El Havre - Una flor davant la crisi

 

El Havre (2001), Premi FIPRESCI de la crítica 2011 del Festival de Cannes, és una ciutat d'esquena al mar, que és frontera i esperança. Una dura façana d'indústria gris i alts contenidors que transporten quincalles xineses i refugiats sense el sud, sense el nord. Una porta o un mur, segons la teva fortuna. Port policial símbol d'una Europa decadent, en crisi econòmica, política i moral.

 

El cineasta finlandès Aki Kaurismäki dirigeix ​El Havre, fidel al seu estil, coherent en els seus interessos i les seves formes: un cinema social original, que navega amb saviesa entre el drama i la comèdia. Sempre moral, però allunyat de la tragèdia convencional, només apta per a patidors, que sembla que ha d'acompanyar a la denúncia. Amb art, màgia, poesia i música, ens pinta de color el llenç gris de El Havre, ens fa riure amb subtilesa i intel·ligència ("-Sento la mort del teu marit. –Per què? Si era fatalista"), ens sensibilitza sense estrènyer amb calçador. El resultat és deliciós.

 

Marcel Marx (hi ha ironia ideològica en el nom), és un intel·lectual cansat de la seva bombolla parisenca d'alcohol i lletres que l'allunya de la vida. Emigrat voluntari, prefereix viure a la ciutat portuària amb allò que el dia ofereixi, netejant sabates aquí i allà, lliure, sense ajupir el cap, tot i el món classista i espantat que descobreix. La seva llar és humil, la seva dona, abnegada i malalta, és part de la seva ànima. El seu petit món de veïns, que es presten el pa i es regalen una copa de Calvados si ho necessiten, és més que suficient. Ho és tot i no vol més. A la casa de Marcel Marx sempre hi ha una flor.

 

El mar arrossega corrents d'altres mons on no es malviu als carrers: es mor de fam. El petit Idrissa, africà, navega en una gran caixa de ferro que és contenidor de fruites exòtiques, buscant una mare que és esclava al nord, però menja. Abandona les armes de les guerres que podrien mutilar i es troba un  destí amb les armes d'un exèrcit que apaivaga les nostres pors. Només qui no té gairebé res i ho té tot, només qui no ha oblidat els valors que donen sentit a la vida, l’ajudarà. 

 

Hi ha propietaris que donen puntades a qui tapa el seu aparador netejant botes. Hi ha funcionaris que s'obliden del servei públic i el transformen en abús d'autoritat. Hi ha polítics a l'ombra responsables de la barbàrie, que no veiem, allunyats de l'interès general, embriagats de poder i diners. Però també somiem amb una família de veïns i amics entranyables. Un barri poc afavorit pel capital que tot ho acumula, però endolcit d'amor al proïsme i d'ajuda mútua que traspassa les portes i les gruixudes façanes. 

 

Ens cauen molt bé gent tan senzilla. Els estimem. Qui no vol viure amb somriures autèntiques, amb mirades transparents, sinceres, que relaxen les defenses. El forner, la cantinera i el fruiter ens transporten a un univers càlid i humil, on el respecte és norma i la humanitat és real, on el petit es fa gran, heroi, i ridiculitza el gegant poderós que mana amb els ulls tancats. Kaurismäki ens ensenya un model de dignitat i fraternitat en un exercici gens realista, deformat. La comunitat feliç que fem nostra és l'ideal, són els valors en crisi, les receptes que curen tots els mals del món.

 

Un lluminós pla fix d'un cirerer florit apaga la pantalla. En sortir, un observa els somriures i escolta lloar una història que és optimista, per fi, davant de tanta crisi repetida i sentida. Quin alleujament descansar de la mala economia i les amenaces de pobresa i atur diàries. Quin descans trobar alguna cosa semblant a la pau i l'harmonia. Ja al carrer inclement i dur, després de visitar El Harvre un no pot deixar de voler ser millor persona. Kaurismäki ens dóna totes les pistes.