Joventut perduda 3.0

El cinema, com totes les arts, deixa petjada i sediment, perquè uns altres, amb la distància, ens coneguin i es descobreixin; també pot ser reflex de les fòbies contemporànies, un despertador de les consciències anestesiades. En l'Espanya dels canvis vertiginosos dels últims trenta anys, pocs han filmat socialment la seva modernitat i la seva decadència perquè antropòlegs futurs ens disseccionin i els espectadors del present s'identifiquin.

Jaime Rosales és autor de les molt personals “Las horas del día” (2003), "La Soledad" (2007), "Tiro en la cabeza" (2008) i "Sueño y silencio" (2012). Una filmografia d'autor i experimentació, reconeguda en festivals de prestigi i museus (amb una recent retrospectiva al Centre Georges Pompidou), que canvia de registre en "Hermosa Juventud” (2014), i s'obre a un llenguatge clar, menys críptic i estilístic, al servei del retrat més realista possible del país.

Una proposta que copeja en la seva bellesa i el seu dolor. Paradoxal des del mateix títol. Perquè la seva emergència són les famílies més empobrides per la crisi, i d’aquestes, els membres més joves, amb tot el que adorem i pressuposem d'ells -el mite de la seva bellesa i energia creadora- però trencats com una joguina, fatalment danyats en la societat de l'atur i la desesperança.

Rosales dóna la paraula amb valentia als ferits de mort del terrorisme econòmic-financer disfressat de reformisme i austeritat. Posa imatge i emocions al 23,5% dels joves espanyols que va abandonar l'ensenyament obligatori l'any passat (Eurostat), al 37,5% d'atur juvenil del primer semestre de 2014 i a les 1.737.900 llars amb tots els seus membres actius sense feina (EPA). Efectes col·laterals de les fracassades LGE, LOECE, LODE, LOGSE, etc, fins a sumar tretze reformes del sistema educatiu polititzades i no pactades. Conseqüències d'una estructura econòmica de maó i turisme creadora de grans especulacions i de grans depressions posteriors.

La Natalia (Ingrid García Jonsson) i el Carlos (Carlos Rodríguez), ambdós molt convincents, són dos enamorats de vint anys i escaig de qualsevol suburbi de ciutat. Dos bonics ocells alacaiguts, ja crescuts, que sobreviuen en el mateix niu que els va alimentar i els va curar per a després volar. Una llar amb dependents sense ajuda, i amb pares desbordats sense diners, que esperen dels adults més joves el treball i l’empenta.

La càmera epidèrmica, fregant el rostre de la pell sofrent, posa a prova a uns actors desconeguts capaços de transmetre totes les subtileses i contradiccions de viure entre l'ànsia de créixer, que és imperatiu biològic i cultural, i els límits d'un sistema que els expulsa.

Rosales mostra què fàcilment es trenca la fràgil corda que ens uneix a la legalitat en la societat del nou liberalisme dickensià, i què ofereix el mercat a qui acumula fracàs escolar i laboral. Quan a la Natalia i el Carlos els tanquen totes les portes i les necessitats familiars no solament no auxilien sinó que reclamen ajuda urgent, quan l’estat no és de benestar, només els hi queda el camí negre obligat, el submón: el furt en el supermercat o la pornografia amateur com a venda del valor segur que tenen, que és el seu cos. La bella joventut com últim recurs.

Una societat ha fracassat si gran part de la seva població més jove renúncia impotent a integrar-se en la roda econòmica que reparteix el pa; si l'oportunitat de tenir un fill representa una amenaça per a la seva feble estabilitat; si la desesperació obliga a emigrar amb els ulls tancats abans que suportar el cercle viciós de la misèria.

No estan els responsables de les desigualtats creixents, però sí s’intueixen. En els plànols fixos oberts dels seus exteriors queden les restes de la batalla perduda: capes de precarietat i lletjor urbanística dels seixanta i setanta, de la bombolla hipotecària de fals-ric del 2008 i de les seves grues-fantasma del 2014 que són fòssils de l'enfonsament.

Rosales sacrifica la seva narrativa més complexa i plena de matisos, a favor d'una claredat expositiva i un naturalisme d'una gran eficàcia. Les defenses davant un possible drama insofrible es desarmen, l'empatia abraça fàcilment a uns personatges-persones propers, complexos i universals en la seva recerca de la felicitat. Però es permet innovar visualment jugant amb el pas del temps, accelerant-lo en unes el·lipsis vertiginoses mitjançant imatges capturades amb Iphone, i converses de Skype i Whatsapp. Un recurs que accentua la nostra contemporaneïtat virtual, inseparable d'una generació addicta a les pantalles i acostumada a l’immediat.

L'espectador crític del present i l'antropòleg del futur, es trobarà una justa i bella reivindicació de la joventut com a necessari motor social que hauria de projectar el seu potencial cap a un futur millor. Un potent focus que il·lumina a una bona part de la població que està deixant de ser productiva i que perd la il·lusió de viure amb vint anys d'edat.