La consciència social comprada

Dos días, una noche

Tornen els germans Dardenne, de visita obligada per als amants d'un cinema social compromès i lliure, sense imposicions melodramàtiques ni doctrinals. Veterans cineastes adorats en festivals i filmoteques, Palma d'Or de Cannes per “Roseta” (1999) i “El niño” (2005), que mereixen ser multiplicats i reconeguts pel gran públic. Per democràtica necessitat de gaudi de la seva qualitat i intel·ligència.

“Dos días, una noche” (2014) trenca les barreres de difusió del seu cinema d'autor, amb una clara vocació expansionista. Per això es serveixen del ganxo comercial de l'estrella francesa Marion Cotillard, una major accessibilitat narrativa, i un canvi d'enfocament i prioritat. Així, el seu tradicional compromís humanista se suavitza i s’universalitza, evitant la ferida oberta a l'espectador sense concessions i denunciant més un símptoma social horitzontal, sistèmic i generalitzable.

Un nou cavall de Troia que apunta i derroca la porta ideològica del capitalisme més salvatge, el del món laboral del segle XXI, paradoxalment cada vegada més dickensià en la seva “moderna” precarietat i el seu despotisme de coll blanc. Un nova combat que carrega contra el triomf del mercat, dels seus valors que corren per les nostres venes com si fossin naturals; contra la seva justificació assumida per contagi víric, infecciós, après, fins a anul·lar la col·lectivitat i aïllar-nos desprotegits.

El punt de partida és cruel. Un divendres, Sandra (sublim Marion Cotillard) s'incorpora al treball després d'una baixa per depressió. La tornada, que no és fàcil, li copeja amb un acomiadament acordat per la majoria dels seus setze companys després d'una votació imposada per la gerència com ajust econòmic; un joc empresarial pervers que deixa en mans dels treballadors la decisió d'escollir entre cobrar una prima de mil euros o  prescindir del sou de la seva companya.

Sandra treu forces d’on no hi havia i aconsegueix que es repeteixi una nova votació sense coaccions per al dilluns. Durant dos dies i una nit, amb l'ajuda del seu enèrgic marit i les pastilles que dormen el dolor, emprendrà en solitari la major de les seves batalles vitals: vèncer la seva baixa auto-estima, visitar a cadascú dels companys, als seus respectius domicilis, per demanar-los la seva empatia, comprensió i vot, a costa de la renúncia a uns diners que els és escàs.

Els Dardanne converteixen una història senzilla en un thriller social i psicològic d'intensitat a través del periple urbà desesperat de Sandra. Amb una estructura narrativa simple i de gran eficàcia, la tensió no decau, i cada visita és una explosió d'emocions, decepcions i sorpreses. Una excusa que serveix per fotografiar amb realisme i autenticitat, amb el seu acostumat estil gairebé documental, una ciutat impersonal, obrera, on les classes mitjanes de variats orígens i cultures sobreviuen pendents de l'estalvi uns, treballant en el que poden els caps de setmana altres.

Però no només ens situen en un context social, també cada trobada amb els seus iguals és una pregunta moral que els obliga a posicionar-se. I coherents amb la seva obra anterior, sense judicis de valor ni maniqueismes que decantin. Cada família té els seus motius per negar-se, o no, a empobrir-se més per ajudar a la Sandra: arribar a final de mes, comprar l'inajornable, reformar el necessari. El debat es trasllada a l'espectador, obligat a ser jutge i a contestar-se a si mateix fins a nou vegades la pregunta que es repeteix i repeteix, devastadora en el seu extremisme: jo o nosaltres, vèncer la por o sotmetre's.
 
Marion Cotillard enlluerna davant la càmera en mà persecutòria i epidèrmica dels Dardenne mostrant tota la varietat dels estats d'ànim possible, sense caure en exhibicionismes, amb tota la contenció que un quadre depressiu transmet. Omnipresent, amb les seves espatlles caigudes i capcota, arrossegant un passat trencador que no coneixem i unes pressions presents que enfonsarien  a qualsevol. Impossible no estimar a una dona tant vulnerable i sensible, no identificar-se amb una víctima que s’enfronta a les seves pors internes, caient i aixecant-se, bloquejada per l'ansietat o feliç per cada graó conquistat, plorant o cantant.

Un final amb un gir inesperat, apoteòsic, obert perquè cadascun se situï en el seu bàndol més proper, arrodoneix una proposta estranyament lluminosa. Com en la recent “El niño de la Bicicleta” (2011), comentada en aquesta secció, els Dardenne s'endolceixen sense renunciar a donar la batalla ni al seu estil realista, agafant-te de la mà sense abandonar-te en la desolació. Si entres en el seu joc, si deixes la zona de confort, et regales un major coneixement de tu mateix, de la teva toxicitat vírica mercantil, i en definitiva, d’una consciència social renovada amb els necessaris valors que alguna vegada vam aprendre i oblidar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article