La Barcelona neo-franquista

És de justícia conèixer què va passar el 4 de febrer de 2006, el cas 4-F, per la nostra salut democràtica, per a despullar la impunitat de tots els abusos de poder que no identifiquem. Sobretot, per a rescabalar i compensar el Rodrigo, l’Álex, el Juan, l’Alfredo i la Patricia, innocents ciutadans maltractats i sacrificats. "Ciutat morta" (2014) premi al millor documental del Festival de Málaga, entre d’altres, dirigida per Xavier Artigas i Xapo Ortega, lluita per enfocar un dels més escandalosos i silenciats entramats de corrupció policial d'aquest país, ben a prop, a la idealitzada Barcelona.

La història és increïble i terrorífica. El 4-F va haver una descàrrega policial en un vell teatre ocupat del barri de Sant Pere de Ciutat Vella. En l’enfrontament, un dels agents va rebre el desafortunat impacte d'un test tirat des del terrat, produint-li una ferida de gravetat. Va ser suficient per iniciar una cadena d'odi i venjança al més feble, detenint "a l'atzar" a tres joves d'aspecte sud-americà i alternatiu, tirats pels pèls i a hòsties, que estaven a peu de carrer.

Llavors, el fràgil vestit de democràcia es va esquinçar, es va trencar, i va ensenyar el monstre totalitari que roman heretat. Esgarrifa el relat, en primera persona, de les greus tortures patides, primer per la guàrdia urbana com alleujament i, després, pels Mossos d'Esquadra, per companyerisme. Ja fracturats i masegats, se'ls va arrossegar fins a l'Hospital del Mar, escortats i emmordassats.

Però la fúria policial no es va calmar, l'animal reactiu amb uniforme seguia en zel i va olorar a una víctima encara més vulnerable. A la sala d'espera de l'hospital una jove els va resultar sospitosa pel seu aspecte antisistema, el cap rapat a quadres, i una roba desafiadora a la seva rectitud militar. Era Patricia Heras, s'havia caigut de la seva bicicleta i esperava la seva visita. Una provocació en calent que va acabar en detenció i, finalment, en pena de presó.

El primer gran encert de "La ciutat morta" és recrear la història amb perspectiva, quan ja hi ha prou dades que proven la complicitat mafiosa politicojudicial-mediàtica que protegia aquesta pueril imatge de ciutat perfecta que ens venen. Se suma una eficaç reconstrucció dels fets, de vertigen en el seu continu disparar d’escàndols que colpegen. En qualsevol cas, precisa i incontestable, motivada amb proves periodístiques i judicials: una piconadora moral que deconstrueix la veritat oficial sense concessions. I taca a qui va tocar amb les seves mans i va deixar les seves petjades.

Així, pla a pla, es denuncia que l'alcalde Joan Clos va canviar la primera versió que va oferir dels fets, en la línia de la defensa, per una altra que s'emmotllava al corporativisme; que algú va donar l’ordre de netejar el carrer immediatament, en contra de la norma en tota investigació policial; que la jutgessa va desestimar tot testimoni o prova que perjudiqués una sentència preconcebuda; que els dos agents Víctor Bayo i Bakari Samyang, reconeguts per les víctimes com els seus torturadors, fossin condemnats després a dos anys de presó per haver torturat greument, també, i haver inventant l'acusació de Yuri Jardine, un jove negre de Trinitat i Tobago.

Conegut tot això angoixa el valent testimoni de les víctimes que han suportat tornar a recordar-ho tot, projectant a la càmera la seva impotència i ràbia, exigint, almenys, la publicitat de l’infern viscut. És impossible la indiferència davant les paraules de la Patricia, llegides del seu diari personal per la seva parella sentimental. Trastorna la veritat del cruel destí de les seves vides, dels seus familiars i companys: perquè tres d'ells van ser condemnats a presó preventiva de dos anys, i van complir. Patricia Heras no ho va suportar i durant un permís carcerari es va matar saltant d’una finestra.

Patricia tan sensible. Patricia poeta. La poesia sempre és la primera víctima de la desmesura humana. Va ser el seu refugi entre murs. El seu premonitori blog  "Poeta Muerta" ha quedat com a últim testimoni artístic de la seva progressiva destrucció, de la malaltia que ha de produir la certesa de que res té sentit si et poden segrestar i tancar per caprici. Patricia no podia viure en un món així, però en el fons, no ho va decidir ella, la van empènyer per la finestra alcaldes, consellers, jutges i policies. Per molestar.

En paraules de l'antropòleg Manuel Delgado, tots molestaven per ser signe de llibertat, de vida. Molestaven per embrutar uns objectius crematístics encoberts, i s’havien de netejar. Tots enemics de la "marca Barcelona" al servei de l'especulació de cada metre públic. Tots peces sobrants d'un joc de Monopoly que escombra sense escrúpols la diversitat i la precarietat no rendible dels barris més cèntrics, de la seva ciutat-negoci, que és ciutat morta.

La xarxa mediàtica oficial es va encarregar de silenciar el 4-F. En la societat de la informació continua sent notícia el que els filtres del poder deixen. TV3 va ignorar el seu pas pel Festival de Sant Sebastià. La premsa i televisió subvencionada no va voler saber. Però aquí està "Ciutat Morta", demostrant amb rigor com segueixen de vius els tentacles totalitaris que creixen del Franquisme.

Multipliquin la seva visió, obliguem a la seva continuïtat en l'única sala comercial de Barcelona que l’ha programada, els cinemes Girona, o la plataforma digital de cinema Filmin.es. La pressió popular de les xarxes ha apuntat amb el hashtag  #TV3censura, i a cop de trending topic ha fet caure el mur de silenci que la nostra televisió pública havia construït, aconseguint el compromís de emetre-la entre gener i febrer de 2015.

Una nova esquerda picada amb la força de la unió i l’empatia des de la base, els potencialment afectats per l’abús de poder. Obertura necessària perquè entri la llum en les clavegueres de les nostres institucions infectades i es continuï despullant a tants reis de Vell Règim disfressats de demòcrates. Perquè els responsables de tanta corrupció i dolor almenys s'avergonyeixin per la seva repercussió pública. Com ens avisa la primera pantalla de la pel·lícula citant a Montesquieu: "No hi ha pitjor tirania que l' exercida a l'ombra de la llei amb aparença de justícia”.