Pensar en una pedagogia crítica des del model social de la discapacitat, és crear un discurs propi des de la disciplina

Asun Pie Balaguer | Professora de les EUTSES de la URL i coordinadora dels projectes educatius d'Aixec


Asun Pie Balaguer és diplomada en Educació Social per la Universitat Ramon Llull (URL) i llicenciada en pedagogia per a la Universitat de Barcelona (UB). Actualment és professora de les Escoles Universitàries de Treball Social i Educació Social (EUTSES) de la URL i coordinadora del projectes educatius de la Cooperativa Aixec. Ha publicat els llibres, “Educació social i Teoria Queer: de l’alteritat o les dissidències pedagògiques” (2009, UOC) i “La pedagogía social instituida” (2006, UOC), “Adolescents singulars: notes crítiques per a una educació social marginal” (2008, Claret) i  diferents articles a revistes com: Revista de Intervenció Socioeducativa, Revista Catalana de Pedagogia, Revista Temps d'Educació i Filos. Es troba a punt de presentar la seva tesi doctoral en la qual fa un anàlisi de la dissociació entre teoria i pràctica en el món de la discapacitat i la malaltia mental i apunta una alternativa pedagogia que parteix, entre d'altres referents, de la Teoria Queer.

Asun Pie ens rep a l'edifici de les EUTSES per parlar de la seva visió respecte l'àmbit de la la discapacitat i de la malaltia mental

Tens molta experiència en la discapacitat i la salut mental. Treballes com a professora, et trobes elaborant la tesi doctoral, has treball en molts serveis i actualment formes part d'una cooperativa. Hi ha molta distància entre les teories i les pràctiques en el món de la discapacitat?

Si. Una de les meves pretensions, a través de la cooperativa Aixec,  és reduir aquestes distàncies.

Des del meu punt de vista la distància es dóna perquè hi ha una resistència per part dels professionals en la redefinició de la seva tasca i en la legitimació dels recursos actuals. Això es deu a unes dinàmiques històriques molt arrelades. Aquest fet impedeix la reducció de les distàncies i dificulta que les pràctiques més crítiques impregnin el camp social.

En general, ara per ara ho tenim complicat, perquè el subjecte esdevé problema i s'intervé sobre ell. No hi ha una mirada cap a l'entorn, i menys en l'àmbit de la discapacitat, on el presumpte problema que es defineix recau sobre el cos de la persona i automàticament es naturalitza.

Qualsevol tipus de dificultat que planteja el subjecte a la normalitat de l'entorn és problema seu. Trencar aquesta visió i fer un enfocament a l'entorn és una de les lluites del model social de la discapacitat.

D'on provenen les resistències dels professionals i quina és la visió de la diferència que tenen?

D'entrada hi ha una determinada definició del problema-situació que se suposa que s'ha d'abordar. Aquest definició prèvia és incorrecte, o com a mínim, incompleta. Si pensem que el problema és la persona amb discapacitat perquè els hi falta alguna cosa o perquè s'allunyen de la mitja, treballarem d'una determinada manera. En canvi, si la visió es centra en altres aspectes, com pot ser l'entorn, la construcció i la intervenció amb la diferència canvia.

La qüestió és plantejar-se com construïm la diferència perquè talment és una construcció social. Si pensem que hi ha una realitat natural i que es pot estudiar de forma objectiva, és el moment en el qual algunes visions persisteixen en el temps com a quelcom donat i immodificable. Aquesta manera d'entendre les diferències està molt present en el camp social.

El cos és una construcció social que es pot desconstruir i tornar a construir des d'una altra visió. Per tant, calen espais de reflexió constant per els professionals que pensin les seves visions de la diferència, i en conseqüència, la seva pràctica.

A banda dels professionals, dius que hi ha dinàmiques en el recursos que impliquen una  resistència a la reflexió...

En l'àmbit de la discapacitat i de la malaltia mental una de les qüestions a entendre és que el col·lectiu s'ha construït a partir dels recursos que li han donat resposta. Aquests recursos tenen unes dinàmiques i unes sinergies institucionals i històriques que es reprodueixen de manera acrítica. A més, hi ha qüestions com el corporativisme i l'arrelament al territori, en la qual també hi ha en joc la definició i la identitat del professional.

En definitiva, si qüestionem el recurs estem qüestionant les funcions del professional i aquest és un procés gens fàcil perquè hi ha en joc la sortida laboral i el sou. Els girs professionals impliquen canvis laborals...i això té un cost personal. Però bé, s'han d'introduir aquests espais en els recursos existents.

Crec que des les universitats també hi ha la possibilitat de crear altres mirades sobre aquest col·lectiu. Els estudiants tenen una actitud passiva. Venen amb la idea receptiva d'escolta i esperen que algú, que suposadament en sap molt, els hi dirà tot el que cal saber. Per tant, els canvis també venen per canviar les metodologies en la recerca, la investigació i la docència de les universitats.

T'has interessat per la Teoria Queer. Ens la podries explicar?

Aquesta teoria apareix amb el col·lectiu lèsbic dels Estats Units de la dècada dels 60. Un grup de dones lesbianes, negres i txicanes no es senten identificades amb el col·lectiu homosexual blanc i masculí. Comencen a autoanomenar-se queer, que és un insult semblant a marica, camionera i també vol dir: tort. El primer efecte que aconsegueixen és neutralitzar la mirada normalitzant perquè s'autoetiqueten amb un insult i l'insult de l'altre ja no serveix. 

És una teoria molt militant, del carrer i de la lluita política. Pren la teoria del construccionisme social, del post-estructuralisme filosòfic francès i del feminisme radical. Es va elaborar un corpus teòric molt potent. Té una caràcter provocador i realitza una crítica als moviments homosexuals que s'aburgesen amb l'anhel de normalitzar-se. Elles no volen la normalització sinó l'enfortiment i la reivindicació de la diferència.

I com es pot traslladar el plantejament d'aquesta teoria a la pedagogia i a l'acció social?

Doncs els principis de la teoria parteixen de l'exclusió d'uns sobre els altres, i des del meu punt de vista, es poden traslladar a altres col·lectius de l'àmbit de l'educació i l'acció social. Traslladar aquesta teoria a l'educació social és una feina per fer.

Però començo a veure que es pot construir una pedagogia crítica i llibertària que parteixi de la construcció de la identitat com a problema en aquests col·lectius i que pensi i elabori estratègies militants que permetin, per una banda, l'autodenominació i la reivindicació i per l'altra, l'elaboració conjunta amb els professionals per pactar i negociar quines són les necessitats.

Pot semblar una qüestió complicada però tot el que planteja la teoria queer és aplicable al món de la discapacitat. Un pot sentir-se orgullós de la seva discapacitat, pot no voler estar integrat i més aviat reivindicar el vincle social. Tot plegat és un ús polític de la diferència.

I el professional? Ha de crear l'espai, ha d'acostar-hi i potenciar-ho, l'ha d'ajudar?  El subjecte el necessita? 

El professional hi ha de ser, però s'ha de tenir present que totes aquestes iniciatives s'han dut a terme a partir de les propis col·lectius. El professional s'ha de coaliar i també ho pot promocionar i facilitar.

No hem de perdre de vista que no totes les persones amb discapacitat, ni els professionals, s'hi adheriran. És una opció. Jo crec que és necessària perquè des d'alguns plantejaments educatius s'està fent més mal que bé en el sentit que es genera més problema del que es soluciona. Alguns ja ho deien, són els efectes iatrogènics de la intervenció socioeducativa i s'han de revisar. A més, el discurs mèdic s’ha encarregat d’allunyar la discapacitat de la lluita política des del propi cos, i caldria, per tant, tornar a repolititzar els cossos. La medicina no té perquè monopolitzar el discurs sobre la discapacitat.

I enfront d'aquesta visió política hi ha el discursos dominants. Quin són i quines conseqüències té?

Hi ha el clàssic discurs assistencialista, paternalitsa i protector que és molt explícit perquè la pràctica és molt evident. Aquí la perillositat és relativa perquè són fàcils de veure.

Però hi ha altres discursos, més camuflats, que s'apropien de paraules i discursos amb una càrrega política important com poden ser les nocions d'autodeterminació o d'empoderament i que en fan una lectura superficial i simplista buidant-la de contingut. Aquests conceptes buits comencen a circular en el camp social sense gaire sentit i la metodologia que s'acaba aplicant no té res a veure amb el que han dit que volen fer. És l'apropiació i la perversió dels discursos, sense reflexió real, que acaba fent mal a la intervenció i als discursos crítics. Els professionals, a més, acaben veient alguns plantejaments com a llunyans i teòrics. I això és fals. S'ha de canviar.

Creus que la pedagogia i l'educació social no té un discurs propi pel que fa a la discapacitat?

No i del que es tracta, alhora de pensar en una pedagogia crítica des del model social de la discapacitat, és crear un discurs propi des de la disciplina.

Quins són els referents de les figures professionals que provenen dels estudis de l'àmbit pedagògic i educatiu i que treballen amb les discapacitats?

Ara s'estan plantejant algunes metodologies, com l'acompanyament social, que són pròpies de les nostres disciplines. Tot i així, l'acompanyament corre el risc de deteriorar-se en el sentit que sovint no s’accepten alguns del seus supòsits que posen més en qüestió determinades estructures institucionals.

Però els referents són mèdics i psiquiàtrics. I a més a més, s'utilitzen malament. Quan utilitzes teories i conceptes que no són del teu camp, el normal és que no ho facis bé. Que un metge faci una lectura des de la seva disciplina és esperable, però que ho facin professionals d'altres camps, per manca de discurs des de les pròpies universitats, perjudica encara més. És molt lògic pensar que això s'ha de canviar.

Sembla que ens queden en un marc teòric, que a més és molt recent i s'està creant. No hi ha experiències reals i concretes, és a dir, pràctiques que segueixin la línia que planteges? Quins podrien ser els referents?

Per mi si que n'hi ha. Per exemple, hi ha Radio Nikosia o la cooperativa Aixec que mirem de construir una altra manera d'abordar la malaltia mental. També és molt important la feina que està fent la Fundació Sindrome de Down, on els plantejaments són molt més possibilistes que els d'altres entitats. També hi ha altres grups autogestionats d'altres territoris de l'Estat Espanyol.

I quins són els principis comuns d'aquestes alternatives?

Bàsicament serien la recerca d'un diàleg horitzontal amb els professionals i la construcció d'un discurs lligat a la reivindicació social de la igualtat real en els drets. Tots ells miren de fer una anàlisi de les intervencions i els criteris professionals que el que fan, en el fons, és justificar la vulneració dels seus drets. I, també en alguns casos, treballen la qüestió de l'orgull. Tot i que aquest treball de l'orgull està més lligat a la diversitat funcional física, hi ha persones de Radio Nikosia que diuen sentir-se orgullosos de ser nikosians. Per últim, un principi clar és l'ús polític de la diferència.

Finalment, la teva voluntat es contribuir a un canvi pedagògic que comenci en la teoria i que es consolidi a la pràctica, però un canvi cap a on?

Cap a la dissolució de les diferències. Pot semblar una paradoxa però no ho és. L'horitzó seria acceptar la diferència fins a no veure-la, fins que perdi tot el sentit parlar-ne.

Per altra banda, treballar per la possibilitat de que les persones realment participin activament en els seus processos, siguin quins siguin, i que pugin autogestionar el seu malestar. És a dir, legitimar el seu discurs, que no quedin supeditats a criteris externs i tècnics, i que, en tot cas, puguin pactar i negociar amb aquests criteris. Aquesta darrera idea, sobretot, pel que fa a la salut mental.

Clar, si ho portéssim fins al final, acabaríem amb l'absència dels educadors. Però això ja ho sabem, un bon educador pot acabar sent innecessari i penso que hem de ser prou nobles i  acceptar-ho.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

ferran casellarnau fort el prat
5.
#3 jo he tingut a l'Asun de coordinadora a la UOC i ofereixen una visió tant humana de la dependència que és dificil no empapart-te d'aquesta visió. La diversitat funcional és una necessitat per tot el sector social, s'hauria de començar a eliminar la inventiva del model mèdic de la discapacitat. ens porta a actuacions egoistes i centrades en la rehabilitació més irracional.
  • 0
  • 0
Quartera Virlot
4.

Recuperar -o inventar- la voluntat transformadora, és a dir, política de l'acció social, és l'única manera d'assolir professionals, voluntaris i usuaris que es sentin protagonistes dels seus processos mutus.

Ser o estar-hi, viure o anar tirant!!

  • 0
  • 0
Montse
3.
Tan de bo hi haguessin més professors d'universitat amb la visió de l'Asun Pie. El lloc on ens formem com a futurs professionals i també on ens enriquim com a persones hauria de ser un lloc innovador, obert a noves metodologies en pro de les persones a qui acompanyarem, un lloc on es fomenti pensar des d'altres punts de vista igualment vàlids encara que no siguin els predominants.

Penso que és imprescindible que els que ens estem formant trenquem amb tot tipus d'estereotip i d'etiqueta vers cap col.lectiu. Això ens permetrà actuar personalment i professionalment d'una altra forma; entendrem més i millor qui tiguem davant per treballar cada vegada més en el mateix nivell fins esborrar tota diferència.
  • 0
  • 0
Edgar Vinyals
2.

Tant de bò els educadors ens reconeguessim com a educands pagats i educadors que cobren... encara que això pugui deteriorar-se fins a la mercantilització de l´educació social... poder caldria alliberar-se de certs rols o compaginar-los amb altres? Tant de bò hi hagi un desetiquetatge professional, poder és un bon inici per treballar contra les etiquetes?!

  • 0
  • 0
Toni Olives
1.

Em sembla molt lloable la postura de l'educador que treballa per acabar sent innecessari.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article