'Visions', una exposició per mostrar que 'la gent amb discapacitat fa feines molt diferents, no només vendre cupons'

Marina Force Castells  @Mrs_forecast 

Mataró ha estat la ciutat escollida per donar el tret de sortida a Visions, una mostra que vol sensibilitzar sobre la inserció laboral de les persones amb discapacitat. Impulsada per la FundacióGrupo Sifu, l'exposició -amb un total de 15 fotografies- pretén ser un reflex de com viuen les persones amb diversitat funcional el dia a dia en el seu lloc de treball.   

Les instantànies, en blanc i negre, han estat realitzades per dos fotoperiodismes mataronins, Quim Puig i Romuald Gallofré, i es podran visitar a l'Espai Capgròs de la ciutat fins el proper 25 de setembre. Llavors viatjaran per tot Espanya, amb la finalitat de trencar els estereotips que sobrevolen les capacitats laborals de les persones amb diversitat funcional.

Parlem amb la gerent de la Fundació Grupo Sifu, Carole Rodríguez, i amb un dels autors de la mostra, Quim Puig, sobre aquesta exposició amb un contingut clarament social i amb 15 protagonistes de diferents sectors professionals que s'han sobreposat a la seva discapacitat.


Entrevista a Carole Rodríguez

Quina és la principal fita de l'exposició? 
 
El gran objectiu és sensibilitzar la població sobre la discapacitat en general. Si el desgrano en objectius més petits, però, una de les fites és mostrar la capacitat de les persones amb discapacitat i la professionalitat. Una altra, mostrar les discapacitats no visibles. De fet, gran part de les fotografies mostren discapacitats que no es veuen, quasi imperceptibles, i has d'entendre la fotografia per adonar-te'n que el protagonista té una diversitat funcional. 
 
Un altre objectiu és mostrar que la discapacitat té varies vessants, és a dir, la intel·lectual, la física, la mental i la sensorial. Aquesta és  una divisió que no acostumem a fer.

Sovint la física i la mental tenen més presència mediàtica....

Sí. Quan pensem en discapacitat de seguida ens ve al cap una persona amb síndrome de Down o una persona en cadira de rodes. Tan sols el 5% de les persones amb diversitat funcional van en cadira de rodes! Des de la Fundació hem volgut donar aquesta dada per trencar estereotips. 

Un altre estereotip recurrent és que les persones amb discapacitat només poden exercir un tipus determinat de professions.
 
Sí, acabar amb aquest estigma és un dels altres objectius. Pensem que quan tens discapacitat bàsicament pots treballar en neteja i en el sector de la jardineria. Gran part dels nostres serveis són això, però també es pot treballar com a mag amb una discapacitat sensorial -amb una vida de comunicació tallada, tal com mostra una fotografia. Com a polític, actor, recepcionista, telefonista, esportista d'elit, fotògraf...

La mostra inclou autònoms i persones que treballen per compte d'altres?

Sí, efectivament, cal mostrar que hi ha emprenedoria entre els ciutadans amb discapacitat. Hi ha persones amb la valentia de ser autònomes i crear una professió que s'adapti a la seva discapacitat. 
 
És un fet comú o una rara avis? 
 
Depèn molt de la discapacitat que tinguis i de la formació i els recursos. Si que és veritat, però, que cada vegada hi ha una tendència més gran a buscar allò que s'adapta a tu. Molts, però, encara treballen en centres especials de treball. Estem parlant del 90% de la població activa amb discapacitat a Espanya.
 
A banda d'educar la població, es busca, doncs, arribar als empresaris a través d'aquesta mostra?
 
Totalment. Actualment hi ha una llei que insta les empreses a tenir una plantilla sensibilitzada. També està de moda la responsabilitat social empresarial, que permet als treballadors formar-se en temes de diversitat, però encara estem per darrera d'altres països europeus, pel que fa a formació dels empresaris. 
 
Quina taxa d'atur presenta la població amb discapacitat a Catalunya?
 
Es donen dades molt diferenciades. No és el mateix dir que un 10% de la població amb discapacitat està a l'atur, que dir quants estan a l'atur entre els que estan en actiu. Llavors la xifra es dispara fins el 40%. Quasi la meitat està a l'atur. Tot depèn de les dades que treballis, s'ha de matisar i tenir present sobre quina població treballem.

A Catalunya, actualment, un 7,16% de la població té algun tipus de discapacitat i el 63% d'aquestes persones són inactives. Tot i això, és la comunitat autònoma que concentra el major nombre de persones amb diversitat funcional actives, pràcticament un 18%.

L'exposició mostra la inserció laboral de les persones amb discapacitat. Per què aquests 15 protagonistes?
 
Sincerament, en podríem haver escollit 50. Ha sigut molt difícil triar els perfils perquè hem volgut que tinguin moltes característiques a la vegada. Alguns els hem escollit per proximitat, ja que són persones que col·laboren habitualment amb la fundació. Aquest és el cas de Francesc de Diego, un pintor amb esquizofrènia. Les seves obres són excel·lents i sempre està disposat a ajudar la Fundació, era una manera de retre-li un petit homenatge. 

També hem escollit altres persones, per exemple una dona que treballa en la bugaderia. Al Grupo Sifu durant molts anys hem tingut bugaderia, però no volíem escollir la nostra, sinó donar visibilitat a la resta d'entitats del sector, per això vam triar el Grupo Amás, que no deixa de ser un altre centre especialitzat de treball del sector. Volíem treballar en xarxa i fer particip a tothom i no parlar de competències, de mercat ni de negoci.

Després hem escollit la jardineria perquè és un servei per excel·lència nostra, una persona que treballa a l'administració pública, una altra que treballa a correus... És a dir, els perfils estan escollits pensant en segones i terceres intencions. El Martí Martí, per exemple, és un metge de l'Institut Guttmann amb una lesió medul·lar que treballa el mateix amb els pacients. Hi ha de tot.


Com no podia ser d'altra manera la mostra està adaptada...

Sí, està adaptada principalment amb braille. Tots els panells amb dades i els tríptics poden llegir-los persones invidents. També hi ha auto-guies per seguir l'exposició mitjançant l'explicació i els textos estan fets de manera planera. De fet, la propera adaptació que farem és que estiguin recolzats per l'associació de lectura fàcil i que puguem adaptar-los per persones amb discapacitat intel·lectual.

A més, a l'exposició també hi ha objectes que surten a les fotografies, pensant en les persones amb una discapacitat visual, perquè puguin fer-se una idea més concreta i tocar. Això és útil per a tots els públics, de fet.

Quin és el principal atractiu de la mostra, on rau el seu encant?

Aquesta exposició té un petit joc encobert. L'important és que el visitant es posi davant de la foto i l'interpreti per adonar-se'n de la discapacitat de la persona. La imatge del mag, per exemple, l'has d'observar una estona per adonar-te'n que l protagonista porta un audiòfon i una altra estona per fer la reflexió que té tallada una via, l'auditiva, clau per a la seva feina. La capacitat de superació i d'esforç és molt important.

Aquestes històries de superació es podran veure en algun altre punt d'Espanya?

Sí. La ruta ha començat a Mataró, la ciutat natal dels fotoperiodistes, però arribarà a Màlaga, Saragossa i Tarragona. Per 2016 tenim tancades Santander, Palma de Mallorca, Alacant, i més ciutats. Es pretén que l'exposició es mantingui viva durant una any.
 


Entrevista a Quim Puig

Com ha estat el treball previ a la realització de les fotografies?
 
Ens van explicar el projecte i en Romuald i jo els hi vam proposar com ens imaginàvem les fotografies per veure si les idees casaven una mica. La fita era ensenyar que aquesta gent fa feines molt diferents, no només vendre cupons com ens imaginem. Vam decidir fer retrats, sense llums ni posats, anar a la seva feina i intentar captar un moment sense molestar ni intervenir gaire.
 
En moltes fotografies la discapacitat no és evident. És difícil per a un fotògraf retratar la superació sense que la dificultat es vegi a primer cop d’ull?
 
Sí... Jo també penso, però, que tampoc no et pots obsessionar en voler ensenyar masses coses en les fotos. Només cal donar un punt d’imaginació a la gent perquè busqui.

Necessitàvem saber què anàvem a retratar, qui anàvem a retratar, quina era la discapacitat que tenia... I llavors abans de fer la foto ens preguntàvem: què fem? Ho fem evident o no ho hem de fer evident? I era un debat...
 
En vam fer moltes, vam triar i remenar. En algunes ensenyo més la discpacitat, en d’altres menys.  La idea no era dir “mira aquesta persona discapacitada que és evident com va”. Era dir: és una persona com tu o com jo, que fa la seva feina, com tu i com jo.
 
Ha estat un treball conjunt amb en Romuald, l’altre fotoperiodista...
 
Sí, sobretot perquè tenim la mateixa idea de la fotografia, ens agrada el mateix. El projecte em va arribar a mi primer i jo vaig dir que sol no podia fer-ho i que si els hi semblava bé treballaria amb una persona amb qui ens enteníem bé. Ell va fer la seva feina, jo la meva i llavors ens vam trobar amb la feina feta... En cap moment vam dir "això ho has de fer així o d’aquesta altra manera". 
 
Per què en blanc i negre?
 
Ens agrada. També fa que la llum, els colors, no cridin tant l’atenció. Les persones prenen més importància en els retrats. Si fas foto amb l’ús de colors et pot despistar, en canvi en blanc i negre la persona, la seva mirada, pren molta importància. Té una màgia especial. 

És la primera vegada que retrates persones amb discapacitat?

Sí, en un projecte llarg sí. Ha sigut laboriós trobar les persones, quedar-hi... Sifu ha fet la gestió perquè buscaven feines diverses i gent diversa. Volien sortir dels tòpics, no només retratar escombriaires. També hi ha un mag, hi ha una persona que és crític culinari; gent que es guanya bé la vida i gent que va tirant com tots nosaltres. Es representa un espectre ampli de la societat

Quina història personal t'ha impactat més?

No sé, totes, perquè totes tenen molt mèrit. Sempre he pensat que la gent que té una discapacitat i fa vida normal i tira endavant té molt mèrit. Em va fer gràcia trobar un pintor, una persona que treballa en un departament de la Generalitat... Gent molt diferent i de tot arreu, hem fet fotografies a Barcelona i Madrid.

Què n'has extret d'aquesta exeperiència i què creus que aprendran els qui visitin la mostra?

La gent, conèixer una mica més i tenir menys prejudicis. I jo vull pensar que també, que sempre aprens alguna cosa. Ningú m'ha soprès, tots han estat encantadors, com m'esperava. Sempre intentes anar amb més tacte, però passa com amb tothom amb qui treballes. A la primera foto ells estan més tensos i tu també, però amb els minuts tot canvia. Vam estar entre una hora i dues fent fotografies mentre la persona treballava.

Aquesta és la gràcia del projecte, podiem estar l'estona que calgués. A vegades el lloc no m'agradava i en buscavem algun altre de més xulo, els entorns fan molt. Em preguntàven: on ens posem? I jo deia: no ens posem enlloc, ens posem on treballen, és la seva vida, el seu lloc de treball. No fem res fals.

Com valores l'acollida de l'exposició?

Bé, malgrat que és mala època: tornada de vacances, a les escoles... La gent que ha vingut m'ha comentat que els agrada molt la naturalitat, que no sigui la típica pose. És creatiu en el sentit que tens molt temps de fer la foto, en fas moltes i pots escollir la que més t'agrada, la que més explica sense ser evident i sense escenificar.