‘Les arts plàstiques m’han servit com a vàlvula per expressar tot el que portava a dins’

Judit Domènech  @JuditDs 

“Tenia una necessitat impetuosa d’explicar el què sentia, i com que no sé fer-ho amb paraules ho vaig fer a través de l’art”. La Núria Guinovart és artista plàstica i mare d’una filla amb intel·ligència límit. ‘Límits?’ és precisament el títol que ha posat a l’exposició que ha inaugurat a Barcelona, juntament amb l'entitat acidH, i que pretén ser un reflex de tot allò que ha viscut com a mare, com també una il·lustració del que representa tenir intel·ligència límit.

Començo amb la pregunta del milió. Com m’explicaries què significa tenir intel·ligència límit?

Intel·ligència límit, per a mi, que ho tinc molt a prop, és ser diferent, és estar en desavantatge en el món en què vivim, que tot va tan de pressa, que les persones i les empreses cada vegada exigeixen més. I també és el què representa l’exposició: en un cos d’adult hi ha l’enteniment d’un infant. És complicat perquè moltes vegades aquestes mancances que tenen les persones amb intel·ligència límit no es veuen físicament. A primera vista veus que aquestes persones es poden relacionar, però quan portes una estona parlant te n’adones que passa alguna cosa... I això provoca una certa incomprensió i frustració per a ells i per a les famílies.

Aquest col·lectiu té algun tipus de dificultats?

Només sortir al carrer, una persona amb intel·ligència límit, ja té problemes. Molts cops es desorienten, tenen problemes amb rebre i donar canvis, són despistades, vulnerables… Corren un risc força superior. Són vulnerables perquè són innocents.

La societat ho respecta?

No.

M’has respost un no rotund…

(Riu) És que només s’ha de sortir al carrer per veure que ningú respecta. El problema en aquest món és que hi ha una falta de respecte impressionant.

La teva filla té intel·ligència límit. Quan te’n vas adonar?

Jo me’n vaig adonar als 3-4 mesos perquè no es bellugava massa i em va fer sospitar molt que passava alguna cosa. El metge no li va donar massa importància però passava el temps i no se solucionava. Això és temps de proves i proves, diagnòstics…Però quan em van dir “té això” em vaig quedar més tranquil·la, perquè el pitjor que et pot passar és ser ignorant del què succeeix.

Ara té 22 anys. Com ha estat aquest procés fins a l’edat actual, des dels ulls d’una mare?

Com a mare… la sensació és com si anessis a fer un viatge però no saps on acabaràs i el camí està farcit de sorpreses. Et poses dalt d’un avió i no saps on aterraràs. Quedes completament desorientat perquè no saps ben bé què passa amb aquesta criatura. La meva filla va anar a una escola ordinària però al cap d’un temps em deien que no s’adaptava. Això va ser una patacada molt forta. Tant per ella com per nosaltres, la família.

‘Límits?’ és el títol de la teva exposició. Quin és l’objectiu d’aquesta?

L’objectiu principal és donar llum al col·lectiu de persones amb intel·ligència límit. Jo em dedico a pintar i la veritat és que les arts plàstiques m’han servit com a vàlvula per expressar tot el què portava a dins. Per buidar-me de tot. I he de donar gràcies a la meva filla, perquè si no hagués sigut per a ella, probablement aquesta exposició no existiria. Ja fa més de dos anys que vaig iniciar aquest projecte i em va passar una cosa molt curiosa. Jo no era prou conscient que els meus quadres eren grisos i negres, no era conscient de la causa, de per què em sortien així. Per a mi són bonics, perquè els he fet sentit des de dins, però ara que començo a fer-los en color me n’adono de perquè els feia grisos.

Quan fa que has començat a incorporar-hi color?

Des de fa dos anys, que és justament quan la meva filla va trobar una feina. Per mi va ser com si em diguessin que m’havia tocat “el gros” de la loteria. Quan un fill és feliç, la mare també.

Què diuen els teus quadres?

Amb aquests quadres he fet servir la tècnica que faig sempre, que és el ciment, i l’objecte són els vestits, el teixit. El què envolta la persona. La primera imatge del què veiem d’una persona… sense saber què hi ha a dins. Veus una persona adulta, però dins hi ha una nena.

Tota aquesta sèrie de vestits representen això. Què en destaques de cada un?



Aquest és el camí que va des del naixement fins al final de la vida, amb totes les seves etapes. Tenim ensopegades i hem d’anar “escarpant” i traient les coses bones de tot allò dolent. Jo estic molt contenta del que he viscut, no ho canviaria per a res del món.




Aquí tenim una camisa cordada fins dalt, una camisa que transmet innocència. Quan veus una camisa més descordada t’imagines una persona més brava, més llançada, en canvi aquesta és discreta, reservada.




En aquest cas m’agraden molt els títols que emmarquen els quadres: ‘Com si fos neu damunt la teva pell’. És molt tendre…I el de la seva esquerra ‘El pes de totes les denses teles’.




‘Camins soterrats’ és el títol d’aquest quadre. L’objectiu aquí és esgarrapar la vida, i que supuri tot allò bo. Cal anar rascant perquè surtin les coses bones.

Sortim de la sala. Això també forma part de l’exposició?

Sí, aquest dibuix el va fer la meva filla.



...'Quan jo vull, no tinc límits. És de lògica'.