“Els CRAE tal com són avui haurien de deixar d’existir”

Daniel Ortega Educador social

El Daniel Ortega és educador social en un centre residencial amb més de quaranta menors, una situació que descriu com a complicada i conflictiva. Això, però, no l'esporugueix, sinó que l'esperona. Per això, en part, tampoc ha abandonat la facultat: treballa des del 2011 en la seva tesi doctoral sobre les respostes educatives i penals al fenomen de la violència entre pares i fills. És crític amb el sistema de protecció a la infància. No se n'amaga. "Els CRAE tal com són avui haurien de deixar d'existir", assegura categòric. I, malgrat tot, és optimista. "Cal reduir les places, que n'hi hagi deu com a molt, però no vint ni quaranta", afirma sense perdre mai el somriure i reclama a l'administració més recursos i ajut terapèutic per als infants.

La conselleria ha admès que durant el 2016 hi va haver 130 agressions de menors a educadors, 13 de les quals van causa baixa laboral. N'hi ha de debò? Aquesta violència s'amaga?

Si parles amb qualsevol educador, et dirà que al llarg de la seva trajectòria ha hagut de fer més de quatre contencions. La major part les has de fer perquè els menors donen cops al mobiliari, s'autolesionen o intenten agredir a d'altres. Crec que tots els educadors tenim present que hi ha força violència, verbal, emocional i física, als CRAE. Sí que crec que a les facultats s'acostuma a amagar i no s'explica com s'ha d'afrontar una situació així. Justament estic escrivint un article acadèmic sobre com acarar-ho. Quan fas una contenció, després ho has de parlar amb el nen. Com a educador, de vegades et planteges si aquesta és la teva feina.

En el primer article que vas publicar al Social.cat, explicaves alguns dels motius d'aquesta violència. A què es deu?

Té diversos orígens. Alguns potser l'han viscuda a casa. L'altre dia estàvem dinant i dos nanos es van barallar i una tercera nena es va posar a plorar. Després em va dir que allò li recordava quan el pare pegava la mare. Estàvem dinant nou nanos i jo. D'aquests, quatre van reconèixer que havien patit violència a casa. O bé l'havien vist o l'havien rebut. Alguns també són violents per la frustració de ser al centre, perquè viuen la seva estada com una injustícia, sobretot quan hi ha un conjunt de germans, perquè els infants més petits han pogut anar amb una família aliena d'acollida i, en canvi, ells, per edat, s'hauran de quedar al CRAE fins a la seva majoria d'edat.

No és un problema separar germans?

Sí. El que passa és que si tens un conjunt de germans, com ens ha passat aquest cap de setmana... Eren quatre i una família va acollir els dos més petits, d'un i tres anys. Els altres dos, de cinc i set anys han hagut de quedar-se al CRAE. Ara com ara, el sistema tarda massa a trobar famílies acollidores i la majoria d'aquestes famílies volen infants petits, igual que en les adopcions. La possibilitat que el nen arribi al programa de famílies acollidores es dilata en el temps perquè, abans d'arribar-hi, els EAIA [Equips d'Atenció a la Infància i Adolescència] demanen que es treballi amb la família un mínim d'any i mig i, si no va bé, aleshores es busquen alternatives. Al meu parer, es dona més oportunitats als pares que als nens. Quan els pares no compleixen, sovint els nens senten molta frustració, i això després dificulta també l'acollida en una família.

"El sistema tarda massa a trobar famílies acollidores i la majoria d'aquestes famílies volen infants petits"

I els CRAE, tal com es gestionen ara, permeten fer un bon seguiment de l'infant?

Un dels problemes dels CRAE és la quantitat de menors que atenem alhora. Tenim nanos des dels tres fins als 18 anys. Com donem resposta a tots ells? Jo no els puc donar una resposta intensiva. He de tutelar una nena de nou anys que conviu amb una adolescent de 16 anys a qui he de fer una contenció gairebé diària... Els centres residencials haurien de deixar d'existir tal com són ara. Cal reduir les places, que n'hi hagi deu com a molt, però no vint ni quaranta. Cal canviar absolutament el sistema. Em consta que la nova direcció de DGAIA té com a objectius estratègics començar a reduir-ho, però també és cert que cada vegada hi ha més adolescents atesos i que arriben més grans.

I com haurien de ser aquests centres residencials?

Haurien de ser cases integrades en la societat, dins del nucli urbà. Hi ha casos, però són més aviat pisos per a ex-tutelats i funcionen molt bé. S'ha d'intervenir sense estigmatizar. Ara per ara, si vull apuntar els meus nanos a les colònies, sovint no s'han relacionat amb altres infants de la seva edat. Ens calen més beques, ens calen més terapeutes. Cal treballar no només de forma individualitzada, sinó també col·lectiva.

Què més cal fer per millorar el sistema de protecció als infants?

Potenciar les famílies acollidores i incrementar recursos per al sistema de prevenció, que també està col·lapsat. Per exemple, es poden donar més ajudes per a l'escola. Ens arriben nens que no saben ni llegir ni escriure i ja estan a cinquè o sisè de primària! No és cap crítica al mestre, sinó un problema del sistema. Potser cal posar educadors a les aules, per ajudar els professors que tenen trenta alumnes i que han d'atendre situacions molt complexes alhora. Això provoca que moltes vegades no es puguin detectar els problemes a temps. Els esplais o els centres oberts són espais que tenim molt oblidats i que poden ser molt importants a l'hora de detectar possibles casos. Quan el menor arriba a un CRAE és que la situació ja està molt cronificada, ja fa temps que s'ha sobrepassat el límit.

L'educador social advoca per un nou model de centre residencial | Judit Domènech

Els educadors us sentiu pedalant sols en aquest sistema?

L'administració no ens facilita prou el dia a dia, sobretot pel que fa a la cerca de recursos que ens permeten ajudar emocionalment a l'infant. Tot i així, aquí tenim un sistema bastant ben delimitat. Catalunya va ser la primera comunitat autònoma que l'any 1981 va crear la primera legislació específica. Té un sistema molt potent per a la detecció. Això està perfecte! Una altra cosa és com cal organitzar els CRAE, que n'hi ha de moltes menes.

Hi ha moltes diferències entre centres?

Sí, sobretot segons el tipus d'entitat que els gestiona. Hi ha els centres públics i els que gestionen les associacions, les fundacions i les cooperatives. Les diferències pel que fa a les ràtios o a la ponderació econòmica són abismals. Les fundacions són majoritàriament de caràcter religiós i encara responen a una lògica del sistema de la dècada dels vuitanta, herència dels orfenats franquistes.

Cal entendre, però, que la DGAIA marca unes línies bàsiques clares, no?

Marca les directives de les ràtios o les mínimes infraestructures que ha de complir l'espai, però a partir d'aquí la resta és cosa dels centres. Així que, de fet, la DGAIA ha externalitzat la gestió dels centres, ha externalitzat un bé públic com és la protecció a la infància. Hauria de ser públic sí o sí. Si ho han volgut externalitzar, com a mínim que fixin criteris d'avaluació... No posis trenta o quaranta nanos amb problemes diferents dins d'una mateixa institució!

"La DGAIA ha externalitzat un bé públic com és la protecció a la infància"

Des d'on arriben principalment els menors als centres residencials d'acció educativa?

La primera via d'arribada és des dels centres d'acollida. En aquests centres els infants hi poden estar entre nou mesos i un any màxim i és on se'ls fa un diagnòstic. És allí on es decideix si pot tornar amb la família, si cal buscar una família aliena d'acollida o si han d'anar a un centre residencial d'acció educativa.

I quina diferència hi ha entre un centre d'acollida i un CRAE?

Els CRAE estan pensats per una estada de llarga durada. Als centres d'acollida hi ha molta més mobilitat. Ara bé, com que els centres d'acollida estan col·lapsats, el que està passant al nostre CRAE és que darrerament ens estan arribant nanos directament des de les famílies. Com s'ho fa l'administració per no haver de passar pels centres d'acollida? Es decreta una mesura de desemparament del menor i la guàrdia i tutela recau en nosaltres.

Els centres d'acollida estan col·lapsats, però els CRAE també?

Sí, també estem sobreocupats. Em penso que aquesta és l'opinió majoritària del sector. Al nostre centre tenim quaranta places, però estem atenent 43 infants. Tot i així, el nostre CRAE és molt gran. De mitjana els centres acostumen a tenir unes vint places. De fet, hi ha molta discussió sobre quina és la gestió que se n'hauria de fer d'un CRAE i les capacitats que ha de tenir. També cal discutir si la solució de donar la tutela i la guàrdia al centre ha de ser la resposta més adequada des de l'administració.

I si arriben més infants, com us ho feu?

Les places sempre estan totes ocupades. És molt estranya la vegada que hem tingut lloc lliure. Potser algun estiu, en què coincideix que hi ha alguna sortida i encara estem a l'espera que arribi algun nano, estem al voltant de les 38 places. Com a educador, sovint em plantejo si realment els estem donant una resposta als nanos i les famílies.

Com descriuria la tasca que desenvolupeu des dels CRAE?

Ara diem que som rehabilitadors emocionals, un terme que al principi no m'agradava massa. El meu objectiu principal és l'infant i també treballo en paral·lel amb els EAIA, que tenen la missió de fer un pla de treball amb les famílies. Hi ha molta negligència familiar pel que fa a la cura dels fills. Coses que ens poden semblar molt bàsiques, com ara infants que estan acostumats a anar amb pantaló curt a l'hivern, que no tenen hàbits d'higiene, que els manquen habilitats socials, que estan sobreprotegits perquè mai surten de casa, que pateixen retards del llenguatge i la psicomotricitat... Hi ha un ventall ampli de factors de risc.

"Les diferències entre els centres públics i els de gestió de les entitats són abismals", diu Ortega | Judit Domènech

Hi ha una bona coordinació entre els educadors i els EAIA?

Trobo a faltar una figura més terapèutica dins els centres, perquè sovint els que ens passa és que el treball amb la família va per una banda i amb l'infant treballem per una altra. Per què? Perquè, a més del trauma que representa per les famílies que se'ls tregui un fill del nucli familiar, tenen altres problemes, alguns dels quals són crònics, com ara atur de llarga durada, consum de drogues, trastorns mentals, violència, entre d'altres.

Quan els infants arriben als centres amb aquest diagnòstic, se'ls deriva a un psicòleg? Tenen un suport especial?

Dins dels CRAE no disposem d'un psicòleg o d'un suport especial i ho hem de buscar fora, com qualsevol família. Cal entendre que els CRAE són com una casa, on cadascú té la seva habitació compartida entre dos o tres infants. Els educadors som els seus tutors i treballem per parelles pedagògiques. En el meu cas, m'encarrego de deu infants i sóc tutor de cinc d'ells. Ser-ne tutor significa que t'has d'encarregar de tot el que els manqui a nivell sanitari, psicològic, emocional, educatiu... El tutor actua com ho faria qualsevol pare o mare i busca els esplais, els apunta a les extraescolars, es reuneix amb el professor de l'escola, busca un psicòleg si cal... Tot plegat ho fem després d'haver detectat abans quines són les seves necessitats.

Els menors que arriben d'urgència saben que els duen a un CRAE?

No saben ni on van ni d'on venen ni què hi fan allà. Crec que la persona que fa la retirada d'urgència hauria de proporcionar els menors una mica més d'informació. Jo ho tinc molt clar: al nano sempre li dono tota la informació perquè ho visquin amb menys angoixa. Si una família té antecedents de consum de drogues i l'infant té cinc anys, no li diré que la seva mare està consumint heroïna, però sí intentaré explicar-li que els pares tenen uns deures que han d'aprendre a complir. En canvi, si és un adolescent de 16 anys que ja fa cinc que és amb mi sí que li puc explicar sense eufemismes per quins motius està al centre.

"Dins dels CRAE no disposem d'un psicòleg o d'un suport especial i ho hem de buscar fora, com qualsevol família"

I les famílies biològiques reclamen molt sovint la tutela dels fills?

Sí, és habitual que reclamin. Quan la DGAIA retira la custodia d'un nen o una nena la família pot fer oposició judicial a la mesura, és clar. El que passa és que han d'anar a buscar un advocat i les famílies que tenen pocs recursos ho tenen més difícil. A més, han d'entendre tot el llenguatge jurídic. Tot plegat es pot allargar aproximadament un any.

És possible que l'administració pugui prendre els fills a una família en situació vulnerable?

L'administració mai no treu mai un infant d'un dia l'altre als seus pares només per sospites. Ho fa quan hi ha un cas evident de maltractament, de risc o d'abús sexual. Abans de fer-ho, però, s'ha elaborat un estudi previ de mesos, fins i tot anys. Aquests casos afecten famílies que tenen una situació de vulnerabilitat crònica, que necessiten l'ajut dels serveis socials o que tenen un expedient amb problemes transversals. Són excepcionals els casos en què l'administració ha pogut cometre un error. No fa massa un metge ginecòleg de la Vall d'Hebron denunciava un d'aquests casos.

N'ha estat testimoni d'algun cas?

Sí, però només una vegada. I ja fa sis anys que treballo al mateix CRAE... Ens va arribar una nena, el pare de la qual no se'n podia fer càrrec per problemes econòmics arran de la crisi. Finalment només s'hi va estar sis mesos. El pare ho havia intentat tot, però no se'n sortia. Se'n va anar a buscar feina al País Valencià, va viure en una habitació amb els nens en un pis que compartien uns estudiants i, al final, voluntàriament, va ingressar els fills a la DGAIA. Quan va aconseguir resoldre la seva situació, quan va trobar feina i una nova parella, va recuperar els seus fills.

Així, abans que l'administració decideixi retirar els fills a les famílies se'ls ha intentat ajudar per moltes altres vies?

Sí. Hi ha molta col·laboració amb entitats com Càritas, Creu Roja o d'altres. També sovint hi intervenen serveis socials i les famílies poden demanar ajudes pel manteniment de la llar. El problema és que els serveis socials estan col·lapsats i que aquestes ajudes tampoc no arriben.

Alfredo Abadías Selma Reus
1.

Daniel Ortega és un gran coneixedor d' aquesta temàtica a nivell pràctic i teòric.
Aquest professional està expressant clarament que estem davant del benestar d' uns menors i famílies molt vulnerables i que necessiten d' una atenció individual i especialitzada. Es tracta d' un àmbit en el qual les administracions s' hi han d' implicar més, i amb molts més recursos públics.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article