“Les desaparicions forçades són una tortura. Sense una tomba, l’angoixa és permanent”

Madina Magomàdova Presidenta de l’ONG Mares de Txetxènia

Durant la revolució soviètica, l’any 1924, el besoncle de Madina Magomàdova va desaparèixer. La família va buscar, sense descans i durant dècades, alguna pista en desenes de registres, però no va descobrir què se n’havia fet d’ell. Semblava com si s’hagués evaporat. No va ser fins a la caiguda de la Perestroika, l’any 1991, que l’àvia de Magomàdova en va saber alguna cosa. El govern rus va publicar als diaris un llistat d’afusellats durant el règim de Stalin i, repassant fila per fila, va trobar el nom del seu germà. D’aleshores ençà, explica Magomàdova, quan rebia visites, l’àvia buscava dins el calaix el full rebregat i el mostrava orgullosa. "Mira, mira, han escrit sobre ell, sobre com va morir", etzibava a tothom.

"Per a ella allò va ser un descans", diu Magomàdova sense perdre el fil del relat, en una sala del Parlament, davant els representants de Junts pel Sí, la CUP i PSC i de diversos membres de la Lliga dels Drets dels Pobles que l’ha convidat a visitar Catalunya aquesta darrera setmana. La història es repeteix i, com la seva àvia, ara és ella la que lluita per saber què se’n va fer de les més de 18.000 persones que van desaparèixer durant les dues guerres de Txetxènia, una nació amb només 700.000 habitants. El govern només reconeix 8.500 desapareguts.

Ho fa, des del 1995, com a cofundadora de l’ONG Mares de Txetxènia, que ara presideix, juntament amb desenes de dones. "També a mi una tragèdia personal em va portar a lluitar. Enmig dels bombardejos, els meus dos germans van intentar fugir. A l’un el van assassinar; l’altre va desaparèixer. Encara avui no he trobat el seu cos", relata.

"Les desaparicions forçades van ser planificades per les forces militars i són una tortura per a les famílies. Sense una tomba, sense una certesa, l’angoixa és permanent", continua. La primera guerra va començar el 1994 i va acabar el 1996; la segona es va iniciar només tres anys després i es va allargar fins al 2009. Explica Magomàdova que qualsevol home entre 14 i 70 anys que es trobés al camp de batalla, portés o no armament, era considerat de la resistència. Durant la segona guerra, molt més cruenta, els militars van començar també a detenir dones.

—Entre guerres vam poder exhumar 300 cossos en fosses comunes escampades pels voltants de la capital, Grozni. Les famílies només en van poder identificar 147. Quan intentàvem reconèixer la resta, va començar la segona guerra. Han passat 22 anys i no hem pogut identificar cap més desaparegut. Tampoc n’hem trobat ni un de sol que fos viu —sentencia a poc a poc Magomàdova, per donar temps a la traductora a interpretar-la.

"Han passat 22 anys i no hem pogut identificar cap més desaparegut. Tampoc n’hem trobat ni un de sol que fos viu"

Persecucions nocturnes i represàlies

De fet, les fosses de la segona guerra ni tan sols saben on són. "On han anat a parar les restes dels nostres familiars? Què en van fer amb els ossos? No ho sabem". Al principi, les detencions es feien al carrer, a les sortides i entrades dels pobles, de vegades en operacions especials. Els militars envoltaven tot un barri amb els tancs i registraven cada casa. Després, durant la segona guerra, els segrestos van ser cada vegada més violents i opacs.

—S’enduien els homes sense explicació i, quan la comunitat internacional va començar a denunciar-ho, van emprar altres mètodes... Ho feien de nit, quan no hi havia tants testimonis. Entraven a les cases a fosques i lligaven els pares, les mares, els germans o els fills amb cinta aïllant de mans i peus. També els tapaven la boca. Els amenaçaven que, si parlaven, els matarien —narra Magomàdova sense parpellejar—. Al llarg de Txetxènia les forces federals van crear uns camps que anomenaven "de filtració", però nosaltres, el poble, sabíem que eren camps de concentració. Qui anava a parar allà ja no tornava.

Madina Magomàdova, que es cobreix els cabells amb un mocador rosa pàl·lid a conjunt amb la jaqueta, té un gest adust quan parla i, com ens avisa un membre de la Lliga dels Drets dels Pobles abans de l’entrevista, calla moltes coses per por a les represàlies. "Aquests dies que ha anat amunt i avall, que ha fet xerrades a Sabadell o Barcelona, moltes persones li han fet preguntes i, de vegades, no ha pogut evitar indignar-se, donar detalls que poden posar en perill el funcionament de l’entitat", ens adverteix al passadís. A ple dia, al carrer, Magomàdova va patir un intent de segrest. També rep amenaces per voler recuperar la memòria dels desapareguts del poble txetxè.

La presidenta de Mares de Txetxènia exposa la lluita de l'entitat als grups parlamentaris | Nona Suvaryan

Un procés de reparació que no arriba

Per aquest mateix motiu, els tres volums que ha publicat l’organització i que recopilen les dades dels familiars es difonen de forma clandestina. "Després de molts intents, vam aconseguir que una editorial ens publiqués els llibres, però ho ha fet ocultant el seu nom", assenyala mirant un dels volums que ens han deixat sobre la taula. S’esforça a explicar-nos que el llibre "no és en memòria dels desapareguts, sinó un instrument jurídic". Pàgina rere pàgina, apareix una fotografia de la persona desapareguda, el nom, l’edat, la seva professió, el lloc de la desaparició i les circumstàncies de la detenció. És un recull de l’horror que, esperen, serveixi per jutjar algun dia les desaparicions forçades. Reconeix Magomàdova, però, que la tasca no és senzilla.

—Hem presentat 200 demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans. Hem guanyat 12 processos judicials i estem a l'espera de 76 resolucions més. Però, de fet, només vam començar a denunciar-ho a partir del 2011, perquè no teníem advocats prou especialitzats per fer-ho. Necessitem d’un a dos anys per preparar la demanda. La resolució pot arribar cinc a deu anys més tard. També hem presentat recursos a les Nacions Unides. Les sentències resolen que l’Estat rus ha d’indemnitzar les famílies, però només són recomanacions no vinculants.

Ha estat un xoc assabentar-me que a Catalunya encara teniu tantes fosses... Quan vens de lluny, t’imagines que s’hauria d’haver pogut solucionar"

Als jutjats del país, el bloqueig és total. Com explica l’advocat de la ONG que ha acompanyat Magomàdova durant tota la visita, "els casos tenen poques perspectives de prosperar". El motiu que impedeix tirar endavant els processos judicials és que als tribunals civils se’ls denega tota la informació quan la sol·liciten. Els estaments militars al·leguen que són dades confidencials. Així, sense accés als arxius de l’exèrcit, el cas s’allarga i, finalment, acaba en un calaix. Madina Magomàdova, però, no es rendeix. "Transcorreran trenta, quaranta i cinquanta anys, però les famílies no descansaran fins que no sàpiguen el destí dels seus desapareguts".

El dol pels desapareguts de la Guerra Civil

Segons després de dir la frase, que gairebé ha exclamat, Magomàdova recorda el cas espanyol. "Ha estat un xoc assabentar-me que vosaltres, a Catalunya, encara teniu tantes fosses, tants desapareguts... Quan vens de tan lluny, t’imagines que s’hauria d’haver pogut solucionar. M’ha fet tant de mal saber que encara esteu en procés de resoldre-ho...". Ho afirma consternada i, després, agraeix que li hagin mostrat com funciona el banc d’ADN per identificar els desapareguts a la Guerra Civil que va crear el Govern el setembre passat i també la tasca que, sense cap suport governamental, van fer durant anys les entitats i els familiars perquè el record no es perdés.

—Tots construïm, a poc a poc, la història del futur. Els governs canvien, les polítiques es transformen, els dirigents són substituïts per uns altres... Tot el que avui debatem potser servirà perquè els estats reconeguin el mal que han fet a les famílies i el reparin. Les desaparicions forçades no tenen a veure amb conflictes interns, sinó que ens afecten a nivell mundial. Fins que no puguem trobar i enterrar els nostres, no descansarem en pau.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article