“Quan vinculem el bàsquet amb l’art el deslliguem de valors competitius i el fem transformador”

Josep Maria Aragay Fundador de Basket Beat

Dum-clap. Dum-dum-clap. El so de les pilotes de bàsquet va ser la font d’inspiració d’en Josep Maria Agaray l’any 2009 i avui, vuit anys després, s’ha convertit en la banda sonora de l’associació Basket Beat, un projecte d’art comunitari transformador. Acompanyar persones en risc d’exclusió social en el seu creixement personal a través de la creació musical amb pilotes de bàsquet és el repte que ha portat a Aragay a liderar aquesta entitat. Ara, Basket Beat treballa amb quatre projectes paral·lels –tallers socioeducatius, formacions, ‘team building’ i la Big Band Basket Beat Barcelona– que segueixen la mateixa metodologia i utilitzen el mateix instrument: la pilota de bàsquet.

Basket Beat és una barreja de música i esport. Per què aquesta combinació?

Al principi, com que generalment costa motivar els joves, vaig pensar: “Per què no apropar-nos-hi amb alguna cosa que ja els agrada i dominen com és el bàsquet?” Així, no havia de sorgir la passió, sinó que ja hi era. A més, ja sabien tocar el seu instrument, la pilota. Quan la boten contra el terra fa un soroll que és el dum i quan la toquen amb la mà fa un clap. De fet, cada vegada parlem menys d’esport i més de moviment. D’aquesta manera, ens deslliguem dels seus valors competitius.

“La societat ens entrena per ser una massa i alhora ens obliga a una individualitat extrema. És contradictori”

I per què centrar-se en la música i no promoure l’esport sense competició?

Suposo que això ve de la passió i de les eines que té cadascú. Per una banda, hi ha tot el moviment de l’art comunitari i, per altra, hi ha infinitat de projectes que utilitzen l’esport per treballar valors. L’esport s’usa i s’ha usat sempre, i nosaltres hi afegim la música. Això fa que el projecte sigui molt potent educativament. L’art té com a característica que ens vincula emocionalment, però també la té l’esport. Està de moda pensar que tant les arts com l’esport són transformadors, però no és ben bé així. Fer bàsquet, per si sol, no és transformador, i tampoc ho és tocar música al conservatori.

Què és el que ho fa, doncs, transformador?

El que fa transformador l’art i l’esport és la manera com establim vincles, com treballem en grup i com ho presentem. Nosaltres donem una pilota a cadascú, de tal forma que el grup s’homogeneïtza, és a dir, les diferències es fan petites. La pilota és un instrument bastant limitat perquè només té un so greu i un so agut. Per fer quelcom més ric musicalment necessitem almenys una altra persona. A Basket Beat juguem amb tres factors: la pilota, la pulsació de la música i el grup, que és el més important. El nostre eslògan és ‘Nosaltres abans que un jo’.

“Un dels nostres objectius és incomodar les institucions, perquè són estructures molt rígides que no permeten cap canvi”

Per què vas decidir treballar sobretot amb joves en risc d’exclusió social?

Vaig estudiar integració social, educació social i musicoteràpia i, per això, sempre he volgut treballar amb col·lectius amb menys oportunitats. Ara, però, ens hem adonat que on hem d’enfocar el nostre esforç no són aquests col·lectius sinó les institucions que els acompanyen, que són les que dificulten i cronifiquen els seus problemes. Busquem, doncs, treballar amb l’escola, amb les presons o amb centres de salut mental, entre altres. Un dels nostres objectius és incomodar les institucions, perquè són estructures molt rígides que no permeten cap canvi.

Com reben la vostra tasca els col·lectius amb els quals treballeu?

A Basket Beat, on intentem entrenar certes habilitats socials, donem constantment la paraula als participants i fomentem el pensament crític. Quan ho fem, passen coses molt maques. Fa pocs dies un intern em va dir: “Josep Maria, segueix, els joves et necessiten, feu molt bona feina!”. Fa uns dies, en un taller a Terrassa, un jove ens va fer un dibuix que era també de llagrimeta. La gent queda tocada perquè el que volem, senzillament, és mirar-nos, reconèixer-nos com a persones amb molt de coneixement i molta saviesa, i aprendre’n.

***

 

Poca llum, pilotes de bàsquet que boten molt a prop del terra i molta, molta coordinació. El ritme s’intensifica a mesura que avança el concert i cada vegada es complica més i més l’espectacle. S’hi afegeix la veu, el ball i el moviment de llums fins arribar a l’èxtasi. Tot plegat, fa que sigui un espectacle que combina els cinc sentits: el contacte amb la pilota, la potència visual i la sensació agradable a l’oïda; un espectacle en què s’olora professionalitat i deixa un bon sabor de boca.

El vostre projecte estrella és la  Big Band Basket Beat Barcelona.

Sí, és una orquestra de pilotes que barreja joves que han fet participat al projecte de Basket Beat amb músics professionals. Això, a més, es dona en un ambient totalment diferent, perquè anem a un auditori i fem un concert i toquem davant d’un públic.

***

 

Un, dos, tres i: dum-clap. Esclaten a riure. A la meitat del grup ja els ha caigut la pilota a terra només començar. Però la qüestió és intentar-ho, intentar-ho i intentar-ho. Dum-dum-clap. Dum-dum-clap. Ja sona a l’uníson. Ho han aconseguit. La màgia dels tallers de Basket Beat esclata quan el grup és capaç de coordinar-se de tal manera que el so de cada un s’acaba convertint en el so de tots. Pura alegria!

Així, hi poden participar també persones que no es troben en risc d’exclusió?

Sí, el nostre objectiu és acompanyar persones en el seu creixement personal a través de la creació en grup i amb pilotes de bàsquet. La primera pota del projecte són els tallers socioeducatius. En fem 15 a la setmana a presons, instituts o centres de salut. A més, però, fem formacions a empreses.

“El grup ens dona molta confiança perquè tots els èxits dels altres són els meus èxits”

I també feu classes a la universitat, oi?

Dediquem part del projecte a la recerca i la investigació, sí. Participem als màsters de Mediació Artística, de Musicoteràpia i d’Intervenció Social i Educativa. També impartim assignatures del grau d’Educació Social. En total, fem unes 140 hores a la Universitat de Barcelona. Alhora, treballem amb una universitat de París i una d’Alemanya.

Has dit abans que el vostre eslògan és ‘Nosaltres abans que un jo’. Què aporta treballar en grup?

Sembla que la societat o el sistema ens entrena per ser una massa i al mateix temps ens obliga a aquesta individualitat extrema. És totalment contradictori. En canvi, quan els integrants de Basket Beat es creuen la importància del grup, totes les coses que passen les reconeixen com a seves. Si quan hi ha un problema, jo no trobo la solució sinó que la troba l’altre, aleshores començo a creure’m la idea de grup. El grup ens dona molta confiança perquè tots els èxits dels altres són els meus èxits.

Aragay mostra el llibre que ha publicat sobre el projecte Basket Beat | Judit Domènech

Les arts comunitàries des del punt de vista de l’educador social

 

Basket Beat és mitja vida per al Josep Maria. Hi dedica moltes hores la setmana i ho viu intensament. Tan és així que, tot just fa quatre mesos, va publicar el llibre 'Les arts comunitàries des de l’educació social. L’experiència Basket Beat'.

 

“En la primera part del llibre intento explicar des del meu punt de vista què són les arts comunitàries. És a dir, què és la utilització social, política i educativa de les arts. A Catalunya i al món aquests projectes artístics i socioeducatius estan en mans dels artistes i els gestors culturals. Jo, en canvi, he intentat pensar i explicar què són les arts comunitàries des de la perspectiva d’un educador social, perquè és des d’on entenc que a mi m’ha donat una identitat i una manera de fer que crec que és significativa i diferent a altres projectes. En la segona part, intento descriure els pilars de la metodologia de Basket Beat. Ho faig no tant amb la voluntat que algú repeteixi el projecte, com que agafi recursos per a la seva pràctica”.

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article