Els dies sense fam
Delphine de Vigan
Editorial: Edicions 62
Un ham per combatre la mort
19 anys, 1,65 d’estatura i 36 quilos, així comença el primer llibre que va escriure Delphine de Vigan i que, encara que podem pensar que es tracta d’una ficció, està basat en la seva pròpia experiència. Parlar de l’anorèxia però, no és l’única incursió que ha fet en el món de la salut mental aquesta escriptora que no es va atrevir a firmar la primera edició d’aquest llibre amb el seu nom original.
Sentir-se lleugera és la sensació que feia trobar-se bé a Laure, aquesta jove de 19 anys, però la por a la mort fa que aquest llibre acabi sent narrat des d’un hospital on estarà ingressada tres mesos com a últim recurs per salvar la seva vida i així rebre un tractament de xoc.
De Vigan transmet incomoditat i angoixa fins arribar a imaginar com de molest podria ser rebre un d’aquests tractaments de xoc que li filtra el menjar per una sonda pel nas. El combat que lliura Laure durant tot el llibre, entre la por a la mort i la seva falta de forces, narra, de forma radiogràfica, els pensament d’aquesta noia, que fa que el lector llegeixi com vol sentir com desapareix del món i alhora somiar amb ser una dona atractiva amb corbes, pits i que li queda bé la roba.
Aquesta lluita constant contra ella mateixa és la lliçó de capacitat d’auto superació que s’extreu d’aquestes 171 pàgines on l’autora ha volgut bolcar tot el verí d’aquells anys als quals ara sembla que ja no se sent lligada sinó tot el contrari, lliure per continuar escrivint sobre el que ella ha denominat la “bogeria materna” que va marcar la seva infantesa.
“No era només una qüestió de posar greix damunt els ossos: ho havia entès”, escriu Delphine de Vigan al final d’aquesta narració, potser la conclusió més sincera i que millor resumeix el que ens vol fer entendre l’autora mitjançant la relació que estableix amb el doctor Brunel, del qual sembla que s’arribi a enamorar i que això li fa treure forces per no decebre-ho.
L’amor a la vida és l’únic ham que troba aquesta noia per lluitar contra el seu pitjor enemic: la sensació de no tenir gana, encara que des d’un punt de vista molt dolorós i fins i tot amb sospita de contrarietat. Una narració que utilitza l’anorèxia, i la petita ciutat creada dins d’aquest hospital, com excusa per poder enllaçar temes com el trastorn mental de la seva mare, la por i la falta de moral, per acabar tenint clar que ella serà la seva única salvadora.
19 anys, 1,65 d’estatura i 36 quilos, així comença el primer llibre que va escriure Delphine de Vigan i que, encara que podem pensar que es tracta d’una ficció, està basat en la seva pròpia experiència. Parlar de l’anorèxia però, no és l’única incursió que ha fet en el món de la salut mental aquesta escriptora que no es va atrevir a firmar la primera edició d’aquest llibre amb el seu nom original.
Sentir-se lleugera és la sensació que feia trobar-se bé a Laure, aquesta jove de 19 anys, però la por a la mort fa que aquest llibre acabi sent narrat des d’un hospital on estarà ingressada tres mesos com a últim recurs per salvar la seva vida i així rebre un tractament de xoc.
De Vigan transmet incomoditat i angoixa fins arribar a imaginar com de molest podria ser rebre un d’aquests tractaments de xoc que li filtra el menjar per una sonda pel nas. El combat que lliura Laure durant tot el llibre, entre la por a la mort i la seva falta de forces, narra, de forma radiogràfica, els pensament d’aquesta noia, que fa que el lector llegeixi com vol sentir com desapareix del món i alhora somiar amb ser una dona atractiva amb corbes, pits i que li queda bé la roba.
Aquesta lluita constant contra ella mateixa és la lliçó de capacitat d’auto superació que s’extreu d’aquestes 171 pàgines on l’autora ha volgut bolcar tot el verí d’aquells anys als quals ara sembla que ja no se sent lligada sinó tot el contrari, lliure per continuar escrivint sobre el que ella ha denominat la “bogeria materna” que va marcar la seva infantesa.
“No era només una qüestió de posar greix damunt els ossos: ho havia entès”, escriu Delphine de Vigan al final d’aquesta narració, potser la conclusió més sincera i que millor resumeix el que ens vol fer entendre l’autora mitjançant la relació que estableix amb el doctor Brunel, del qual sembla que s’arribi a enamorar i que això li fa treure forces per no decebre-ho.
L’amor a la vida és l’únic ham que troba aquesta noia per lluitar contra el seu pitjor enemic: la sensació de no tenir gana, encara que des d’un punt de vista molt dolorós i fins i tot amb sospita de contrarietat. Una narració que utilitza l’anorèxia, i la petita ciutat creada dins d’aquest hospital, com excusa per poder enllaçar temes com el trastorn mental de la seva mare, la por i la falta de moral, per acabar tenint clar que ella serà la seva única salvadora.
Text: Beatriz Castillo
Fundació Joia
Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari