Sobre el poder del llenguatge o dels condicionants incondicionals


”El lenguaje se proyecta sobre el cuerpo social dándole forma ya que hay entre lenguaje y real una relación de plasticidad”. “El lenguaje es para mi el contrato social por excelencia, el primero, el que se mantiene y el que permanece”.
Monique Wittig
 
Iniciant una reflexió sobre la naturalesa i construcció del llenguatge, sobre els posteriors condicionants i usos socials dels que participem i definexen el “nostre lloc de ser” i fent referència a la idea proposada per Monique Wittig, on la projecció d'aquest llenguatge “desnaturalitzat” s'articula i es projecta en els nostres cossos socials per concedir-los forma, intentarem traslladar aquesta reflexió en el nostre encontre amb la diversitat funcional.
 
Quina importància pren el nostre llenguatge en la formació de cossos i significats socials?
 
Minusvàlid, discapacitat, malalt, trastornat, boig, usuari, incapacitat, esguerrat, feble, enfeebled, fràgil, fallar, debilitats, invàlid, confinat, al llit, anormal, subnormal...
 
Un seguit de paraules, significats i maneres d'entendre i construir que s'allunyen de l'objectivitat i la innocència. En aquest sentit, podem pensar, que la llengua inscriu la normalitat i normativitat, les categories i les calcificacions, el que està a dintre i el que queda fora. Inscriu doncs el nostre ser social i el determina i condiciona incondicionalment. Així, i seguint algunes idees de Monique Wittig, el llenguatge podria esdevenir com una de les matèries primeres de socialització. El llenguatge com a contracte social de la nostra subjectivitat i posició/rol social. Un esdevenir a través de la llengua consensuada, on les paraules i els seus significats ens fan presoners d'aquesta identitat subjectiva que sovint i de manera enganyosa es mostra com a naturalitzada.
 
Quin paper juga doncs aquest contracte social i determinisme del llenguatge en els processos de discriminació i estigmatització?
 
Una de les propostes de Wittig en relació a la deconstrucció del gènere, i la qual podrírem extrapolar a la qüestió de la diversitat funcional, té a veure amb un intent de desmantellar dites categories a través de l'escriptura. D'aquesta manera, i fent un paral·lelisme amb la idea de construcció de realitat a través del llenguatge, narrada per Orwell en 1984, es tractaria doncs de reflexionar sobre la naturalitat del mateix llenguatge, sobre la normalitat com a forma política i d'aquesta manera sobre la mateixa subjectivitat.
 
Així, el mètode que s'utilitzaria per desmantellar aquest llenguatge, tindria a veure amb la deconstrucció que persegueix la caiguda de les categories de normalitat en la nostra llengua, per d'aquesta manera procedir a la posterior caiguda de les representacions i realitat social. Parlem doncs d'una re-evolució del llenguatge, una re-evolució de la seva materialització en els nostres cossos abanderada per la subjectivitat i la reconstrucció del mateix. Una re-evolució que lluita contra les conseqüents opressions, determinismes i posteriors condicionaments socials.
 
Finalment, ens proposem doncs una tasca educativa motoritzada per la reflexió del llenguatge que utilitzem, el llenguatge que definim o designem i el que dia rere dia ensimpregna per crear la nostra realitat social. Un llenguatge amb condicionats incondicionals, una materialització del mateix que en paràmetres dicotòmics concedeix relacions jeràrquiques i de poder en un conglomerat de paraules, significats i representacions socials.
 
Una de les solucions que ens proposa Monique Wittig en termes de deconstrucció de gènere però aplicable al tema que ens ocupa, té a veure amb la creació literària. A l'Opoponax, publicat el 1964, l'autora crea una paraula indefinida, utilitzada com a comodí, difícil de descriure i que a més canvia de forma permanentment, però que explica totes aquelles coses que els diccionaris no expliquen. Així, amb l'Opoponax, i agafant la seva creació a mode d'exemple, podrírem, com en la seva novel·la iniciar-nos en el joc del llenguatge i la redefinició de la diferència. La creació d'una zona o espais neutralitzats on les paraules prenen noves formes i definicions, nous escenaris de creació on desafiar la “normativitat” del llenguatge utilitzat amb la finalitat de redefinir i subvertir la mateixa llengua.
 
Tanca els ulls i escolta’m... El que sents i el que veus puc ser jo mateix o la construcció que tu fas dia rere dia sobre mi.
 
El que veus pot ser quelcom singular i diferent o la marca d’allò temorós i indesitjable. El que veus puc ser jo com a subjecte amb drets i deures o un individu estacionat en categories discriminatòries. El que veus pot ser desig, essència i il·lusió o ànimes robades per la normalitat. El que veus en definitiva pot ser la possibilitat d’un món singular amb persones singulars o la construcció d’una realitat castrant a causa dels normalismes i el desconeixement.
 
Ara, obre els ulls i mira’m, què és el que veus? Anna Bermejo: 2009
Anna Bermejo Navajas

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Elvira Matas
1.

Interessant aportació, que permet reflexionar (espai necessessari per a la praxi professional) en aquesta qüestío.
Gràcies

  • 0
  • 0

Comenta aquest article