Sortir de l’armari

Catherine Zeta-Jones, Jim Carrey, Megan Fox i Mel Gibson són alguns dels actors més coneguts del cinema nord-americà, i en la seva vida quotidiana conviuen amb un trastorn de salut mental.

El món dels famosos i dels personatges públics no es lliura de la salut mental i, en alguns casos, poden ser una bona eina per donar visibilitat a aquest col·lectiu i a l’estigma que els acompanya.

Tant en l’entorn de la música, de l’actuació, de les lletres, de la pintura i de les matemàtiques trobem personatges molt importants per la nostra història que han conviscut amb trastorns de salut mental, encara que alguns han portat aquesta situació millor que altres. Actualment, sortir de l’armari de la salut mental i donar la cara públicament és igual de difícil que en altres èpoques, però sembla que hi ha països on aquesta valentia és més accentuada que en altres.


Estats Units

En el món de les celebritats d’Hollywood existeixen molts rumors sobre famosos amb problemes de salut mental, encara que molts els han fet públics ells mateixos.

Aquest és el cas de Catherine Zeta-Jones, qui va ingressar en un hospital psiquiàtric el passat mes d’abril de 2013 per tractar el seu trastorn bipolar, amb el que conviu fa ja 20 anys. Quan li van diagnosticar el trastorn va dir: “Hi ha milions de persones amb aquest trastorn i jo soc una d’elles”. Segons els seus representants, l’actriu es va posar en tractament el 2011 degut a l’estrès de la situació provocada pel càncer de gola del seu marit, Michael Douglas.

Un altre actor amb trastorn bipolar és Mel Gibson, qui va confirmar aquest diagnòstic en el documental australià de 2008 titulat Acting class 1977. Molts psiquiatres que l’han tractat, com Carole Liberman, han assegurat que moltes vegades l’actor “s’ha escudat en el seu trastorn per justificar les seves arrancades de violència i narcisisme que res tenen a veure amb ser bipolar”.

L’anomenada “dona més sensual del planeta”, Megan Fox, ha assegurat en diverses ocasions que pateix esquizofrènia i que ha sigut tractada mèdicament per dominar el seu desequilibri emocional. En una entrevista en la revista Wonderland, l’actriu va revelar que pateix brots d’esquizofrènia i que ha tingut problemes de salut mental des de petita.

Jim Carrey és conegut per les seves pel·lícules còmiques, però també pateix depressió des de fa anys. Ell mateix ha afirmat: “He patit depressió tota la meva vida, però finalment he trobat un mètode natural per combatre-la. Contínuament estic tractant de reajustar-me, de pujar-me a la ona, estar viu aquí i ara; he conclòs que tot té a veure amb allò que sents que vals”.

Aquests quatre famosos en són un exemple, però no els únics: Britney Spears, Robert Downey Jr., Carrie Fisher i Linda Hamilton tenen diagnòstic bipolar, i Charlize Theron conviu amb un trastorn obsessiu-compulsiu.


Espanya no dóna la cara

El cas del nostre país és molt diferent. A Espanya hi ha hagut pocs personatges públics que hagin confessat obertament el seu trastorn de salut mental.

Només han sortit a la llum dos casos. El més conegut és el de l’alpinista professional Edurne Pasabán, qui ha explicat en diverses entrevistes que ha passat per una depressió molt forta i que ha intentat suïcidar-se vàries vegades.

Va caure en la depressió en 2006 amb 32 anys a causa de diverses situacions que es van donar en la seva vida: intentava viure del difícil món de l’alpinisme, al seu voltant el seu germà i amics començaven a tenir família, i no havia tingut molt èxit en la seva vida sentimental. L’alpinista va caure en una depressió i va culpar a la muntanya de tot, estava segura que “si continuo sent alpinista mai podré tenir fills, no podré ser feliç i cap home em voldrà”, assegurava en una entrevista a eldiariomontanes.es. En aquell moment només pensava en dues coses: “O prendre’m una pastilla perquè tot el que tenia al cap desaparegués o morir”.

Malgrat aquesta situació, Pasabán mai ha deixat de fer esport, pràctica que els experts recomanen en aquests casos perquè es produeixen endorfines que ajuden al pacient. Quan va començar a fer teràpia li van posar medicació i va començar a millorar: “Les medicines t’ajuden molt, però l’única manera de sortir és per tu mateix, amb les teràpies, adonant-te de quin és el problema i veient com pots sortir d’ell”.

L’altre cas espanyol és el del saltador Yago Lamela, que va estar ingressat en la planta de Psiquiatria de l’Hospital San Agustín d’Avilés, Astúries, a mitjans de 2011. Després de sis dies va sortir de l’hospital i va dir: “Sí, he estat una mica malament, amb una depressió bastant gran, però m’he recuperat molt ràpid. Se’m van ajuntar una sèrie de coses negatives”. L’esportista, que actualment està retirat, en sortir de l’hospital parlava del tractament: “Els metges m’han recomanat que torni a fer esport, que no tingui presa però que torni. Menys mal, perquè si arriben a prohibir-m’ho crec que no seguiria el tractament, no podria entendre la meva vida sense esport”.


Involucrats amb la salut mental

Hi ha molts famosos que, sense conviure amb un trastorn de salut mental, estan sensibilitzats i s’han involucrat de manera directa en associacions i organitzacions que defensen els drets del col·lectiu i lluiten contra l’estigma.

Un dels casos més significatius és el de l’actriu Glenn Close. L’any 2009 va fundar l’associació Bring Change 2 Mind arrel del diagnòstic bipolar de la seva germana Jessie i del desordre esquizoafectiu de la seva neboda Calen. Aquesta entitat treballa per recolzar les persones amb trastorns de salut mental i acabar amb l’estigma que pateixen per part de la societat, pels mitjans de comunicació i per la indústria cinematogràfica.

La pròpia Glenn Close ha confessat que després de conèixer el diagnòstic de la seva germana i neboda no hagués abordat el paper d’Alex Foster, la venjativa protagonista de la pel·lícula Atracción Fatal, de la mateixa manera. L’actriu ha criticat en algunes ocasions el món de l’entreteniment perquè diu que ha d’assumir la responsabilitat de transmetre amb precisió aquest problema.

Un altre exemple és el de la cantant Lady Gaga, que va llançar formalment, juntament amb la seva mare, la Born This Way Foundation al 2012, una organització sense afany de lucre amb la missió de promoure l’expressió entre els joves, ajudant a que la comunitat els recolzi. Dins d’aquesta entitat, la cantant va crear el Born to be Brave Bus, un autobús que acompanya la cantant durant les seves gires nord-americanes on poden acudir els seus fans per ser aconsellats sobre el bullying i sobre els ambients dolents en què es poden trobar.

Una altra actriu i cantant que s’ha interessat pel món de la salut mental és la Demi Lovato, qui ha ajudat en diverses ocasions a The Jed Foundation, una organització sense afany de lucre que treballa per promoure la salut emocional i prevenir el suïcidi entre les escoles i els universitaris. Una de les campanyes d’aquesta organització que ha tingut més èxit és la Love is Louder, que ha estat apadrinada per l’actriu Brittany Snow i la MTV per donar suport a qualsevol que se senti malament emocionalment o que cregui que ningú l’entén. Demi Lovato i Miley Cyrus també estan involucrades en aquesta campanya.


Històrics

Són molts els personatges que van conviure amb un trastorn de salut mental i que van tenir un rol fonamental en el desenvolupament de la història. Des d’escriptors i músics fins polítics i emperadors, en qualsevol àmbit i època.

S’ha especulat molt entorn el diagnòstic del pintor Vincent Van Gogh. L’explicació més difosa té a veure amb que l’artista era maníac depressiu, fet que el feia passar de profundes depressions a estats d’eufòria que el feien produir molt artísticament. Malgrat això, per a crítics de l’art com Robert Hughes, les meravelles de la seva obra no es van aconseguir en estats d’alienació sinó que són el resultat d’un absolut control tècnic.

John Nash és un altre exemple. Va ser premi Nobel d’Economia i popularment reconegut gràcies a la pel·lícula Una mente maravillosa, del director Ron Howard. Aquest geni matemàtic va patir esquizofrènia tota la seva vida, que li feia creure que era víctima d’una conspiració comunista però, després de rebre tractament i aprendre a conviure amb aquesta patologia, les seves investigacions van suposar aportacions fonamentals en l’àrea de l’economia, la biologia i les relacions internacionals.

El monarca Ferran VI també s’ha dit que va patir trastorn bipolar, com l’escriptora Virginia Woolf, Edgar Allan Poe o Ernest Hemingway. El primer Borbó que va ocupar el tro espanyol tenia fluctuacions en l’estat d’ànim, amb episodis maníacs i depressius. Es calcula que va abdicar en una vintena d’ocasions i que altres tantes va fer marxa enrere.


#donolacara

“No seria difícil trobar a un jugador del Barça o de l’Espanyol que tingui un problema de salut mental”

El passat diumenge 3 de novembre, l’entitat de lluita contra l’estigma en salut mental, Obertament, va llançar una nova campanya amb el lema ‘Es busca famós’ i que realitza la seva activitat en les xarxes socials amb el hashtag #donolacara. A la revista Joia hem entrevistat a Miquel Juncosa, director d’Obertament, just abans del llançament de la campanya per conèixer més de prop aquest nou projecte.

El proper 3 de novembre fareu el llançament de la nova campanya d’Obertament. Quin és el vostre principal objectiu?
L’objectiu és que es parli de l’estigma. Això ho fem a través de mitjans de comunicació que ens cedeixen espais. Hem pensat una campanya que cridi l’atenció sobre la lluita contra l’estigma i la discriminació. Hi ha altres campanyes, de diferents àmbits, que tenen persones famoses que donen la cara i al camp de la salut mental això no existeix. A Espanya i Catalunya no hi ha cap persona famosa que estigui involucrada en una causa de salut mental, i segur que hi ha famosos amb trastorn mental, però no ho diuen. Si un de cada 4 persones tindran un problema de salut mental al llarg de la seva vida, aquí també s’inclouen els famosos. Altres campanyes tenen a un famós i en salut mental no, i això és per l’estigma, que és tan fort que fan que no ho diguin.

Com penseu enfocar el tema dels famosos en aquesta campanya?
Utilitzarem la silueta de cinc famosos, que no sabem si tenen o no algun problema de salut mental, i no són dibuixos de famosos, sinó que són representacions que recordaran a alguns famosos, però que es poden reconèixer o no. El que no farem mai serà promoure un rumor sobre el trastorn de cap famós, ha de ser una cosa que surti de la pròpia persona.

Voleu que els famosos donin la cara?
No només volem que els famosos donin la cara, sinó que també les persones afectades facin una reflexió i s’atreveixin a donar petits passos per començar a explicar al seu entorn el problema de salut mental que tenen. Creiem que només així aconseguirem canvis reals d’actituds i comportaments, sinó continuarà sent un tabú.

Una de les accions que fareu serà al Camp Nou, de què tractarà?
El 3 de novembre hi ha el partit Barça-Espanyol al Camp Nou i la nostra idea és repartir uns flyers convidant a la reflexió i informant que 1 de cada 4 persones pot patir un problema de salut mental i que, per tant, un futbolista també. No seria difícil trobar a un jugador del Barça o de l’Espanyol que tingui un problema de salut mental, perquè això li pot passar a qualsevol, i si no són ells poden ser els seus familiars. La idea és fer veure que els problemes de salut mental són molt comuns, que no afecten a persones estranyes o col·lectius desafavorits, sinó a tots.

Per què creu que els personatges públics no s’involucren prou en temes de salut mental?
Perquè l’estigma és molt fort encara i, malgrat que és una cosa que li passa a moltíssima gent, el tabú sobre la salut mental segueix sent molt fort, i hi ha moltes concepcions errònies, com la relació entre violència i salut mental. Hi ha molts estudis que demostren que aquesta relació no existeix com a tal, però continua circulant. I per això em fet aquesta campanya, per donar a conèixer que aquestes idees i relacions no existeixen.

Comptar amb famosos per fer una campanya de salut mental és més efectiu que no comptar-hi?
Si amb aquesta campanya no surt cap famós que doni la cara i admeti que té un trastorn de salut mental, això ens servirà per demostrar que l’estigma és un problema molt persistent encara. Un altre mite sobre els trastorns és la incapacitat, i poder veure a persones amb una trajectòria professional important i amb un reconeixement públic que admetin el seu trastorn, això ens pot ajudar molt com a exemple per treure aquest estereotip de la incapacitat; veure que una persona que surt a la televisió i als mitjans també es pot veure afectada i pot portar una vida totalment normalitzada.

Heu tingut experiència amb personatges famosos en l’anterior campanya quan van participar en vídeos de promoció, quina era la postura d’aquestes persones sobre la salut mental?
Com els vam presentar una campanya de reivindicació de drets, ningú pot estar en contra de donar-hi suport. No eren molt conscients del problema de l’estigma, però quan els vam explicar tots van estar molt predisposats a participar i donar suport.

Als Estats Units és més normal que els famosos admetin que tenen un trastorn mental. La Glenn Close, per exemple, ha creat una campanya antiestigma que es diu Bring Change 2 Mind arrel de saber que la seva germana i la seva neboda tenen un trastorn. Això ajuda més a la salut mental que si un famós admetés el seu trastorn i ja està?
Les dues vivències són molt importants, tant la persona que diu que té un trastorn com la que no està afectada directament i inicia accions per ajudar contra l’estigma, i a més sabent que els familiars moltes vegades també estan molt estigmatitzats.

Moltes vegades els mitjans de comunicació no reflecteixen la realitat de la salut mental i es distorsionen els fets. Aquesta campanya la voleu fer arribar als mitjans per fer la màxima difusió possible, com creu que la tractaran?
Com hi ha aquests estereotips en la societat en general, i els mitjans de comunicació tenen el rol de difondre informació, llavors, si la societat estigmatitza, com ells són l’altaveu de la societat, ajuden a difondre aquests missatges erronis, però no per mala voluntat sinó perquè desconeixen la realitat. La nostra tasca amb els mitjans ve per aquí, fer aquesta tasca pedagògica per canviar aquests conceptes que tenen.

També voleu fer visible la campanya a les xarxes socials, creu que la societat està prou sensibilitzada com perquè el missatge els hi arribi i s’involucrin?
Pel que sabem de les experiències de la campanya Time to Change, que és la nostra campanya de referència, les xarxes socials serveixen per implicar persones del col·lectiu, en primera persona, familiars i professionals, i que s’involucrin en la campanya. Aquestes persones ajuden a crear comunitat. No ens servirà el Twitter i el Facebook per canviar actituds, però sí que ens servirà per crear aquesta comunitat de gent que vulgui donar la cara. La gent sap que es discriminen col·lectius com el dels gais, els immigrants, els gitanos, però no tenen ni idea que al col·lectiu de persones amb trastorn mental se’ls hi fa el mateix. Moltes persones afectades diuen que per a ells és molt pitjor l’estigma que pateixen que les pròpies conseqüències del seu trastorn.

També llançareu una pàgina web, què s’hi podrà trobar?
Tindrem alguna forma de participació, oferirem oportunitats de donar la cara, algunes seran més de caire simbòlic, a través de petits testimonis, per exemple.

Què teniu previst fer després d’aquesta campanya?
La idea és fer una campanya anual. La post campanya és vincular gent afectada perquè necessitem un moviment de canvi social. Una forma de participar és formar part de l’equip d’activistes, altra és escriure el propi testimoni al web, i unes altres que estem encara pensant.