Per a qui s’ha acabat la crisi?

Cristina Valls

Cada vegada són més nombroses les veus procedents dels governs català, espanyol i europeu que afirmen que la crisi ja s’ha acabat. Però per a qui s’ha acabat la crisi? És cert que set anys després del seu inici, per primera vegada les dades macroeconòmiques han millorat i l’atur disminueix. Aquestes dades, però, poden portar a la confusió si no es fa una lectura global, tenint en compte diferents indicadors. El darrer informe INSOCAT publicat per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) aquest juliol presenta un escenari poc optimista: creixen les desigualtats socials, augmenta el percentatge d’infants que viuen en llars on cap membre té feina, s’incrementa l’atur de llarga durada i augmenta la precarietat laboral.

Així doncs, sembla que estem lluny dels escenaris optimistes que ens volen fer creure i, per contra, som una societat cada vegada més empobrida (han disminuït els ingressos mitjos) i més polaritzada, on els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres.

Si ens fixem en el mercat laboral, les dades tampoc milloren significativament. L’atur fa estralls entre els joves i la taxa d’atur de llarga durada és del 12,2%, més del doble que a la UE. Més del 13% de la població adulta i el 15% dels infants viuen en llars on ningú treballa. Així mateix, la reforma laboral no ha tingut efectes gaire positius per als treballadors; ans al contrari, ha fomentat la precarietat laboral. S’han incrementat els llocs de treball amb contractes temporals i jornades parcials, i el debilitament dels convenis col·lectius ha suposat un increment dels acomiadaments i un augment dels sous baixos (el 12% dels treballadors cobren el salari mínim). Les condicions de treball han empitjorat i es consolida una nova classe de treballadors pobres: persones i famílies que viuen sota el llindar de la pobresa malgrat tenir feina.

Aquest escenari no és casual, sinó que és fruit d’un plantejament polític i ideològic que prioritza els interessos del capital davant dels de les persones. Darrera l’austeritat s’amaga una concepció del món i una determinada manera de fer política. El govern espanyol i català han disminuït la despesa pública i la inversió social, ja sigui retallant les transferències monetàries (ajudes a la gent gran, a les famílies, a les persones amb discapacitat, etc.) o reduint els serveis públics (educació, sanitat, dependència...). Aquest plantejament ens apropa cada vegada més al model neoliberal i al desmantellament de l’Estat de benestar. Sembla que hi ha una voluntat d’eliminar les polítiques públiques redistributives que promouen la igualtat i optar pel “cadascú que s’espavili”; per la desprotecció davant un Estat que ens ha anat desposseint de drets socials i de ciutadania per beneficiar els interessos d’uns pocs.