El cinema social té un bon aliat al cinema independent americà, per la seva vocació intimista i propera, rescatadora dels oblidats del sistema en general i dels esquemes dominants de Hollywood en particular. "Las vidas de Grace" (2013), de Deston Cretton, amb el favor del Premi del Públic en nombrosos festivals, és un perfecte exemple d'una mirada "indie" molt personal, al servei de "certa veritat" sense més ànim que apropar-se a una dura realitat no vendible, i per tant, oculta a les pantalles.
El material és perillós, molt inflamable perquè ho toqui qualsevol mà sense cremar-se en maniqueismes i en melodrames sensacionalistes de llàgrima fàcil: l'adolescència maltractada i apartada en una institució, en el límit de ser novament abandonada per la seva majoria d'edat. Cretton surt airós per conèixer el terreny que trepitja (va treballar dos anys en un centre d'acolliment abans de dedicar-se al cinema) i per demostrar un profund respecte per les víctimes de totes les violències i pels professionals que s'encaren amb valentia a elles.
“Les vides” de Grace (gran descobriment, Brie Larson) són aquests supervivents que acumulen mala sort per néixer en el pitjor bressol, que arrosseguen els seus cops desemparats; però també, en un doble joc, són les pròpies vides interiors de l’educadora Grace, el seu passat d'experiències intrigants i les seves pors presents. És la relació assistencial de doble direcció, la projecció mútua que comporta, necessàriament, el mirall de la convivència.
A Cretton l’interessa una dimensió psicològica, causant de les manifestacions extremes que són símptomes de l’obscuritat no resolta. Així, Grace inquieta des del primer plànol amb una dualitat intuïda: una gran capacitat de comunicació i proximitat exagerada amb els nois que se sospita estranya, i una tristesa i insatisfacció en la seva mirada, alguna cosa pertorbadora i malaltissa que, progressivament, esclatarà. La salut mental del professional i les motivacions reals per exercir una professió d’ajuda es converteixen en protagonistes.
Una agraïda mirada interna als normalment transparents educadors, però també global, apuntant responsabilitats més altes. Perquè el que passa en el centre Short Term 12 és fruit d'un model assistencial amb més vicis que virtuts; allunyat dels drets fonamentals del menor que haurien de protegir-se. Una organització clientelista, amb un gran dèficit de treball interdisciplinari i integral que emmagatzema persones com a mercaderies. Terapeutes protegits del dolor, massa allunyats. Educadors més vocacionals que tècnics que intenten suplir aquestes mancances en el dia a dia i que són desbordats.
Estem davant un excel·lent material “independent” en el millor sentit: incòmode perquè no busca complaure, en qualsevol cas sí il·luminar certa complexitat dolorosa; crític en la seva voluntat humanista, sense caure en la queixa corporativista i defensiva; sens dubte, edificant, per debatre i reflexionar sobre l'àmbit educatiu, els seus límits i les seves gratificacions.
Molt bona pel·lícula, del tot recomanable, a més es veu part de la feina que es fa des del treball social.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari