Les pastilles de la felicitat

Francesc Cabezuelo Segura  Director d'un CRAE d’Intress @IntressOrg 

El patiment i la responsabilitat no estan permeses en una societat hedonista. El problema augmenta quan la seva essència és inoculada en camps professionals, afegint-se a interessos propis i corporativisme, autoenganys i diverses incapacitats. El verí es compon de solucions ràpides i aparentment fàcils.

Submergint-nos en la literatura

A la novel·la de Aldous Huxley, 'Un món Feliç' (Brave New World, 1931), "soma" és una droga que els personatges consumeixen i amb la qual curen les seves penes quan estan deprimits. Tot i que el seu ús serveix per manipular les masses. Un dels punts claus a nivell moral d'aquest llibre és que, per garantir una felicitat contínua i universal, la societat ha ser manipulada, la llibertat d'elecció i expressió ha de ser reduïda, i s'ha d'inhibir l'exercici d'expressió emocional i intel·lectual. Els ciutadans estan contents, però, John el salvatge considera que aquesta felicitat és artificial i "sense ànima". En una escena crucial, John es discuteix amb un altre personatge, l´interventor Mundial de l'Europa occidental, Mustafa Mond, sobre el fet que el dolor i l'angoixa són part tan necessària de la vida com l'alegria, i que sense ells, posant en perspectiva, l'alegria perd el seu significat.

La demanda

L'enfocament que ens trobem en molts casos quan abordem casos de nens i adolescents és l'ús de medicació com una primera intervenció, en ocasions per donar atenció a la demanda, altres per incapacitat o perquè, simplement, ho posa en el protocol. És una culpa compartida entre qui fa la demanda davant del professional, qui ha d'encarregar-se del cas i que ha d'oferir una solució, i per descomptat, de qui crea una xarxa que ven el medicament com a solució màgica en benefici propi, i corrents socioeducatives on la permissivitat i la hiperprotecció o d´altres formes negatives per una vinculació segura s´ estenen preocupantment, sense oblidar que les retallades econòmiques tampoc ajuden.

Pares, educadors, mestres, serveis socials i psicòlegs, etc. formen part de la demanda d'una solució ràpida i indolora. La creença que la pastilla és la solució i l´explicació a la dificultat fa que abandonem altres opcions, potser convençuts que no es pot fer una altra cosa o per no saber assumir la part que ens toca?

De vegades, sento que la prescripció de la medicació, depèn de com planteja el cas qui acompanya a la consulta al noi o noia, o proposa el seu possible ús des d´un servei no sanitari, sense oblidar la pressió que s'exerceix al professional per obtenir medicaments per trobar la suposada solució, acabant sent còmplice qui la recepta. On és el treball tècnic? Tenim capacitats uns i altres per abordar de forma diferent els casos?

L´atenció i la prevenció

No ajuda als serveis en general, disposar de menys personal i temps per als pacients en serveis de Salut Mental i altres disciplines. Però és ètic en pocs minuts determinar que algú ha de prendre medicació? Puntualitzo, davant d'alguns trastorns, és clar que és necessari, però el problema és que es dóna medicació en el meu parer de forma indiscriminada, amb trastorns que no són necessaris i amb diagnòstics superficials i en ocasions erronis. Això per no parlar de trastorns que cada vegada hi ha més veus que posen en qüestió que existeixen o que s'estigui sobredimensionant el seu diagnòstic. Fa poc llegia que segons el doctor Jerome Groopman (professor de medicina en la Universitat de Harvard) existeix en l´actualitat certa coacció als professionals per definir si el comportament dels nens és anormal o no, en lloc de pensar primer si son símptomes propis de la infància.

On queda la prevenció? Està anul·lada o infradotada, i no només la prevenció, perquè la intervenció psicològica com comentava passa en molts casos per ser medicalitzada. Potser no interessa?

Hi ha professionals de la psiquiatria, neuròlegs i altres disciplines mèdiques que no es plantegen la possibilitat de derivar el cas i veuen en la medicació l´única solució. Però també, pares i altres professionals ho comparteixen i els alleuja que nens i adolescents puguin ser medicats i catalogats, i els mateixos adults quan busquen una solució per a ells, demanen la píndola per aturar el patiment...

Alguns països nòrdics donen menys medicació, tot i que al mateix temps es professionalitza de forma adequada, als agents psicoeducatius i socials, donant la importància que es mereixen a aquest col·lectiu en les seves societats, on són professionals respectats. En resum, més personal qualificat i valorat, i en general una societat més conscienciada de la seva responsabilitat. Amb aquest sistema es generen mes llocs de treball, redueixen els costos perquè es treballa de forma preventiva, i per descomptat, s´obtenen millors resultats.

Concretant

Trastorn i fàrmac no han de ser la mateixa cosa, i es això el que sembla que ens volen vendre. De vegades pot ser necessària la medicació, però primer, si no es tracta de situacions greus, sempre podem tenir altres opcions. La medicació pot ocultar o fins i tot perjudicar, l´abordatge adequat de les dificultats que es presenten, i té efectes secundaris, que preocupen encara més, quan pensem en els nens petits. En molts casos no sabem les conseqüències, ni hi ha estudis que recolzin l'eficàcia de la medicació a mitjà i llarg termini.

No donar l´ atenció adequada pot provocar en definitiva que una dificultat en converteixi en un problema¡
A més produeix una major despesa econòmica, de temps i perjudici en la salut, que si hi hagués un treball preventiu, educatiu i psicoterapèutic adequat i, per tant, insatisfacció a tots els nivells.

Que hi ha alguna cosa en l´esfera emocional i relacional és segur, no tant que existeixi un desequilibri purament químic, i en canvi s´està intentant que prevalgui aquesta segona proposta. Per poder madurar, reparar o canviar situacions de les nostres vides, en ocasions hem de passar per diferents estats emocionals, de vegades no tots agradables. En moltes ocasions, no deixem, per posar un exemple: que els nens es puguin estar "tristos"… en un moment determinat.

No sembla que interessi un model psicosocial comunitari, queda desplaçat per un model biologista on el primer factor de la equació és la medicació i després la persona.

Algunes dades que crec que hem de tenir en compte: el Dr. Tizón en una entrevista realitzada a TV3, comentava que Espanya és el segon país del món en administració de neurolèptics i antidepressius i la primera del món en hipnosedants. Un altre fet important: ha crescut exponencialment el nombre de trastorns que figuren en cada revisió del DSM, i que són qüestionats per diferents veus en els últims anys, incloent-hi el sobrediagnòstic del TDAH.
Potser seria necessari fer una reflexió sobre l'ús de la medicació psicofarmacològica?