'Acollir un infant és donar-li la benvinguda en la seva totalitat'

Maria Elena Alfaro

Psicopedagoga i família d'acollida


Maria Elena Alfaro és mare d’acollida d’un infant de poc més de 6 anys, procés que ha dut a terme amb el Servei d’Acolliments d’Infants amb Necessitats Especials de la Fundació IReS, autors d'aquesta entrevista. La Maria Elena ha respost amb admirable sinceritat les següents preguntes, acostant-nos amb gran detall a la realitat d’aquesta gran decisió de vida, la que permetrà a un infant accedir a un dret universal: tenir una família.

Què et va moure a ser una família d’acollida?

Conec a l’Òscar des que va arribar amb la seva mare a un recurs d’habitatge social temporal quan tenia només 6 mesos; avui té 6 anys i mig. L’acompanyament des de la Fundacio Ared, entitat que presideixo, va durar 5 anys fins que van tornar a Bolívia al desembre de 2014, on una altra fundació es responsabilitzaria de tots els aspectes necessaris per a una bona integració familiar.

Sis mesos després de la seva arribada a Santa Cruz de la Sierra, l’Òscar va caure malalt a causa del virus Chiquingunya i els metges van recomanar que tornés a Barcelona. Vaig viatjar a Bolívia per anar-lo a buscar i ajudar la seva mare a tramitar el visat, i unes setmanes després, arribàvem a Barcelona per rebre tractament a la Unitat de Medicina Tropical de la Vall d’Hebron.

Un cop resolts els problemes de salut vam inscriure l’Òscar a l’escola i a l’esplai d’estiu. Mentrestant la seva mare va poder atendre les necessitats dels seus altres fills i néts a Bolívia i, finalment, va viatjar a Barcelona l’octubre de 2015. Amb un gran sentit de realitat i una gran generositat per part seva, va presentar a la Generalitat les seves dificultats per a oferir a l’Òscar les atencions que el petit requeria. Simultàniament vam presentar a l’ICAA la sol·licitud d’acollida simple en família aliena.

Una decisió d’aquest tipus arriba després d’una profunda reflexió carregada d’interrogants: Podré donar-li el que necessita? Ho podré compaginar amb les meves altres responsabilitats? Serà l’edat (tinc 60 anys) un obstacle? És una decisió realment centrada en el petit?

Per resoldre aquests dubtes hi va haver dos punts fonamentals. D’una banda, l’equip de professionals que va atendre la nostra sol·licitud ens va fer veure que un dels elements clau en aquest procés ja el teníem: el vincle amb l’Òscar. De l’altra, va ser decisiva la resposta que em donava el cor: no podia suportar la idea que l’Òscar anés a un Centre Residencial. I vaig fes cas al meu cor.

L’Òscar és Síndrome de Down: un gran cor que ens anomena, ens reconeix i es queda amb el millor de nosaltres.Tot el temps he parlat en singular però podria reescriure cada frase en plural, perquè sense el suport de Teresa i Maricarmen, la seva família i la meva, aquesta decisió no hagués estat mai possible.

Vau incorporar un nou membre a la família en poc temps i sense saber per quant de temps, com vau viure aquest procés? Com va ser l’adaptació de l’infant acollit?

L’adaptació comptava amb un element enfortidor: l’Òscar ja tenia un lloc a la meva vida, existia un vincle afectiu amb ell i la seva família. Però a més a més vaig fer l’exercici de buscar en el meu interior els secrets de l’hospitalitat i l’art de fer un lloc als altres: calma, paciència, ordre, espais lliures, taula compartida, claredat en els límits, estar a gust a casa teva, i fer sentir a gust a qui arriba. Crec que és vital tenir sempre present que ser família acollidora porta intrínseca una sèrie de renúncies, i només així evitarem cometre el gran error de fer-lo sentir algun dia responsable del nostre malestar amb un gest, una paraula o una mirada.

Com tot procés, l’adaptació va ser lenta, conscient, complexa i amb moltes variables actives de manera simultània. Però molt recolzada en els aspectes més bonics que ja estaven construïts: la cura de la seva salut, la col·laboració amb l’escola i l’acompanyament des de la Fundació IReS. També amb la presència de moltes cançons, hores de guitarra, amigues, la seva família present a Barcelona, hores de platja, passejades, jocs i bicicleta, i amb l’inestimable suport del grup La Llavor i la Fundació Ared.

Què destacaries de la teva experiència com a família acollidora? Què ha estat el millor i què el més difícil?

Crec que és una experiència meravellosa, d’aquelles que arriben sense buscar-les però que ho fan en el moment més oportú. Un regal també a la meva professió; com a psicopedagoga sempre m’havia cridat l’atenció la grandesa del cor de les persones amb Síndrome de Down: són valentes, lluitadores i amb unes grans ganes de viure.

El millor ha estat la meva transformació interior: comprenc molt millor les dificultats de conciliació laboral i familiar dels professionals de la Fundació Ared, la importància de cuidar-se un mateix per a poder cuidar als altres, que més que els mitjans econòmics importa el clima de la nostra llar, i que podem donar un servei de molt valor oferint una família a qui pel motiu que sigui no pot gaudir d’aquest dret universal.

El més difícil ha estat topar i treballar amb les pròpies fragilitats que s’han fet més visibles amb l’arribada de l’Òscar, fent més evident tot allò que cal ser modificat o eliminat per a ser millor persona. També algunes renúncies i la pròpia incertesa han estat difícils en certs moments.

Què els diries a les famílies que s’estan pensant ser família d’acollida però no s’acaben de decidir?

Que siguin valents, que prenguin la decisió, que mirin sempre el somriure dels nens i nenes, que són un regal que arriba moltes vegades de manera inesperada, que reflexionin molt i consultin el cor, que estiguin obertes a una experiència nova.

Que tinguin molt clar tots els aspectes a què renunciaran perquè tota decisió suposa la benvinguda a coses noves i l’adéu a algunes altres. De vegades les renúncies ho són només temporalment o fins i tot poden arribar a ser només transformacions. Per exemple, a mi m’agrada molt la música però amb l’arribada de l’Òscar a casa no tinc temps per estudiar els dos instruments que m’han acompanyat sempre, la guitarra i la flauta travessera, però he guanyat en què gaudeixo de la música acompanyada i de veure’l tocar a ell la seva petita guitarra.

Cal que tinguin molt present que acollir un infant és donar-li la benvinguda en la seva totalitat: rabietes que necessiten contenció, moments tristos que demanen abraçades, moments en què cal insistir en el “tu pots i ho aconseguiràs”, i també moments de salut difícils com el que vam passar a quiròfan desitjant amb tot l’amor que tot anés bé.

Finalment els diria que es recolzin en altres famílies referents que comparteixen la seva experiència amb alegria. Que treballin les causes dels seus dubtes per trobar respostes, i que siguin lliures de prendre la decisió des de la responsabilitat que assumeixen: la felicitat i el benestar d’un altre ésser humà.

Com valores l’experiència amb els professionals de la Fundació IReS?

Ha estat un procés llarg, complex i complet: entrevistes, sessions de formació, gestions, visites i la valoració de múltiples factors per encertar en la decisió final. El fet d’existir un vincle amb l’Òscar previ a la sol·licitud va suposar que en algun moment es fes difícil adaptar-se a un procés tan particular com aquest per ambdues parts, tot i que al final tot es va posar al seu lloc. Gràcies a la claredat professional de la coordinadora de l’equip, vam aconseguir la valoració de la idoneïtat focalitzada en les necessitats i aspectes més rellevants del petit.

L’equip professional de IReS va destacar la nostra actitud sincera i oberta davant les incerteses presents i futures, el diàleg creatiu per a aconseguir crear un model educatiu compartit i basat en l’amor per damunt de tot, la flexibilitat i la capacitat d’adaptació, una xarxa de suport afectiu àmplia i jove, i la possibilitat de compatibilitzar vida laboral amb les necessitats familiars de l’Òscar.

Vols afegir algun comentari?

Val la pena prendre decisions focalitzades en disminuir o eliminar el patiment d’altres persones. Tots tenim un gran cor per compartir. Hem d’estar agraïts de la vida que tenim i valents per a donar-la als altres. Tots podem ser part de la solució de les dificultats del nostre entorn. Cantem junts “gracias a la Vida que me ha dado tanto”!

Una entrevista de la Fundació IReS

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Toni Rubio Barcelona
1.

A veure si l'adminitració comença a posar fil a l'agulla i comença a treballar de valent per potenciar els acolliments.
Gràcies per fer aquest gran pas.

Toni

  • 0
  • 0

Comenta aquest article