Vasilika, esperança o desesperació?

Assumpta Clopas i Fisa  Psicopedagoga i mestra d'educació especial

Aquest article ha estat elaborat conjuntament amb la Laia Laborda Clopas, que el mes passat va estar col·laborant amb  els refugiats a Macedònia


Últimament hem escoltat aquesta paraula als mitjans de comunicació ja que molts joves catalans, nois i noies, l’han donat a conèixer. S’hi han desplaçat en un bon nombre, per tal d’aportar de forma solidària el seu voluntariat, esforç, alegria, ajut, interès, creativitat... per a fer una mica més digna la vida dels refugiats que s’hi allotgen. Vasilika és un camp militar on prop de 1.500 persones refugiades malviuen mentre esperen que puguin, algun dia, tenir una llar digna, com aquella que van haver d’abandonar per culpa d’una guerra que els omple de dolor.



I allà, a Vasilika, hi ha un petit grup de joves dels quals ens hem de sentir orgullosos, que des de fa mesos estan treballant, de forma altruista, per a dignificar el dia a dia de les famílies refugiades. Molts altres també hi han anat durant l’època d’estiu, aprofitant les vacances.

Per entendre què és Vasilika, hem de retrocedir fins al 13 de juny del 2016. De bon matí es va dur a terme el desallotjament del camp autogestionat anomenat EKO Station, instal·lat al costat d’una benzinera, del qual en surt el nom. En aquest camp s’havien iniciat diversos programes d’autogestió -com ara cuina comunitària, escola i espai de dones- amb força implicació de les persones allotjades al camp amb els diferents projectes.  Al ser desallotjat el camp d’EKO, les persones refugiades van ser traslladades amb autocars fins a un espai  militaritzat, el qual era una antiga granja de pollastres dividida en 8 mòduls. A cada mòdul hi passen les hores centenars de famílies, amb condicions dures que s’afegeixen a la tristor d’haver hagut d’abandonar casa seva, el seu país. Els espais exteriors són condemnats per un sol de justícia, costa fer-hi vida si no és per anar a la zona d’aixetes o de lavabos comunitaris.  Aquestes males condicions han fet que els voluntaris es plantegin i tirin endavant un nou projecte en un camp proper on, pagant un lloguer, es puguin iniciar els projectes que ja funcionaven al camp d’EKO. Actualment el projecte es troba en fase de construcció, ja que tot just s’ha pogut llogar l’espai a principis d’agost.

He conegut de forma propera la situació de Vasilika, ja que recentment hi ha estat una de les meves filles amb una amiga i m’han pogut explicar què és el camp i les dures condicions amb les quals viuen les persones refugiades. Els he fet quatre preguntes que m’agradaria reproduir per tal de compartir l’experiència.

Per què vàreu decidir fer aquest voluntariat?

Vam conèixer Idomeni i Eko a través dels mitjans i d’alguns activistes que des de  l’inici han estat donant suport a les famílies refugiades. Les dues vam pensar  que  volíem aportar el nostre granet de sorra i ens vam animar a anar-hi tant bon  punt  poguéssim per feina. Vam anar-hi el dia 10 de juliol de 2016.

Com vàreu començar el treball allà?

Vam anar a un camp que funcionava amb el suport de voluntaris, la gran majoria catalans, no organitzats com a ONG. El fet d’entrar a un camp militaritzat sense tenir-hi accés complica força la situació. No podíem ajudar amb tranquil·litat, havia de ser clandestinament i sense fer massa soroll. Nosaltres vam continuar la tasca iniciada per una mare nord-americana que feia classes d’anglès. Vam estar dos dies observant com ho feia i li vam fer el relleu. Durant els quinze dies vam fer classes d’anglès a la madrassa, als nens i nenes, i a les dones.
  
                 

Com vàreu trobar les famílies?

Quan vàrem arribar feia just un mes que havien arribat els desallotjats del camp d’EKO. La sensació, l’aire que es respirava era de tristesa, de desànim, famílies enfonsades. A EKO s’havien creat uns espais autogestionats i això feia una mica més fàcil l’estada en aquell lloc, de trànsit, on mai hi haurien volgut anar. Però ara feia un mes que els havien dut a un lloc trist, calorós, en males condicions, amb poc espai personal i poca intimitat, manca de tranquil·litat, etc. És immoral que s’aculli a les famílies refugiades en aquestes condicions. El menjar que se’ls dóna no està en bon estat o bé es fa malbé si no es consumeix immediatament després de sortir del camió frigorífic. I podríem fer una llarga llista de tot allò que descriu el maltracte que reben per part d’Europa.

Quina valoració en feu, val la pena dedicar part de les vacances en un projecte com el de Vasilika?

I tant. No volíem fer un voluntariat assistencial, volem seguir implicades, denunciar la situació ja que tots els europeus som responsables de tenir milers de persones que fugen d’una guerra en aquestes lamentables condicions. N’hem de ser conscients i, en la mesura que cadascú pugui, actuar.

Per últim, què podem fer des d’ aquí?

Doncs agafar consciència des de la distància, seguir els projectes i donar-los-hi suport. Els projectes necessiten finançament i que se’n faci la màxima difusió.