La malaltia de la positivitat desbordant

Asun Pie Balaguer  Professora de la UOC

La societat de la positivitat en la qual vivim denunciada per Byung-Chil Han genera nous tipus de patiment i exclusió. L’autor ens diu el següent: “la societat disciplinaria és una societat de la negativitat. La defineix la negativitat de la prohibició.” (Byung-Chul Han, 2015). Però la nostra no és una societat disciplinària sinó del rendiment i aquesta es defineix per altres característiques: el poder sense límits. Significa això que el plural afirmatiu i col·lectiu Yes, we can (Sí, podem) expressa una positivitat desbordant.

Els projectes, les iniciatives i la motivació substitueixen la prohibició, el mandat i la llei. Si abans la societat es regia pel no i produïa bojos i criminals. Ara, la societat del rendiment produeix depressius i fracassats. Aquest yes we can significa que hem de poder-ho tot i en tot moment. No hi ha lloc per l’apatia, el no poder o no voler, la desídia, el cansament o l’esgotament. Hem de treure profit de qualsevol cosa per fer-nos producte de nosaltres mateixos, empresaris de sí. I això sota mecanismes d’autosubjecció que ens imposem a nosaltres mateixos.

Quan Santiago López Petit afirma que no existeix un afora del capitalisme assenyala aquesta impossibilitat d’abandonar aquesta lògica interna. En aquestes circumstàncies, posar en el centre la vulnerabilitat humana i es pregunta: és la única de les resistències possible front el capital? En un context neoliberal que tot ho vol rendibilitzar i explotar, desvetllar el costat constitutiu de l’existència que ens fa humans pot esdevenir una política afirmativa de la vida.

Negar la mort, la caducitat, la malaltia, el patiment…ens aliena de la vida perquè aquesta està formada de zones clares i obscures. L’assumpció d’aquests límits permet aferrar-se a la vida amb intensitat, dóna una altra ressonància a l’existència, és útil per construir-se sentits, encara que siguin provisionals i en definitiva, els límits seguiran estan allà ens agradi o no.

Si acceptar la vulnerabilitat comuna permet donar un lloc al que ens fa humans, per quina raó en la nostra societat contemporània no s’accepten els límits? Per què no són rentables? Per què regulen el que es vol (des)regularitzar? Per què no es poden explotar? Per què impossibiliten que el neoliberalisme continuï avançant? Produir-nos com a subjectes empresaris de nosaltres mateixos és el nou mandat. Davant d’això, potser cal fer apologia de la “inutilitat”. No-poder-poder-més és una forma de resistència que posa la vida per davant del capital.