Al món hi ha més de 65,3 milions de persones desplaçades a la força. La xifra que recollia el darrer informe que va elaborar ACNUR, l’agència de Nacions Unides per als refugiats, és esgarrifosa: és la més elevada des de la Segona Guerra Mundial i significa que cada minut 24 persones han de fugir de casa seva, ja sigui per conflictes bèl·lics, per violència generalitzada o per algun desastre natural. Al dia, en sumen més de 34.000.
Però no totes aquestes persones són considerades refugiades. Una gran majoria, 40,8 milions, són desplaçades dins les fronteres del mateix país. A més, com apunten els experts, la línia que separa una persona migrant i una refugiada és fina, però precisa: la primera ho fa voluntàriament, l’altra ho fa obligada. De persones refugiades hi havia el 2015 al món 21,3 milions. El conflicte bèl·lic a l’Orient Mitjà no ha fet més que augmentar aquesta xifra.
La resposta dels estats davant d’aquesta crisi humanitària sense precedents no ha deixat indiferent les ONG i la ciutadania. La Convenció de Ginebra, redactada el 1951 auxiliar els milions de damnificats per la Segona Guerra Mundial, obliga a donar resposta immediata a tota aquella persona refugiada. També força els estats a atendre totes aquelles que sol·licitin el dret d’asil. Al món n’hi ha més de 3,2 milions. Però la realitat és que cap país europeu es troba entre els deu primers que més acullen al món. Tampoc entre els que més sol·licituds d’asil concedeixen.
De fet, el 86% de les persones que fugen acaben vivint en els països limítrofs als seus. Per això, Pakistan, Líban, Iran, Etiòpia i Jordània són els principals països d’acollida. Per davant de tots ells s’hi troba Turquia. I no té poca importància que sigui així. Aquest març passat es va complir un any des que la Unió Europea va pactar, per unanimitat i en contra dels pactes de Ginebra, que fins a 72.000 persones refugiades fossin retornades a territori turc. A canvi, Turquia rep milions d’euros per fer-se’n càrrec. Tanmateix, segons ACNUR, només el 9% dels 2,7 milions de refugiats que resideixen allí viu en campaments amb les necessitats físiques cobertes.
Des d’inici d’any ja han mort o desaparegut 1.092 persones a la Mediterrània
Davant la manca d’interès dels estats occidentals per complir amb el dret d’asil, el reassentament s’ha convertit en una eina clau perquè assumeixin la seva responsabilitat amb les persones refugiades. En paraules d’ACNUR, mentre que el dret d’asil és una obligació, el reassentament “és una mostra de generositat”. Arran de la crisi humanitària a la Mediterrània, l’organització de Nacions Unides va proposar els seus estats membres que reassentessin fins a 134.044 el 2016. A la Unió Europea, només ho han fet una mica més de 15.000 persones.
El país que va acceptar-ne un major nombre el 2015 va ser Estats Units, amb 82.491 persones. Després l’hi seguia el Canadà, amb 22.886 persones. A certa distància, hi era Austràlia, amb 9.321 persones. Molt més avall s’hi trobaven Noruega, amb 3.806 persones; i Regne Unit, amb 3.622 persones. La gran majoria dels que hi van arribar van ser ciutadans sirians, seguits pels de República Democràtica del Congo, Iraq, Somàlia i Myanmar.
També la Unió Europea va decidir impulsar un programa de reubicacions des dels camps de refugiats de Grècia i Itàlia, en què s’establia un sistema de repartiment de més de 160.000 persones. Tanmateix, la reubicació no està funcionant. Només se n’han reubicat 16.340. Alemanya, Noruega, Finlàndia i Països Baixos són els països que millor han complert els seus compromisos. L’Estat espanyol es va comprometre a acollir més de 16.000 persones, però només n’han arribat 886 —un poc més de 1.300 si s’hi afegeixen els reassentaments. Aquest fracàs se suma al pacte amb Turquia per retenir les persones refugiades lluny de les fronteres europees.
Malgrat tot, han arribat a Europa 355.728 persones des del gener del 2016. Més de 44.000 ho han fet per mar. Les ONG que treballen sobre el terreny, com Activa Open Arms, denuncien que treballen sense ajuts de les institucions europees i estatals pel salvament d’aquestes persones, que arriben en barques que són abandonades davant de les costes d’Itàlia o Grècia. De fet, aquest abril han aconseguit pagar amb l’ajut de més d’un miler de donants els fons suficients per remodelar el seu buc insígnia. Per fer aquest llarg camí, les famílies paguen milers d’euros. En total, des del gener del 2016, han mort o desaparegut més de 5.000 persones a la Mediterrània. Només en el que portem d’any, ho han fet 1.092.
L’Estat espanyol bloqueja l’acollida i incompleix el seu compromís
La ciutadania de Catalunya, que ha estat històricament terra d’acollida i país d’exiliats no fa més de trenta anys, ha vist amb preocupació la manca de voluntat de l’Estat espanyol i de la Unió Europea per donar suport a les persones refugiades. El passat 18 de febrer va protagonitzar la manifestació més massiva que ha vist Europa en favor de l’acollida.
La realitat és que, segons dades de la Creu Roja, han arribat a Catalunya només 1.604 persones refugiades i que només unes 900 segueixen el pla estatal d’acollida. El 2015 només n’eren 28. L’Estat espanyol no ha complert ni amb el 8% dels seus compromisos. També està Espanya a la cua en acceptacions de sol·licituds d’asil. Tal com denuncien des de les entitats que gestionen l’acollida estatal, com la Comissió Catalana d’Acollida del Refugiat (CCAR), el 2015 es van denegar el 69% de les peticions d’asil.
En part, això ha provocat, tal com ha denunciat el Govern, que les sol·licituds de reagrupament caiguessin un 5,7% del 2015 al 2016; i que també ho fessin les peticions de per tenir el permís de nacionalitat. I, tanmateix, segons el darrer informe elaborat pel Govern, el 70% de les persones estrangeres que hi ha a Catalunya porten ja sis anys o més al país. També ha augmentat aquest any el nombre de persones estrangeres que hi resideixen, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari