Viure en residència és viure a Auschwitz

"La norma está representada por la eficacia o la productividad, quien no responde a estos requisitos tiene que encontrar su ubicación en un espacio en el que no entorpezca el ritmo social". (Basaglia)

El que a continuació exposo molt breument és fruit d’escoltar diverses opinions de persones amb diversitat funcional que, per raó d’aquesta, han tingut o tenen una experiència de vida en residència. "Les residències són com Auschwitz" afirmava una companya recentment. I aquesta sentència no es fa des del desconeixement, ni des de la teoria, ni des del reduccionisme. Es fa des de l’experiència que dóna una estada en residència. Aquestes són fruit de la colonització de la vida de les persones, de l’exclusió i la segregació. I el que és més important, són fruit, de la presumpció que la diversitat funcional no és acceptable, és un problema, i ho és a nivell individual i corporal. Des d’aquí no s’entenen les dificultats de les persones com a conseqüència d’una estructura social injusta i segregadora sinó com a dèficit funcional i corporal. Conseqüència de tot això serà que, en l’imaginari social, es naturalitzi l’opció d'habitatge en residència per a les persones amb diversitat funcional. Voldria dir aquí que les residències són el marc institucional més representatiu de la coerció a la llibertat individual justificada per raó d’aquella diferència corporal. Que es vulneren drets fonamentals constantment, de manera impúdica sense ni tant sols qüestionar per un instant el model. Caldria preguntar-se quines són les conseqüències de viure en una residència? Pèrdua d’autonomia en totes les esferes de vida; repressió i negació sexual; pèrdua d’intimitat; pèrdua de capacitat de decisió, progressiu procés de despersonalització, foment de la submissió i la docilitat, empobriment d’estímuls externs, disminució dràstica de les experiències de vida... tot plegat avalat per criteris tècnics que emmascaren la manca d’ètica. La lògica institucional acaba molt sovint aixafant als subjectes, marcant-los amb una pèrdua d’individualitat i de llibertat. Es tracta d’un tancament i empresonament justificat únicament per raó de diferència funcional. Una realitat de vida que en paraules de Goffman acaba mortificant el jo de les persones que hi viuen. Aquesta mortificació del jo inclou entre d’altres: la ruptura amb l’exterior, la pèrdua de control dels objectes personals, l’establiment del mateix tipus de rutina alienant, l’exposició de la pròpia intimitat en forma d’expedients i informes.

Així, un dels temes més clarament discutits pel model social de la discapacitat ha estat i és, precisament, la institucionalització de les persones amb diversitat funcional. Des d’aquest model s’efectua una clara denuncia d’aquesta pràctica i s’especifica que, en molts casos, no respon a una raó justificada ni al desig de les persones que allà hi viuen. El moviment de Vida Independent ha estat especialment punyent amb aquest tema manifestant que la institucionalització no és res més que el fruit d’una situació de discriminació i que suposa un insult a les llibertats humanes més bàsiques. Per tant, l’assistència personal a domicili no és un luxe, ni un caprici, és una qüestió de DRETS BÀSICS. I si tot això és així, perquè es continua naturalitzant l’opció de residència en situacions de diversitat funcional? Perquè no es qüestiona aquest joc de poder entre tècnics, administració i entitats per una banda i persones discriminades per raó de la seva diversitat funcional per una altra? Perquè no s’escolten les experiències que ens diuen que viure en residència és estar a Auschwitz? Potser perquè la lògica d’eliminar, invisibilitzar, castrar, silenciar la diferència continua present en el dia d’avui. Auschwitz no va ser cosa de quatre psicòpates, Auschwitz el vam construir entre tots i és responsabilitat de tots posar en qüestió una cultura que es mou en un registre similar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Èrica Tarifa Granollers
4.
Per sort, hi ha residències que funcionen sota una filosofia molt diferent. Jo conec de prop algunes, com la Residència de Can Camp (a l'Ametlla del Vallès) que treballa en base de fomentar, al màxim, l'autonomia de la persona i en millorar la qualitat de vida dels seus usuaris.

Per tant, no podem generalitzar. Hi ha residències o, millor dit, hi ha professionals que treballen per fer que les persones que necessiten una ajuda, una supervisió o, simplement, companyia visquin en un entorn que respecti i fomenti els seus drets bàsics.
  • 2
  • 1
Anitbe
2.
Diversitat funcional és un terme alternatiu al de discapacitat que ha començat a utilitzar a Espanya per iniciativa dels propis afectats. Pretén substituir una altra semàntica que es pot considerar menyspreable, com ara "discapacitat" o "minusvalidesa".

"Perquè no s’escolten les experiències que ens diuen que viure en residència és estar a Auschwitz? "

Tal com es pregunta l'Asun al seu article, i des del meu punt de vista com a professional de l'àmbit de la diversitat funcional i salut mental, podria dir que escoltar es pot escoltar, però fins a quin punt és coherent el que diuen les persones que atenem?

M'explico: En primer lloc, no és el mateix una persona que va amb cadira de rodes i intel·lectualment està bé que una persona que la discapacitat que té, és intel·lectual i a més a més se li sumen problemes de salut mental.

És possible, de fet, crec que l'article té raó en dir que algunes de les persones ateses en residències pensen d'aquesta manera, quan se senten atrapades i privades dels seus drets, sense ser valorades com a persones.

Però també penso que hi ha residències les quals si que es tracten les perrsones com a tal i aquestes se senten o bé expresen el mateix malestar ja que volen coses que per la seva capacitat intel·lectual, etc... en un principi és impossible, i simplement ho volen per "l'imitació" als companys amb qui resideixen.

La diversitat funcional és un terme molt ampli que engloba moltes persones i moltes problemàtiques i per tan, crec que l'article està o hauria d'estar enfocat a una tipologia d'usuari i no en global.

tothom té els seus límits i no sempre és possible passar-los, pel seu bé i per la resta.

De totes formes, crec que és un bon article per reflexionar sobre aquesta temàtica i valorar (els professionals que hi treballem) sobre els nostres usuaris, el tracte que reben, etc.

Auschwitz ens transporta a una història desagradable, a una història que personalment espero que mai es repeteixi, i crec que hem de valorar que a dia d'avui, en el nostre país, estem avançant, a passet petits, però avançant i la comparació és massa bèstia.

S'han de valorar coses si, moltíssimes... però tocant de peus a terra!
  • 0
  • 0
Ramon Francesc Páez González
1.

Estic totalment d''accord amb l'article. La instiitulització no pot ser la política priinncipal de la millora i qualitat de vida dee les personess amb diversitat ffuncional. l'Assisttènciaa perrsonal és uuun dret per tant reclamanable de forma judicial.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article