Asun Pie Balaguer

Doctora en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. Diplomada en Educació Social per la Universitat Ramon Llull. Professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya. Assessora pedagògica de la cooperativa d'iniciativa social Aixec. Actualment participa en la recerca I+D de la Universitat Oberta de Catalunya "Controversias tecnocientíficas y participación ciudadana en torno a las políticas de atención a la dependencia". Recentment ha publicat 'Educació social i Teoria Queer: de l'alteritat o les dissidències pedagògiques' (2009, UOC).

Viure en residència és viure a Auschwitz

El que a continuació exposo molt breument és fruit d’escoltar diverses opinions de persones amb diversitat funcional que, per raó d’aquesta, han tingut o tenen una experiència de vida en residència. "Les residències són com Auschwitz" afirmava una companya recentment. I aquesta sentència no es fa des del desconeixement, ni des de la teoria, ni des del reduccionisme. Es fa des de l’experiència que dóna una estada en residència. Aquestes són fruit de la colonització de la vida de les persones, de l’exclusió i la segregació. I el que és més important, són fruit, de la presumpció que la diversitat funcional no és acceptable, és un problema, i ho és a nivell individual i corporal. Des d’aquí no s’entenen les dificultats de les persones com a conseqüència d’una estructura social injusta i segregadora sinó com a dèficit funcional i corporal. Conseqüència de tot això serà que, en l’imaginari social, es naturalitzi l’opció d'habitatge en residència per a les persones amb diversitat funcional. Voldria dir aquí que les residències són el marc institucional més representatiu de la coerció a la llibertat individual justificada per raó d’aquella diferència corporal. Que es vulneren drets fonamentals constantment, de manera impúdica sense ni tant sols qüestionar per un instant el model. Caldria preguntar-se quines són les conseqüències de viure en una residència? Pèrdua d’autonomia en totes les esferes de vida; repressió i negació sexual; pèrdua d’intimitat; pèrdua de capacitat de decisió, progressiu procés de despersonalització, foment de la submissió i la docilitat, empobriment d’estímuls externs, disminució dràstica de les experiències de vida... tot plegat avalat per criteris tècnics que emmascaren la manca d’ètica. La lògica institucional acaba molt sovint aixafant als subjectes, marcant-los amb una pèrdua d’individualitat i de llibertat. Es tracta d’un tancament i empresonament justificat únicament per raó de diferència funcional. Una realitat de vida que en paraules de Goffman acaba mortificant el jo de les persones que hi viuen. Aquesta mortificació del jo inclou entre d’altres: la ruptura amb l’exterior, la pèrdua de control dels objectes personals, l’establiment del mateix tipus de rutina alienant, l’exposició de la pròpia intimitat en forma d’expedients i informes.

Així, un dels temes més clarament discutits pel model social de la discapacitat ha estat i és, precisament, la institucionalització de les persones amb diversitat funcional. Des d’aquest model s’efectua una clara denuncia d’aquesta pràctica i s’especifica que, en molts casos, no respon a una raó justificada ni al desig de les persones que allà hi viuen. El moviment de Vida Independent ha estat especialment punyent amb aquest tema manifestant que la institucionalització no és res més que el fruit d’una situació de discriminació i que suposa un insult a les llibertats humanes més bàsiques. Per tant, l’assistència personal a domicili no és un luxe, ni un caprici, és una qüestió de DRETS BÀSICS. I si tot això és així, perquè es continua naturalitzant l’opció de residència en situacions de diversitat funcional? Perquè no es qüestiona aquest joc de poder entre tècnics, administració i entitats per una banda i persones discriminades per raó de la seva diversitat funcional per una altra? Perquè no s’escolten les experiències que ens diuen que viure en residència és estar a Auschwitz? Potser perquè la lògica d’eliminar, invisibilitzar, castrar, silenciar la diferència continua present en el dia d’avui. Auschwitz no va ser cosa de quatre psicòpates, Auschwitz el vam construir entre tots i és responsabilitat de tots posar en qüestió una cultura que es mou en un registre similar.