Internats o comunitaris

La Institució total o el pas cap a la comunitat, aquest és el recorregut que volem exposar en aquest text.

Inicialment ens volem referir aquí al concepte que Erving Goffman articula després de la seva  investigació de l’hospital psiquiàtric de St. Elizabeth, a Washington durant 1955 i 1956. En aquesta investigació i en el seu posterior assaig "Internados". Goffman, E: 1961, estableix algunes característiques principals que defineixen les institucions totals.

La primera i la més important té a veure amb la monopolització, per part de les institucions, de totes les parcel·les de la vida de les persones, totes les dimensions dels "internats" transcorren i tenen lloc en el mateix escenari, la institució, i sota una mateixa figura autoritària, el professional. D’aquesta manera totes les persones han de compartir i realitzar les mateixes activitats, amb un mateix ritme, sota una programació concreta que s’imposa de forma jeràrquica i reglada per un seguit de normes formals que regulen i controlen el propi funcionament de la institució.

Parlem de la pèrdua de la pròpia subjectivitat la qual dona pas a la construcció d’una identitat global, comuna i impersonal que s’acaba configurant en forma de "jo internat".
Parlem de la desaparició de la singularitat en oposició a l’assoliment d’uns objectius genèrics que únicament acaben per reafirmar l’existència de la pròpia institució.
Parlem de mecanismes de segregació, classificació i control social que en contraposició a la idea de comunitat, segueixen remarcant i delimitant entre allò normal i allò patològic, estrany o diferent.

Es tracta de mecanismes d’actuació institucional que assoleixen de forma imperant i assistencial tota la responsabilitat "psicosocial"  per d’aquesta manera reparar allò que hom creu que no funciona.
En definitiva, un seguit de característiques i aspectes, que tot i definits per Goffman 60 anys enrere, encara avui segueixen deixant el seu rastre i es perpetuen en moltes de les intervencions, serveis i recursos existents.

En aquest sentit, proposem doncs el retorn a allò comú. Pensem i reflexionem en organitzacions espontànies que retornen en forma d’il·lusió als valors de la comunitat. Sinèrgies d’evolució/ revolució que s’identifiquen amb la construcció de discurs, aquell discurs que posa en qüestió la violència del llenguatge, la violència institucional i que per suposat te com a objectiu assolir  els drets i deures d’aquelles persones "institucionalitzades".  Es tracta d’un sentiment d’indignació genèric i global en el que el retorn a la comunitat obre pas a diferents tipus d’intervenció. La comunitat com a model, una responsabilitat social que ens implica a tots i totes i la qual  no vol reparar allò diferent sinó precisament obrir el ventall de la suposada normalitat. Una comunitat que s’implica, que dona suport, que no segrega, que està preparada per assumir les peculiaritats i diferències individuals.  En definitiva, una comunitat que remou identitats singulars i reivindicacions sociopolítiques on l’altre no es quelcom problemàtic. Es tracta de fer un pas endavant per no caure en l’error d’instaurar-nos en la crítica per la crítica, de forma gratuïta i gairebé apocalíptica, sinó que sota el nostre entendre es tracta d’analitzar aquestes dinàmiques, trobar els punts d’inflexió i de ruptura per arribar a noves propostes i noves manares de fer, ser i estar. Deixar de banda doncs, aquells ambients absorbents i asfixiants a causa del control, la domesticació i l’ideal normatiu per aproximar-nos a la comunitat i d’aquesta manera reflexionar i revisar qüestions tals com la naturalesa de l’ésser humà, entenent aquesta a través de la diversitat, el dinamisme i la complexitat, la construcció del llenguatge, els rols individuals i col·lectius i aquell ideari social  que en totes les seves facetes queda impregnat d’un seguit de valors excessivament moralistes.

Proposem doncs el retorn a la comunitat, aquella comunitat on és possible articular espais de reflexió, de construcció i de diversitat, espais on emergeix allò més característic de l’èsser humà.