Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull), consultor de la Universitat Oberta de Catalunya i educador social a TEB d'Habitatge. Educador Social, Psicopedagog i Màster en Societat de la Informació i el Coneixement. Coautor del llibre 'Alterando la discapacidad'.
Divendres, 14 d'octubre 09:00 h
Carregant
Al llarg del meu recorregut professional, especialment relacionat amb la diversitat funcional, he tingut la sort de compartir moments amb companys de feina significativament interessants. Fa uns mesos vaig tenir la sort i l'honor de poder compartir un dia de formació amb altres professionals de serveis residencials i vaig plantejar:
"Som persones en funció del grau de poder de decisió que tenim sobre nosaltres mateixos. En funció de si puc decidir sobre mi mateix o si no ho puc fer. En funció del grau de llibertat i autonomia que tinc o que em deixen tenir.
Pensem en les persones que hi viuen en els recursos on treballem com educadores i educadors socials i analitzem quin és el grau d'autonomia que els donem i que els deixem tenir i sobre quantes coses poden escollir o els hi potenciem decidir.
Perquè si no tinc posibilitats de decisió sobre mi mateix, ni tinc llibertat per escollir, llavors, potser que comenci a creure'm que sóc un tros de carn amb forma humana, però ja està"
Recordo molt especialment el silenci posterior a l'afirmació.
I és que hi ha preguntes que no podem deixar de fer-nos cinc minuts abans d'entrar a treballar, durant la nostra estada al recurs i cinc minuts després de sortir. Ja que ens omplim la boca de models on la persona és el centre, preguntem-nos quin és el model de persona en el què ens basem. Preguntem-nos en quants instants hem capacitat i en quants hem incapacitat.
Per altra banda, som en funció de la individualitat que tenim o ens diexen tenir. La gestió de tot plegat, d'entrada, la podem entendre com a complicada en funció de les dimensions de les institucions. Però és de justícia que tothom, que totes les persones, tinguem una individualitat pròpia i no només tinguem una relació amb el món a partir de grups de persones que ni tant sols he escollit com acompanyants.
Però la mateixa responsabilitat la tenen els responsables de gestionar els nostres entorns, les nostres ciutats, les nostres legislacions… No pel fet de que em comporti d'una manera que no sigui la estadísticament més repetida he de consolar-me amb menys oportunitats i menys llibertats.
En aquests casos els canvis poden esdevenir més dificultosos perquè encara no estan ressoltes ni de bon troç les llibertats i la igualtat d'oportunitat de totes les persones que surten d'aquesta normalitat estadística.
Comentaris
Marga 22 d'octubre 11.59h
Molt d'acord amb aquest article d'opinio.
Sense camins, opcions i possibilitats per on perdre'ns, impossible trobar-nos. I sense respectar els drets humans, de totes les persones, no assolirem la justícia.
Valora aquest comentari:
0
0
Clar i català!! Celebro que cada vegada hi hagin més silencis perquè deixen espai per les reflexions deconstructores. Gràcies!!
Valora aquest comentari:
0
0
senén 16 d'octubre 19.20h
La teva afirmació deu ser realment incisiva perque després de llegir-la he fet un silenci incòmode. La temptació de la nostra època té cara de protocol i ànima de gestió, que enlloc de ser bones eines, ho ocupen tot. Gràcies per fer-nos memòria de quina és la nostra funció.
Valora aquest comentari:
0
0
Naturalment Pere!
Gràcies!
Oscar
Valora aquest comentari:
0
0
Pere 16 d'octubre 12.32h
I el dret a equivocar-se en l'elecció...
Valora aquest comentari:
0
0
1
Comenta
El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
La direcció del web social.cat de l'espai es reserva la no-publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
2246 lectures
5 comentaris
