Pensant en la pobresa: seqüeles de l'empobriment familiar

Pensant en la pobresa, i més en la pobresa que està creixent de manera quasi exponencial, vénen al cap dues projeccions de la seva incidència en la vida de les famílies. Hi ha la pobresa estructural, estadística, que alguns consideren, si no necessària, sí consubstancial i impossible d'eradicar totalment en una societat oberta; en major o menor mesura, sempre hi hauria un nombre notable de persones aïllades i de famílies per sota del llindar de la pobresa. Què fa la societat amb aquesta pobresa estructural és un tema de debat polític i ideològic. Gairebé tothom estaria d'acord que ha de desaparèixer o esdevenir residual, deslligat de l'actuació dels poders públics i derivat d'una mena de determinisme proper a qüestions més psicològiques que no pas sociopolítiques.

 

Hi ha, però, un altra pobresa  estructural nombrosa que no entra en cap debat polític perquè no consta en les estadístiques; la formen persones no inscrites en cap registre que veuen com la seva situació empitjora  perquè les dificultats per entrar al mercat laboral són gairebé impossibles, perquè els ajuts econòmics disminueixen,  perquè hi ha més persones entre les quals repartir... Famílies senceres, en molts casos amb fills/es que paguen les conseqüències sense tenir-ne cap culpa, i que entren en una veritable exclusió social.

 

A aquesta pobresa estructural hi hem d'afegir ara uns moments històrics molt negatius que constitueixen l'altra projecció: una economia que fa tombs (inesperats?) i en què la fluïdesa del repartiment dels béns públics va trobant entrebancs. Tants i tants entrebancs, que sectors importants de la població es troben despistats, desubicats, confosos, en davallada lliure cap a l'augment d'aquestes bosses de mancances bàsiques o vers la creació de noves situacions d'exclusió. Aquí és quan parlem de crisi(s), sobretot –però no només— econòmica. els diners de tots s'esvaeixen. Els diners personals, privats, familiars, no són suficients per acomodar-se a la nova situació; no hi ha manera d'assimilar el caos, els canvis.

 

Tanmateix, l'economia reflecteix solament una part del món complex que forma la realitat social humana. I ser pobre no és només no tenir diners i passar maldecaps per aquest motiu, sinó que representa tenir menys recursos –també d'altre tipus— i més entrebancs, molts més. 

 

Més enllà de no tenir diners pel més bàsic, en quins àmbits es reflecteix l'empobriment creixent de les famílies? Sense ànim de fer una classificació exhaustiva, a continuació n'esmentem alguns.

 

La desvalorització de les funcions cuidadores dels adults. Quan van maldades, els infants són dels primers en notar-ho: els qui fan funcions paternes i maternes tenen el cap en un altre lloc, i cal ser molt sencer per segmentar les emocions, deixar de banda els problemes i estar pels fills. Infants desprotegits, en risc, maltractats...

 

La desvalorització personal. Menor capacitat de concentració en els processos interns de els persones, vergonya per no arribar als mínims necessaris per subvenir les necessitats, sentiment d'incapacitat –de vegades, fins i tot inutilitat—, desànim per no trobar feina...

 

La vivència de rebuig social. Formar part del col·lectiu de pobres imprimeix un caràcter negatiu. Si fins aleshores tot havia anat més o menys per camins suportables, passar a ser família necessitada és un cop difícil d'aguantar si no es té prou capacitat de contenció emocional.

 

A aquestes conseqüències cal afegir el desarrelament que ha provocat la migració i la manca de xarxa social i familiar, i el resultat és un còctel massa fort per a molta gent. Incapaces de metabolitzar tanta pressió, les persones poden veure's abocades a solucions fàcils o a comportaments de risc. A llarg termini, els efectes comporten una major conflictivitat social i empitjorament de les situacions de pobresa en les famílies.

 

No es tracta d'un panorama exagerat. Es parla molt de les famílies que han d'acudir als serveis socials per demanar menjar, però no s'esmenten tant aquests correlats relacionals. No és fàcil per a tothom demanar ajut emocional; és més peremptori, més "fàcil", demanar menjar per als fills, que no pas ser racional i pensar que ens cal suport perquè no sabem cap a on tirar. Podríem insistir més en les conseqüències que estan minant una part cada dia més nombrosa de la societat; i, de retruc, la societat sencera. Estem parlant de maltractament, de negligències greus, de trastorns físics i psicològics...

 

És possible que els polítics no sàpiguen tot això? Potser estan només fent números  i no escolten gaire. Estan realment retallant els ajuts i els serveis a les famílies en temps de crisi? No sabem què pensar... és possible que no ho sàpiguen, però en tot cas ens haurien d'escoltar.