Dones: en primera línia de la crisi, a la cua de l'agenda política

En el cinquè any de crisi, les dones continuem sostenint en primera línia el pes de la recessió, però els nostres esforços per sostenir la vida i les nostres experiències de precarietat i discriminació quotidianes semblen cada dia més lluny dels focus mediàtics, més secundaris dins l'agenda política i menys reconeguts socialment.
 
Dones en crisi
 
Des que, el 2008, el mercat laboral global va començar a trontollar, les dones no han estat mai identificades socialment com afectades directes per la destrucció de llocs de treball. Certament, en el moment d'esclat de la crisi l'atur va afectar principalment sectors masculinitzats com la construcció o l'automoció —invertint la tendència d'un atur femení superior al masculí—, però la desocupació va créixer de seguida en el sector serveis, amb una gran presència femenina. Segons dades de l'EPA del quart trimestre de 2011, la taxa d'atur femení és del 20,2% i la masculina, del 20,7%; una diferència mínima de 0,5 punts que no justifica aquesta invisibilitat.
 
Però la pèrdua d'ocupació és només part de la fotografia. Fonamentalment, el treball femení ha experimentat un procés de ‘reprecarització' —amb pitjors condicions de treball, més temporalitat i salaris inferiors—, que aprofundeix les desigualtats estructurals de gènere en el mercat de treball i repercuteix en una ocupació encara més insuficient per a l'autonomia de les dones. Si bé el greu empitjorament de les condicions de treball ha afectat tota la població, i és una tendència agreujada per les dues darreres reformes laborals a l'estat espanyol, la situació de partida desigual de les dones en el mercat de treball les ha desplaçat cap a una precarietat insostenible.
 
Són aquestes desigualtats estructurals les que no s'han tingut en compte en la interpretació de la destrucció d'ocupació en sectors feminitzats, equiparant la qualitat del lloc de treball masculí al lloc de treball femení (amb major temporalitat, parcialitat de jornada i menor salari). A més, si la qualitat de l'ocupació és pitjor en el cas de les dones, també ho és la qualitat de la desocupació: no és el mateix perdre un lloc de treball estable, a jornada completa —cas típicament masculí—, que perdre una feina temporal, a jornada parcial i amb un salari inferior, que són les característiques de l'ocupació femenina. Per tant, la conservació del lloc de treball no suposa per a les dones disposar d'ingressos suficients per a la seva autonomia.
 
D'altra banda, les estadístiques no han permès visibilitzar de forma suficient la pèrdua d'ocupació en sectors feminitzats, com ara el de la cura, donada l'extensió de l'economia submergida en aquests sectors. No es poden obviar els efectes de pèrdua d'ocupació en cadena en aquests àmbits, molt evident en el cas del servei domèstic.
 
Tot això ha provocat un preocupant augment de la pobresa, tradicionalment feminitzada: segons les darreres dades d'Eurostat, corresponents al 2010, la taxa de risc de pobresa femenina és del 27,8%, 1,8 punts per sobre de la masculina. I ha crescut també el deteriorament de les condicions de vida, amb impactes en l'habitatge i la salut.
 
A tot això cal afegir la desigualtat de gènere més gran i més invisible en el treball, que és la càrrega de treball reproductiu: el treball domèstic i de cura de persones que les dones realitzen sense remuneració en l'invisible espai domèstic és una feina amb una minsa valoració social, malgrat que, com recorda l'economista Cristina Carrasco, garanteix la sostenibilitat de la vida.
 
I aquesta desigualtat també s'ha aprofundit en temps de crisi, amb un augment de la càrrega de treball com a conseqüència de la reducció de despeses a la llar per fer front a la situació econòmica. Les dones, com a principals gestores de l'economia domèstica, són les que han encarat la reestructuració de prioritats en temps de vaques magres i les que han reunit a la família per dir-los que s'havia de prescindir de petits luxes (o directament de l'esmorzar de fills i filles). Són les que segueixen passant més temps comparant preus entre botigues cercant la millor oferta i les que pateixen en primera persona l'estrès i l'ansietat derivades de la incapacitat de proveir a fills i filles les millors condicions de vida.
 
Polítiques sense perspectiva de gènere
 
Malgrat aquest greu panorama, la brúixola de l'interès polític i mediàtic rarament s'ha desplaçat de la creació d'ocupació en sectors tradicionalment masculinitzats. Les mesures posades en marxa per les administracions públiques amb l'objectiu d'abordar la crisi no només no han tingut un efecte correctiu sobre la situació econòmica, sinó que en gran mesura han agreujat la desigualtat de gènere.
 
És el cas de l'emblemàtic Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo (conegut com a Plan E), endegat el 2009, que no va tenir en compte les desigualtats estructurals de gènere en el mercat de treball i es va limitar a corregir la situació conjuntural de pèrdua d'ocupació en el sector de la construcció, un dels més perjudicats per la crisi a causa de l'esclat de la bombolla immobiliària. L'objectiu de mesures com aquestes no era sinó restituir l'ordre de gènere previ, sense tenir en compte les necessàries transformacions socials previstes en les polítiques d'igualtat vigents.
 
Addicionalment, cal dedicar una atenció especial a les retallades de recursos públics destinats a les polítiques socials, que afecten greument les dones en diversos sentits. Una de les primeres iniciatives de reducció de la despesa pública ha estat la supressió o reducció pressupostària de les polítiques d'igualtat, que han comportat mesures com l'eliminació del Ministeri d'Igualtat (ara integrat com a secretaria al Ministeri de Sanitat) i la fi de diversos programes de la Generalitat de Catalunya, com ara el de Seguretat contra la Violència Masclista i el d'Igualtat d'Oportunitats en el Treball. Els darrers moviments polítics fan preveure la consolidació d'aquesta tendència, amb retrocessos en els drets de les dones tan greus com la reforma de la llei de salut sexual i reproductiva.
 
D'altra banda, les importants retallades en els serveis públics de sanitat i educació estan afectant especialment les dones en la seva vessant de treballadores —donada l'elevada feminització d'aquests sectors— i suposen un increment de la càrrega de treball domèstic i familiar assumit per les dones a les llars. La reducció pressupostària en matèria de polítiques familiars abunda en aquest sentit i suposa un major risc de pobresa associada a la minsa inversió en polítiques socials.
 
La desatenció de les polítiques d'igualtat de gènere en el context de crisi és preocupant. Les polítiques laborals i socials han obviat la desigual situació de partida de les dones en el mercat de treball i la discriminació múltiple, que pot aguditzar-se precisament en aquest context, i s'han aparcat recents prioritats polítiques, com el full de ruta de la igualtat d'oportunitats entre dones i homes en el treball. D'això només es pot deduir que la igualtat mai va es va considerar una prioritat real, sinó tan sols un luxe prescindible. L'impacte de la crisi ha fet caure la fràgil estructura que sostenia les polítiques de gènere al nostre país: en els moments difícils, les ulleres violeta de la igualtat han caigut per desvetllar una visió miop davant la desigualtat de gènere. Una miopia que s'ajusta perfectament al model d'estat de benestar mínim cap al que caminem a marxes forçades: no hi ha política social més austera que el treball de cura gratuït que realitzen les dones.
 
Però és precisament ara que les polítiques d'igualtat de gènere són més necessàries que mai per construir un nou model productiu i social que atengui realment els drets i les necessitats de les persones. Els importants retrocessos en igualtat entre dones i homes que estem vivint són un símptoma clar d'una societat que va cap enrere. És això el que volem?
sonia barcelona
3.

Laura es pot dir més alt però no més clar. Fantàstica reflexió sobre la situació de la dona en el mercat laboral en temps de crisi. I la situació en què ens situa aquesta precarietat socialment. I és una realitat això que dius que la igualtat, i les polítiques empreses abans de la crisi, és com un article de luxe, prescindible en aquests temps que corren. M'ha agradat molt.

  • 1
  • 0
Estel
2.

Laura, felicitats! Un article excel·lent on assenyales molt bé quins són els principals reptes que ha d'afrontar la lluita per la plena igualtat en el context actual.

  • 2
  • 0
Agnès Felis Prósper
1.

L'autoria assignada a aquest article és incorrecta. L'autora és Laura Sales, Tècnica de l’Àrea de Recerca i Innovació de Fundació SURT i membre de la Comissió de Gènere d'ECAS.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article