La reflexió ètica en moments de crisi

Us preguntareu el perquè d'aquest títol per parlar de l'ètica en la intervenció social. La resposta és senzilla: en el nostre país, els/les treballadors/es socials estem fent la nostra tasca sota una gran pressió. Tenim dificultats per fer la nostra feina i en moltes ocasions ens convertim en simples "expedidors de recursos".

 

La situació econòmica ha comportat una retallada de serveis i una precarització dels drets fonamentals de les persones que fan que, dia rere dia, el nombre de ciutadans en situació de vulnerabilitat sigui major. Està en joc la justícia social? Si pensem que s'han de canviar les polítiques socials, potser hem de començar a qüestionar-nos la nostra pràctica, recuperar l'espai propi del treball social i definir el paper que volem fer com a professionals.

 

A la introducció del llibre Atreveix-te a pensar, de Josep M. Terricabras, es diu "que està més interessat en l'examen d'argumentacions que no pas en la defensa de doctrines o idees (...)" i que "vol fer  una reflexió útil...". Això intentaré fer: una reflexió ètica del nostre treball professional que pugui ser-nos útil.

 

Començaré recordant els principis bàsics del treball social i els dos paradigmes ètics que, des d'una transversalitat evident, donen suport, fins al moment, a la nostra pràctica professional i configuren el nostre Codi d'ètica i la nostra deontologia. A continuació faré una breu exposició dels paradigmes ètics que poden ajudar-nos en la nostra reflexió de per què fem el que fem i què hem de fer. I finalment formularé una proposta i alguns interrogants per repensar el nostre treball com a professionals.

 

Els principis y valors del treball social segons Sarah Banks (1997) són: l'autodeterminació, el benestar, la igualtat i la justícia distributiva. Tenim dos marcs de pensament ètic/filosòfic: el kantià i l'utilitarista-conseqüèncialista. En  I. Kant, des del seu imperatiu categòric, hi trobem frases tant importants com:

 

"En el regne dels fins el ser humà és un ser que viu amb llibertat en un món dels fins...". La capacitat de decidir lliurement és l'autonomia.

 

"En el regne dels fins tot té un preu, o bé una dignitat". El que s'eleva sobre tot preu i no hi ha res equivalent és la dignitat.

 

El respecte a la dignitat i a la intimitat de les persones i l'autonomia són valors del treball social que, com he dit, formen per dels nostres principis de l'autodeterminació de les persones que s'atenen, junt amb la confidencialitat i el respecte als seus drets.

 

En l'utilitarisme – conseqüèncialisme de Betham, Mill i Singer hi identifiquem els principis de la justícia social, la distribució equitativa, el tractament no preferencial, la promoció del benestar i el bé públic.

 

En el darrer terç del segle XX es comença a parlar de l'ètica aplicada i apareixen dues línies: uns creuen que no pot haver-hi una reflexió ètica independent al marge de l'acció humana i els altres –opinió que comparteixo— creuen que la reflexió ètica no és solament tasca de filòsofs solitaris, sinó una preocupació d'experts, professionals de diferents àmbits que constitueixen comissions o comitès per reflexionar sobre els dilemes ètics que se'ls plantegen i intentar resoldre'ls.

 

Des del meu criteri professional, hi ha tres paradigmes fonamentals: l'ètica deliberativa o de procediment, l'ètica de la compassió –que podríem també anomenar també ‘ètica del cuidar' o ‘de l'acollida'— i l'ètica de mínims i màxims.

 

L'ètica deliberativa (K. Otto Apel, J. Habermas), anomenada també procedimental, en paraules de Joan Canimas és "un procés obert i dinàmic de recerca  i construcció cooperativa de la veritat que permet incorporar diverses teories ètiques en el procés de deliberació". Aquest procés porta incorporada la capacitat d'argumentar no sols des del llenguatge verbal, sinó també des del no verbal. És argumentar, no coaccionar, acceptar i treballar des de les diferències i des de la complexitat. És poder arribar a la presa de decisions des de la reflexió argumental de tots els implicats en el procés. Estem, doncs, fent referència a l'atenció individual, grupal i comunitària, així com al treball en equip.

 

L'ètica del cuidar, de l' hospitalitat o de l'acolliment també s'anomena de la compassió (E. Levinas), tot i que aquesta paraula no agrada a tothom perquè se li ha donat un sentit negatiu. Compassió és aquell sentiment que permet posar-nos al costat de l'altre, del que pateix, i compartir en la mesura del possible el seu sofriment; és el que ens permet no ser indiferents, tot i que s'han de posar límits...

 

La nostra pràctica professional està plena de situacions en què només partim d'imperatius racionals, d'anàlisi de conseqüències i de lògica argumental, sense sentir compassió i acollida per les persones en situació de vulnerabilitat, i aquest pot convertir-se en un despropòsit. Tal com diu Edgar Morin, "no es tracta d'eliminar l'afecte, sinó més aviat d'integrar-lo. Sabem que la passió pot cegar, però també il·luminar (...). L'art de viure és un art de difícil navegació entre raó i passió, saviesa i bogeria, prosa i poesia, sempre amb el risc de petrificar-se en la raó o perdre's en la follia".

 

Ètica de mínims i ètica de màxims, de la qual parla Adela Cortina. També l'anomena ètica cívica o de la ciutadania. L'ètica de mínims té a veure amb els mínims de justícia compartits, que són: autonomia, igualtat, dignitat, beneficència, justícia i solidaritat. Són uns mínims que trobem en la Declaració Universal dels Drets Humans. 

 

L'ètica de màxims és la que permet els diversos projectes de vida, els diferents màxims de felicitat i de sentit de la vida de persones i grups, d'idees i de creences pròpies del grup al qual es pertany. No han de ser necessàriament compartits amb els altres, però fan possible que convisquem tots junts des d'uns mínims compartits.

 

No ha arribat el moment de revisar les nostres pràctiques? L'ètica és un element de reflexió, no sobre allò que fem –que ja és prou important—, sinó sobre com ho fem. El que fem, ajuda la població que atenem o la fa més dependent i vulnerable?

 

Un suggeriment final. Des de fa molts anys supervisem el nostre treball en funció de l'eficiència. No seria convenient generar grups de reflexió ètica en els llocs de treball, atesa la complexitat de la realitat social?