El parany de la 'normalització' del fet homosexual

La consecució d'aquest dret era una fita des del punt de vista igualitari, i ha servit per desemmascarar aquelles persones que s'omplen la boca de llibertat quan parlen d'economia però després no són capaces de pair la felicitat aliena quan no s'adiu als seus esquemes morals. Un cop assolit, però, cal qüestionar-lo, analitzar-lo críticament i reflexionar-hi. El dret a formar una família ha de ser innegable, independentment de l'opció sexual o identitat de gènere, com també ha de ser innegable el dret a qüestionar, desconstruir i fins i tot rebel·lar-se contra aquesta institució. No seria gaire coherent que, des dels col·lectius en defensa dels drets LGTI, que durant tants anys hem criticat la imposició de la família tradicional com a model social, ara ens limitéssim a promoure una imitació d'aquest model per part nostra, simplement perquè "ara la llei ens empara".
 
Cal recordar, també, que l'activisme LGTI és un moviment molt ampli i plural, i que aquest dret beneficia només una part —més o menys important, però en cap cas la totalitat— del col·lectiu. Hem d'evitar que el matrimoni eclipsi altres reivindicacions tant o més importants, com ara la despatologització de la transsexualitat, el reconeixement legal de les persones intersexuals o la visibilització lèsbica, per citar-ne només algunes. I és que la segmentació de les lluites sovint provoca que se'n prioritzin unes per sobre de les altres, no sempre de manera justa ni democràtica. Encara pitjor, satisfets per victòries parcials, alguns sectors podrien arribar a oblidar que totes compartim un mateix objectiu i que tots els nostres obstacles tenen una arrel comuna: l'opressió generada per una societat fonamentada en les bases del patriarcat, el masclisme i l'homofòbia.
 
Sovint s'utilitza el concepte de normalització (d'un col·lectiu, part d'un col·lectiu o d'una reivindicació determinada) per renegociar les barreres d'allò que la societat està disposada a tolerar. Si bé qualsevol avenç social implica, per definició, algun tipus de millora, també és cert que comporta necessàriament una redefinició d'allò que es considera normal i, per tant, també d'allò anormal, marginal, sobrer. És imprescindible saber sempre qui són les nostres companyes de viatge. Quan, gràcies a les reivindicacions i la lluita col·lectiva, aconsegueixes passar a l'altra banda del mur, quan assoleixes l'estat que la societat beneeix amb l'etiqueta de normalitat, val la pena recordar qui t'ha acompanyat al llarg del camí, i encara et necessita per arribar on ets tu. I, sobretot, val la pena ser conscient de tota la feina que encara hi ha per fer, i que tot això encara va amb tu, perquè —t'afectin directament o no— els drets de les teves companyes de lluita són també els teus drets.
 
Vestir una victòria parcial com a triomf absolut —una imatge que s'encarreguen de difondre els mitjans de comunicació de masses, sempre al servei de l'ordre preestablert— sovint implica una relaxació de l'activisme i un sentiment (fictici) d'igualtat assolida. Per això és important no perdre mai de vista que la lluita no s'acabarà fins que hàgim aconseguit bastir una societat del tot al marge del patriarcat, igualitària quant a gènere i sexualment lliure, sense cap mena de discriminació masclista ni cap criminalització del desig. Perquè no hem de tolerar que la fita sigui la normalitat mentre aquesta vagi en detriment de la diversitat, perquè anem totes en el mateix vaixell, perquè la lluita no s'acabarà fins que s'acabi el patriarcat; caminem plegades cap a una nova manera d'entendre la normalitat i la sexualitat.

No hi ha cap comentari

Comenta aquest article