Crisis social, crisis del jo, un altre comú


La crisis social, política i econòmica en la que estem immersos no està exempta de greus riscos però també d’oportunitats. Una d’aquestes és la revisió, en les nostres vides, del llaç amb altri. Això és, poder pensar com hem anat engreixant la idea que podíem viure sense els altres. Una mena d’obsessió per reeixir el jo a cops d’oblidar la necessitat que tenim d’aquests altres. Significants d’època han estat l’autonomia , la independència, la llibertat, qüestions que no han conciliat bé amb la idea de viure en comú. I a mesura que oblidàvem la necessitat dels altres ens aferràvem a les coses materials i a les idees banals i absurdes que en aquest món ens bastem tot sols. Al capdavall aquests ideals d’època han generat cotes de malestar social inèdites fins el moment. La crisi ens mostra que no podem viure d’esquenes als altres, que ens necessitem, que la interdependència humana no és una idea bonica sinó un fet inextricablement unit al fenomen humà. Que la vulnerabilitat, caducitat, finitud ens són, en fi, connaturals. Com recorda Garcés “el ser humano es algo más que un ser social, su condición es relacional en un sentido que va mucho más allá de lo circunstancial: el ser humano no puede decir yo sin que resuene, al mismo tiempo, un nosotros. Nuestra historia moderna se ha construido sobre la negación de este principio tan simple” (Garcés, 2013,29). Significa això que no podem seguir pensant el nosaltres com un conjunt de jos en plural. “¿Y si nosotros no somos unos y otros, puestos frente a frente sino la dimensión del mundo mismo que compartimos?” (Ibid, 30). Així, el nosaltres no seria un jo en plural sinó el sentit del món entès com les coordenades de la nostra activitat comuna, necessariament compartida.
 
Fins ara hem assistit a la negació dels vincles necessaris per a la vida singular. Encara més, justament aquesta negació ha estat fonament ideològic del sistema capitalista, que no cuida sinó que explota, que no comparteix sinó que acumula. És a dir, l’individu propietari neix de la negació de la seva dependència amb els altres. Això sumat a la por a l’agressió, amb una actitud defensiva permanent ha alimentat el pànic a ser tocats fruit, també, de l’oblit que hem nascut a mans d’algú altre. La interdependència, doncs, no és negociable i cal tenir-la present per poder revisar les condicions de la nostra comunitat. La manera com resolguem aquest conflicte entre el jo i el nosaltres serà el que ens conduirà cap a un món on es pugui viure o cap a un món on la vida continuï sent impossible. Fixem-nos que el neoliberalisme es funda en la idea perversa d’utilitat humana, mercantilitzant qualsevol esdeveniment però, especialment, es fonamenta en l’ocultació permanent de tot el que fa la vida sostenible. Això és, la cura dels altres, l’estima, els afectes...I no podria ser doncs la visibilització de tot això una estratègia política de transformació social? La cura dels altres, tradicionalment assumida per les dones i amagada en l’àmbit domèstic no serà, en un futur, per totes les raons citades, clau de canvi social?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Joan Gener Granollers
2.

Potser una mica allunyat però dues cites que ara mateix no en recordo els autors, però que crec que poden ser part dels substrat del que dius!!

"Las posesiones generan escasez"

"No només són sers socials, som, sobretot, sers culturals"

  • 1
  • 0
pere montaña i altés
1.

sembla que quan no hi ha altra remei que cooperar, finalment ens adonem de la necessitat dels altres i de la pròpia utilitat per als altres
Sobre això anava la tesi doctoral d'en Josep Canals
http://www.tdx.cat/handle/10803/8411

  • 2
  • 0

Comenta aquest article