In-corporacions socials


M'agrada pensar la tasca dels professionals de l'acció social vinculada a la idea d'incorporació. No, no és tan estranya com d'entrada podria semblar. Si pensem en el terme incorporar (o incorporar-se) veurem el sentit i la vinculació amb el que proposo. La paraula està composta de dos nuclis diferenciats: in (vers l'interior) i corporar (que prové de l'arrel llatina corpus, corporis i fa referència al cos). Ho podrien entendre com posar qualsevol cosa dins un cos o conjunt estructurat i fer que formi un cos unit amb ell. Per tant el seu sentit literal ens situa en la línia de “posar el cos en joc”, posar-lo en línia. Si saltem al camp de l'acció social, la seva rellevància és central. Anem a diseccionar la idea i exposar-la de forma més detallada.
 
Els subjectes disposem de diferents dimensions que no fan sinó configurar la nostra condició d'éssers humans, i ho fan (o haurien de fer-ho) en la seva total dimensió. Per tant, la persona és entre altres, també cos; dic és enlloc de dir té (té un cos). Per a mi aquesta diferència és central perquè permet interpretar en cos des d'una dimensió que acostumem a deixar de banda: la perspectiva simbòlica del cos. Ras i curt: quan pensem en l'altre com un subjecte de l'acció social (un assistit social com proposen alguns dels teòrics dels serveis socials francesos) estem donant sortida a aquesta dimensió simbòlica del cos; però quan el pensem com un objecte, on el situem?. Volent-ho o sense voler-ho, sovint això és el que passa i imaginem a l'altre com algú absolutament cossificat (i entenem cossificat com a sinònim d'objectualitzat). Un cos, pensa? Sent? Respon? Crec que és molt difícil pensar en un treball seriós i profund amb subjectes vulnerables, en risc, que demanen un procés d'acompanyament sense tenir present que pot tenir una dimensió corporeïtzada. 
 
Quan algú està estirat al terra o en un llit fem servir l'expressió incorporar, posar el cos en una determinada posició (que sol ser assegut amb les cames estirades). La metàfora és clara: una part de l'acció social consisteix en donar suport i acompanyar aquest primer moviment, en donar les eines necessàries perquè l'altre (sol o donant-li la mà i agafant-lo per l'esquena) pugui passar d'una postura estirada (extremadament passiva) a estar assegut (una postura més activa que l'anterior). En aquesta nova postura tot és més fàcil: la mobilitat dels braços, el camp de visió (no veiem només el sostre sinó pràcticament tot el que ens envolta), etc. 
 
Tot plegat em porta a pensar que tenir present la dimensió corporal de les persones que acompanyem en els diferents projectes d'acció social és fonamental, perquè permet  que l'altre pugui encarnar i viure plenament les seves idees i també en el seu propi cos. Si acceptem que en la modernitat les paraules i els cossos s'han separat trobarem algun dels principals productors de conflictes socials. El gir vers els cossos pot ajudar-nos a entendre que allò que ens mostra i ens fa visibles als altres és el nostre cos (si voleu a través de la pell –l'òrgan més gran que posseïm-). La pell és el nostre límit però alhora és la nostra paraula, la paraula que pot permetre comunicar. Les veus dels altres cossos han començat a parlar i haurem de parar bé l'orella i les mans, deixar enrere les tàctiques i obrir-nos a la incorporació del tacte com  una nova forma de treball. 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article