El crit de l'Edgar

La societat contemporània, anomenada societat del coneixement i de la comunicació, està creant contradictòriament, cada vegada més, incomunicació i solitud entre les persones. Internet pot connectar-nos amb milions de persones sense que haguem de trobar-nos amb ningú .
Es pot fer de tot ,... sense parlar amb ningú. Curiosament, en aquest nostre món, en què tot sembla progrés i benestar hi ha un col·lectiu entre molts altres, perquè són molts , que dia rere dia va en augment, sense que l'anomenada societat del coneixement sembli adonar-se'n. Sembla com si, quan sortim al carrer, tinguéssim la consigna de no mirar el que veiem, o si ho veiem, dirigir la nostra mirada cap a un altre costat.

Cadascú mira amb els ulls que té, només faltaria! I tots tenim els nostres punts de vista. Per entendre la forma en que cadascú mira, cal saber com són els seus ulls, i quina és la seva visió del món. Sense ser ni prepotents ni millors que els altres, des de la nostra intervenció, “intentem” mirar, observar des de l’angle dels desafavorits. Potser dir això pugui semblar simplista, però les estadístiques ofereixen dades reveladores. L'informe presentat per Caritas Europa, (2014) titulat Pobresa i cohesió social, diu que a Espanya hi ha un milió i mig de famílies en una situació d’exclusió social severa, però la pitjor situació la pateixen les 30.000 persones que no tenen un sostre on caure. El motiu d'aquest projecte s’adreça ​​a aquest col·lectiu de persones sense llar que, com dèiem al principi, va en augment.

Després de passar una tarda amb un home sense llar i seguir de prop diferents persones d’igual condició que han passat per un servei d'acollida, em vaig quedar amb aquesta bella i sàvia cançó titulada “Per construir un bell somni” de Joan Manel Serrat:

“Per construir un bell somni
El primer que cal es estar despert
Mà ferma per dur les brides
I fer-se un projecte a mida
Comptant que tot s’encongeix
Material de primera
Amples i profunds els seus fonaments
A prova de malentesos
Compromisos, interessos
I accidents... (Joan Manel Serrat)”



Els projectes, o somnis individuals o col·lectius, s’han de formar amb la persona com a matèria primera. Això és el que intento transmetre en aquestes línies sorgides d'una tarda amb un home sense llar.

Va ser un company qui em va suggerir de veure’m amb l’Edgar, a punt de fer 70 anys, amb una experiència dilatada d'haver viscut al carrer, però també de viure una experiència nova, que ha anat construint, a poc a poc, des de la certesa de sentir-se important, és a dir, de creure en ell mateix.
Per ara només pretenc aprofundir a l’hora de repensar en les nostres diferents intervencions a la qual “sotmetem” als nostres “pobres” .... per obtenir això que anomenem “empoderar”.

Deia un professor que reconèixer l'altre, mirant-lo, escoltant-lo, donant-li atenció és rebre l'altre i, aquesta va ser la meva intenció, apropar-me, mirar... i deixar-me alterar per l'altre. M'agrada poder fer un exercici d'empatia.

Abans, ell m’havia reconegut:

“És curiós, m'explica nostre supervivent, que en les èpoques de bonança econòmica –a Espanya- jo pertanyia al grup dels NINGÚ, no tenia documents -era un sense-papers-, ara tampoc en tinc ... no tenia identitat... Ara, des que visc en un pis... tinc una identitat. Sóc ALGÚ.

He transitat per moments difícils i perillosos. De vegades m'he sentit un “desposseït”, però si hi ha una cosa que em va ajudar va ser el suport social que he anat trobant al llarg dels meus 30 anys per Espanya i Catalunya.

Ara, agraït, procuro ajudar els que viuen al meu voltant, ja que descobreixo que encara en queden molts que no són ningú, que no són mirats, ni acollits pels altres.

Deixant que s'expressi, em suggereix que podem transformar –nos: “Ningú allibera ningú, ni ningú s'allibera sol, els éssers humans s'alliberen en comunió”. (Freire)

L’Edgar s'ha convertit en protagonista de la seva vida.

Com a treballador social, després d'haver passat estones amb molts “ningú”, que ara són algú, descobreixo la força de treballador social com a agent democratitzador, que desvetlla i ajuda a donar poder. No hi ha un fer sense teoria ni una teoria sense pràctica (Heler 2002).

Avui enmig de tanta foscor i pessimisme crec que el treballador social pot ajudar a això que deia I. Zubero. “Només és visible allò que prèviament reconeixem com a digne de ser reconegut”.

L’Edgar no solament ens obre els ulls, sinó que ens crida: “que a la nostra societat li falten molts Edgars... ells també tenen molt que aportar”.