L’experiència, per la transcendència en l’àmbit social

Fa dos anys que al Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) vam engegar el projecte Sèniors. El Col·legi va adonar-se que començava a haver-hi els primers professionals jubilats a les seves files i d’alguna manera (tinc la sensació que no sabíem pas com en aquell moment) es volia congelar tot el coneixement adquirit per aquestes educadores i educadors al llarg de 25, 30, 35 anys, i servir-lo ben fresc a les noves fornades. Se’ls volia oferir una nova etapa en la qual poguessin transmetre els coneixements i les experiències adquirides als companys i companyes encara en actiu o als estudiants de grau. I que el projecte es convertís en un servei d’assessorament del CEESC per aquestes darreres persones o inclús, per a entitats i empreses del sector.

Però no tot és tan ràpid ni senzill i obviaré en aquest article el que suposa mantenir la participació en un projecte en construcció, quan sobretot, no coneixes el potencial dels professionals que s’apunten a Sèniors, quan no cobreixes amb aquests professionals les infinites àrees de l’àmbit social, o quan als mateixos Sèniors els hi costa entendre què poden aportar a una disciplina que han vist néixer, l’Educació Social.

Després de dos anys encara estem construint, però podem afirmar que coneixem aquest potencial que es pot dir que tenen tots aquells professionals de l’àmbit social de 60 anys o més, jubilats o a punt de ser-ho. Es tracta de la seva trajectòria, sobretot, de la seva història de vida entorn l’Educació Social: pràctica i també teòrica. Aquestes persones han vist néixer la disciplina, o millor dit encara, l’han creada. Quasi la majoria habilitats, als 18, 20, 25 o 30 anys, no coneixien la denominació d’educador/a social, l’han desenvolupat. Com les seves vides els han portat a creure-hi i ser-ho.

Enguany hem conegut totes les seves vides des de que van néixer pràcticament. Hem dut a terme un treball i dinàmica en la qual han i hem après que la seva història els ha dut a l’Educació Social, i que amb el temps i l’experiència s’han convertit en professionals de l’Educació Social. Escoltant-los, em dóna la sensació que no sé si passa el mateix ara, o des de que existeixen uns estudis formals i reglats entorn a l’àmbit social. M’explico. Les experiències, vivències, interessos d’aquestes persones, han fet que creguessin i es decidissin per una via, un camí personal-professional: la de l’acompanyament, orientació, recolzament, educació d’altres persones-col·lectius. Després, han arribat els estudis. O m’equivoco, ells han construït aquests estudis. De fet, elles i ells, d’alguna manera o altra, a partir de finals dels 70, van contribuir en crear el nostre i actual sistema de benestar social. Del desert, a la institucionalització de la pràctica. Em pregunto: són tan conscients ara els joves del que significa estudiar Educació Social o qualsevol altre àmbit social? Ho han decidit conscientment? La seva trajectòria, interessos, experiències els ha dut fins aquí? Però, el que em sembla més revelador: som conscients realment que hem de canviar les coses? Que potser després de 30 anys, la manera d’intervenir en la societat, darrera d’aquesta institucionalització i/o a vegades, rigidesa professional, no ajuda davant de noves problemàtiques, en una nova societat més diversa i cultural? Que, segurament, la relació persona professional-persona atesa, hagi de canviar seriosament i per convenciment, per la d’equip professional-comunitat?

Aquest final de temporada, i després de diverses proves i assessoraments a “Júniors”, des de Sèniors ens estem preparant per mostrar a universitats i altres organismes que es vinculin amb l’Educació Social, aquesta experiència i aportacions d’aquests grans professionals. En un format amè, dinàmic i breu, amb ganes de provocar la participació, curiositat i sobretot, la inspiració, presentarem en públic, la proposta Sèniors del CEESC.

Per acabar, vull donar les gràcies a Imma Jeremias, Jordi Casanovas, Joseba Jokin, Juanje Guerrero, Marilen Herrero, Mercè Òdena, Pepi Borràs i Montserrat Panareda: els nostres Sèniors més actius i sense els que no es pot entendre el projecte.
Animo a la resta de veterans de l’Educació Social a que s’apuntin a Sèniors i a estudiants i joves educadores i educadors socials que els escoltin i aprenguin. De l’experiència en pot sorgir la transcendència.