Adolescències i diversitat funcional

Ens interessa pensar l’adolescència des de la diversitat funcional intel·lectual perquè aquella suposa un trànsit de la minoria a la majoria d’edat i, en conseqüència, un nou estatut social. La negació de l’adolescència (entesa com a època de transició cap a la vida adulta) de les persones amb diversitat funcional intel·lectual és un fet innegable. Aquesta negació passa especialment per la repressió sexual i per la limitació dels marcs extrafamiliars. Sobre això, fixem-nos que l’adolescència suposa dues tasques fonamentals relacionades:

• La construcció d’un nou objecte sexual extrafamiliar.
• La superació de les identificacions infantils cap a un nou gènere d’identificacions més madur.

La pubertat serà doncs aquest punt de trobada entre la sexualitat infantil i la sexualitat adulta en el que es posa en joc una nova manera d’abordar la qüestió pulsional. Malgrat això, en el cas que ens ocupa, la pubertat s’excava només des del cantó infantil.

La construcció d’objectes d’amor fora de l’àmbit familiar té una relació directa amb les crisis de l’adolescència i aquestes són, de fet, les crisis de les identificacions. Per tal de poder fer aquestes identificacions extrafamiliars són útils algunes activitats de transició. A saber, amb el grup d’iguals, primeres parelles, primeres relacions sexuals, sortides nocturnes, participació en espais de no control. Es tracta de pràctiques compartides per la majoria d’adolescents que es prohibeixen o impossibiliten a les persones amb diversitat funcional intel·lectual i això amb greus conseqüències. Els danys són diversos i majoritàriament atempten contra una idea sòlida del jo social, generen menyspreu, una percepció distorsionada de les pròpies capacitats i possiblement alguna cosa de l’ordre de l’efecte pigmalió. Això és, discapacitant. Si no es permet el trànsit real i, en el millor dels casos, es reserva únicament un lloc de permanent iniciació, s’obtura el desenvolupament i allò tempestuós de l’adolescència acaba convertint-se en monstruós i depravat.

Fàcilment davant la repressió sexual acabem ensorrats en obsessions que impedeixen donar resposta al problema de la pulsió sexual. Per tant, no només parlem aquí de fixació infantil sinó d’un sofriment personal gens fútil. Tot això ens interessa posar-ho de relleu per destacar la importància dels suports/serveis per a la vida independent i, amb ells, l’assistència personal com a facilitadora d’una vida digna.

La pubertat és un moment d’alliberació de l’autoritat paterna que crea contradicció entre la nova generació i l’antiga. Aquest tall generacional implica un canvi de posició simbòlic del subjecte en el món. És per això, entre d’altres raons, que és tant important que els progenitors no ocupin el lloc de cuidadors permanents. No introduir la figura d’un tercer en l’assistència personal condemna la persona a la tutela. Tot i així, la simple introducció d’aquest tercer tampoc garanteix l’apoderament ja que cal fer-ho dins els principis del Moviment de Vida Independent, per bé que amb els ajustos necessaris en el cas de la diversitat funcional intel·lectual. Ajustos per a fer efectiva l’autodeterminació i no pas per a retallar-la. Sobre això, recordem que les dificultats siguin de l’ordre que siguin, no poden ser la coartada per la negació de drets fonamentals sinó, en qualsevol cas, l’impuls per pensar ajudes que facin efectius aquests drets.