La Barceloneta: xarxa social, cultura i ciutat

La riquesa del teixit social dels barris no es genera d’un dia per l’altre però la possibilitat de trencar-los definitivament és relativament fàcil davant situacions com les que es donen a la Barceloneta.

Amb els estudiants de treball social i educació social no és la primera vegada que fem un treball sobre un territori determinat i i alguna vegada hem escollit la Barceloneta com a referència. Des de les dos professions sabem de la importància de fer un anàlisi dels recursos de que disposa un barri i poder fer un exercici de detecció de necessitats que poden ser expressades pels ciutadans o bé analitzades des del punt de vista dels serveis socials.

Però en un territori no només hi han una sèrie de serveis i recursos si no que sobre tot hi ha persones que hi viuen. A més, hi ha relacions entre els veïns que suposen especialment per a la gent gran saber que hi ha algú pendent de com es troba.

A la Barceloneta els pisos son de 30 metres quadrats la gran majoria, però hi ha suficient per tenir un parell d'habitacions i una cuina-menjador. No cal haver llegit massa d'antropologia per adonar-se'n que aquest tipus de vivenda i un clima agradable generen molta vida al carrer de sempre. I la vida al carrer amb veïns de tota la vida generen unes sinèrgies que no es poden construir de manera artificial. És més, en el cas de destruir-les serà impossible de tornar-les a refer perquè tot plegat acaba generant una cultura de barri peculiar i, com a als barris de les ciutat, única.

El sentit de pertinença de les persones del barri és molt fort donades aquestes circumstàncies i, malgrat ens pugui semblar impossible en una ciutat tant gran, la gent es coneix entre ella. Per allò bo i per allò no tant bo.

Tanta vida al carrer, als carrers i a les places al llarg del temps ha generat tota una xarxa social d'associacions i moviment veïnals des de fa dècades que, com altres barris, han lluitat pel barri i davant de totes les amenaces que han tingut les darreres dècades.

Ens han fet creure que la llei de la oferta i la demanda és una qüestió intocable i que no s'hi pot intervenir. Potser és que el discurs únic econòmic i de model social és el dominant als mitjans de comunicació i s'ha impregnat a la nostra cultura. Ens han fet creure que només hi ha la opció d’intentar cada cop ser més rics. Així doncs, des d’aquesta òptica, tota aquesta estructura de veïnatge, de xarxa i cultura popular mor en quan hi ha una plaga invasora i descontrolada (a més d'il·legal) que fa pujar els preus dels lloguers i pressiona fortament als vells que sempre han viscut al barri perquè marxin.

Tot això si es deixa morir no tornarà mai més. No es podrà reinventar si de manera descontrolada fem un canvi de veïns que no tenen el més mínim sentit de pertinença al territori. Tot ha començat ja amb el carrer Pescadors fent per darrera vegada els guarniments a les festes majors per falta d'un relleu truncat (ens ho explica João França a CatalunyaPlural -26/8/2014-).

Lògicament, la qüestió de la Barceloneta no és una situació aïllada si no que té a veure amb un model de ciutat. Situacions semblants passen especialment a Ciutat Vella, a la ofegada Sagrada Familia i passaran quan les grans superfícies arrosseguin en poques setmanes tota la vida de barri, botigues i mercat a Horta.

Per fer de treballador social i d'educador social als barris cal endinsar-se més allà de les bases de dades a les que hi puguem accedir i cal veure de quina manera es mobilitzar la gent i com. Cal entendre el passat i el present dels territoris i tenir clar que el barri és de la gent que hi viu i que el professional només podrà romandre allà amb el seu permís.