Salut mental i perspectiva de gènere, enriquint la mirada

...una educació pobra, l’exclusió de les institucions públiques, la subordinació política a la llar, l’experiència fisiològica del part, i la constant visió de la societat de que les dones són incompetents, irresponsables, que no tenen intel·ligència, i que són irracionals.
Recentment Emma Watson va pronunciar un discurs¹ en un esdeveniment, He for She, organitzat per ONU Women. Com és freqüent quan un personatge públic presenta una lectura reivindicativa o intenta incidir en l’agenda política, aquest discurs ha estat replicat en nombroses xarxes socials i ha rebut també atenció (encara que no molta) als mitjans de comunicació. I quin era l’objecte de la seva argumentació? Emma presentava l’objectiu d’aquesta campanya, que no és altre que aconseguir l’equitat de gènere i, per assolir aquesta fita, parlava de la desigualtat entre homes i dones arreu del món, dels estereotips, prejudicis i atribucions de rol que se’ns fan a homes i dones i que, finalment, aconsegueixen un autèntic modelatge que contribueix a mantenir aquest cert ordre establert. La primera pregunta, que no podrem desenvolupar aquí, és com aquest discurs pot ser encara revolucionari. Com pot ser que encara hàgim de denunciar tantes i tantes situacions que ens permeten afirmar que ens queda un llarg camí per recórrer. Declaracions que qüestionen la contractació de dones en “edat fèrtil”; invisibilitat de les dones i les seves aportacions en tecnologia, esports; tímides legislacions per garantir condicions d’igualtat pel que fa a l’accés de llocs directius; desiguals salaris per mateixa feina… Hostilitat i violència de gènere requeririen d’un anàlisi a banda. I tot això aquí, al nostre país. I tot això sense fer una ullada més àmplia a les diverses situacions que viu la dona arreu del món.

Sovint podem incórrer en l’error de considerar que l’acció social és un territori on els valors es troben no només consensuats sinó operativitzats i que, per tant, la diversitat és un eix vertebrador en totes les nostres pràctiques. Ara bé, des d’una mirada amb perspectiva de gènere, hem d’anar més enllà i començar a qüestionar les nostres institucions i les nostres actuacions. En aquesta línia, i amb ànim de millora, reflexionarem en aquest article sobre el Dia Mundial de la Salut mental, que commemorem avui 10 d’octubre.

Salut mental i dona. Un tema molt més suggeridor del què ens sembla a primera vista i vinculat a moltes imatges recollides a la nostra cultura; entre d’elles la “histèrica” i la “bruixa”. Normalitat, moralitat, control social... La història ens mostra, un cop més, com poden ser de diverses les lectures davant d’un mateix fet. Intentarem aportar, de forma breu, una lectura en clau de gènere.

En primer lloc, per centrar el tema, destacarem la definició que al respecte de la salut mental fa l’Organització Mundial de la Salut i que considera aquesta com un “estat complet de benestar físic, mental i social, no només l’absència d’afeccions o malalties”. És, per tant, un plantejament més ampli a l’utilitzat habitualment sobre el concepte.

Aterrem ara la qüestió a Catalunya amb algunes dades. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA), l’any 2013 la probabilitat de patir un trastorn mental era del 12,4% en la població de 15 i més anys, essent superior en les dones (15,1%) que en els homes (9,6%).

Ara bé, tot i aquesta primera diferència apuntada per les xifres (i no exclusiva del territori), quan ens apropem a la perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut i de la salut mental en particular, un primer aspecte a destacar és la manca d’estudis al respecte, més enllà d’algunes aportacions minoritàries. Tenim dades al voltant de la utilització de serveis, per exemple, però s’han fet partint de la consideració home/dona i sense inferir d’elles hipòtesi de treball. És evident que desagregar les dades en funció del sexe és un primer pas però no és suficient per aportar un anàlisi que inclogui el gènere. Homes i dones som diferents pel que fa a la salut atès que els nostres organismes i necessitats ho són però, més important encara, som desiguals perquè aquestes diferències no són abordades amb la seva especificitat. Sexe i gènere no són sinònims. El gènere no és una variable més, el gènere s’expressa a les relacions socials, als rols, a les expectatives, a les atribucions. És un aspecte lligat a un temps i una cultura.

Continuem amb altres apreciacions. Homes i dones utilitzem de forma diferent els serveis. Així, per exemple, en línies generals la dona utilitza més els serveis d’atenció primària i l’home els serveis d’urgències. Tenim aquesta dada però, un cop més, no hem aprofundit en raons explicatives.

Pel que fa al nostre pas pels serveis, la resposta assistencial és també diferent. La possibilitat de rebre un diagnòstic que apunti a quelcom de caire psicosomàtic és un 25% més alta² en el cas d’una dona i és possible que no se li ofereixen proves diagnòstiques en un primer moment. Així, davant d’un mateix símptoma com és el dolor d’esquena, és possible que un home rebi exploracions complementàries a partir d’una sola visita i que no sigui així en el cas d’una dona. Davant d’una simptomatologia que denota cansament, malestar general i dolor a les cames, la dona rebrà sovint un diagnòstic de depressió per una situació que podria correspondre a anèmia per manca de ferro³.

Tanmateix, les possibilitats de rebre medicació antidepressiva en una primera visita són molt més altes si es tracta d’una dona i no sempre es troben suficientment justificades des de la vessant diagnòstica. Aquest aspecte guarda relació també amb la manca d’estudis pel que fa a farmacocinètica i, sobretot, per la manca de resposta diferencial. Les diferències en absorció i eliminació del home i la dona no troben el seu correlat en una dosi diferent generant més efectes adversos en el cas de les dones (amb un mecanisme d’eliminació més lent).

En l’acció social, pel que fa a la cartera de serveis, és també habitual que aquesta no es trobi adaptada a les necessitats de la dona. Necessitats físiques, psicològiques, emocionals, socials... Si prenem per exemple el cas de les addiccions, enguany incloses en el Pla Director de Salut mental i addiccions, a la culpabilització/estigmatització de la dona consumidora (doblement transgressora pel que fa al rol social) li correspon una manca de resposta particularitzada que es tradueix en recorreguts que no contemplen, per exemple, una possible situació de violència a la llar i la presència de fills/es i que li fan impossible poder abordar la seva addicció en un dispositiu de la xarxa.

No voldríem finalitzar l’article sense posar la mirada també en el rol dels cuidadors i cuidadores, entorn on la dona també acostuma a rebre una sobrecàrrega important. La manca de recursos comunitaris i suport per les persones diagnosticades d’algun trastorn mental requereix d’un sobreesforç per part de la seva família, recaient en més de dues terceres parts en les dones que compatibilitzen la tasca de cuidadora amb altres responsabilitats (com és el cas de mares, germanes, esposes...). Així, s’estima que més del 80% dels pacients mentals crònics conviuen amb la seva família d'origen, percentatge molt per sobre d’altres països europeus i aproximadament un 15% dels cuidadors/es presenten problemes físics vinculats al fet de cuidar i una morbiditat psiquiàtrica general molt superior (gairebé el doble) que per a la resta de la població⁴.

La construcció de la subjectivitat, les atribucions de rol, les necessitats fisiològiques, socials, emocionals, les respostes assistencials, la manca de suport... hem pogut només enunciar alguns factors d’aquesta relació entre dona i salut mental en un intent d’aproximació.

Avui 10 d’octubre, com en tantes altres dates, fem present aquesta mirada de gènere, mirada que entenem ha de ser recollida en les nostres polítiques públiques.

-


¹ http://www.unwomen.org/es/news/stories/2014/9/emma-watson-gender-equality-is-your-issue-too