Ciutat educadora, ciutat coherent


Des de fa més d’un any, el transport públic, en concret els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, han esdevingut part del meu dia a dia. Per a desplaçar-me cap a la feina, utilitzo la bicicleta i amb ella pujo als ferrocarrils. És curiós. Només hi han dos espais reduïts per a mal posar les bicis en el primer i l’últim vagó. Hi ha un adhesiu que demarca la posició en que es poden deixar, que coincideix amb el lloc de preferència per a les persones amb diversitat funcional o dificultats relacionades amb la mobilitat. En total, quatre emplaçaments en tot el tren per a deixar la bicicleta que en cap cas, abasten la realitat. És força d’hora i coincidim diverses bicis amb els corresponents conductors i passatgers. Un cop es tanquen les portes i es posa en marxa el tren, la situació esdevé d’allò més incòmoda. Si bé és cert que hi ha persones que cedeixen amb cortesia l’escàs espai per aquells que optem per la tan clamada “mobilitat sostenible”, una gran part no ho fa, i a més, se sent molesta pels grans entrebancs que causa donar dues passes per a facilitar l’entrada de les bicicletes i ciclistes.

Durant aquest mes de novembre s’ha celebrat a Barcelona el XIII Congrés de Ciutats Educadores. Un tema apassionant, el de les possibilitats educadores de la ciutat, que permet la convergència i la complementarietat de disciplines i pràctiques relacionades amb l’educació, l’arquitectura, l’urbanisme, l’antropologia, el disseny, la sociologia i la política; orientades a poder configurar la ciutat com un espai d’inclusió i d’oportunitats, un espai de diàleg, convivència i relació, un espai d’innovació i creativitat. Valenta i ambiciosa empresa, la que diverses ciutats tracten de desenvolupar, basant l’estructuració de les poblacions en aquests eixos i amb la revisable Carta de Ciutats Educadores, l’última datada del 2004. Tanmateix, el més especial d’aquesta proposta recau en la responsabilitat. Com el senyor Pablo Gentili va assenyalar durant la conferència inaugural, el sistema educatiu és una eina imprescindible per a promoure i multiplicar les oportunitats d‘inclusió. En aquest sentit, fora desitjable poder posar en pràctica mecanismes de participació interdisciplinars que permetin crear contextos desitjables orientats al benestar i a les possibilitats. Malgrat això, encara trobem espais “no desitjables” i polítiques locals fragmentades que no permeten el desenvolupament dels nivells de benestar i inclusió als quals aspira una Ciutat Educadora. Donada la complexitat de l’entramat urbà i de les relacions (i interessos) que s’hi estableixen, entenc que és una proposta responsable, treballar per a la recerca de fórmules que millorin la situació actual.

Molts us preguntareu quina relació té l’efemèride del transport amb les Ciutats Educadores i la celebració del seu congrés. Doncs per mi, la clau d’aquesta relació rau en la responsabilitat. O més ben dit, en la manca de responsabilitat. De quina manera educa una ciutat que organitza congressos on es posa de manifest la importància de crear espais d’inclusió i de diàleg quan en situacions tant bàsiques i quotidianes no promou la convivència ni la participació? Tenim en compte la transcendència d’educar amb l’exemple o l’aprenentatge vicari? Recordem el currículum ocult? Recordem el que ens diu el savi Francesco Tonucci sobre la importància d’implicar i possibilitar la participació per a configurar una Ciutat Educadora? Paradoxal. Paradoxal quan es promou el transport “net” sense donar-li cabuda ni l’espai necessari en un mitjà de transport, públic, que podria prendre mesures per a facilitar la convivència i ampliar la zona de bicis. Paradoxal quan es redissenyen trens sense comptar amb processos de participació que proporcionin idees que sumin i que contribueixin en el benestar dels usuaris. Paradoxal quan hi ha gent que mira a terra quan entra, a qualsevol mitjà de transport públic, una persona gran o una dona embarassada o algú amb crosses. Es fa el silenci i tothom continua aferrat al seu lloc com si jugués al joc de les cadires. Situacions com aquestes es donen a diari i no són aïllades d’un mitjà de transport.

El compromís i la responsabilitat van més enllà de l’organització i l’emplaçament d’un congrés. Molt més enllà. Comença amb la transmissió dels valors dels quals parlem. És un concepte fonamental dins de qualsevol tipus de relació educativa: la coherència. No n’hi ha prou en profunditzar-hi i parlar-ne de manera aïllada dins d’un context acadèmic i professional. Cal practicar. I encara ens cal pràctica elemental.

De segur que hi havien experiències interessantíssimes, molt vinculades a la realitat, dins del Congrés. És necessari tenir-les en compte i integrar-les dins el repertori d’accions orientades a crear una ciutat vertaderament educadora. Malauradament, jo no hi vaig poder assistir. El preu de les inscripcions tampoc era massa inclusiu. Quina llàstima que totes les persones interessades en aquests projectes ciutadans no tinguin una major facilitat per accedir-hi. En fi, la coherència.

Aquest mes de novembre, també se celebra el 25è aniversari de l’aprovació de la Convenció dels Drets dels Infants en que es posava de manifest la necessitat de cuidar i protegir la infància. Avui més que mai, impliquem a la ciutat per acomplir aquests drets. Però tinguem en compte qui i què conforma la ciutat, i com la conformem. La infància és la nostra infància, a més de ser ciutadans de ple dret.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article