En Marc: des de dins. Primera part.

“Estava tancada a la cinquena planta de l'hospital, era tot blanc i gris, monòton, diàfan, veig algunes portes però estan tancades. Poca cosa més. Al fons, una sala amb tele. Tot el dia deambulant: de la sala de la TV, a l'habitació, de l'habitació al menjador, del menjador una altra vegada a la sala de la TV. Res més. Res més. Res més. Passen les hores, minuts, segons. Avorriment, tedi i desídia. Sense visites, amb els cigarrets comptats, sense sortir a l'exterior, dia rere dia, dia rere dia, durant 3 mesos. I això en nom de la salut!
Sento el meu nom: Asun! Asun!, em sacsegen, em tornen a sacsejar, per fi desperto, era un malson. No estic ingressada (penso), simplement treballo allà. Quin ensurt!”

Vaig conèixer al Marc en un dels seus ingressos en una Unitat d'Aguts on treballava jo durant aquella època. Vestia pantalons cridaners, extremadament estrets, samarretes foradades, sabates trencades, alguna mostra de piercing -confiscada per infermeria des de la seva entrada-, una mica de brutícia en el seu cos i poca cosa més. Jo, per la meva banda, em negava a utilitzar bata blanca amb l'afany d'allunyar-me d'una jerarquització de sabers en la qual no creia. Fent veure, que això era possible, tot i estar treballant allà, dins la lògica del tancament, la lògica de la <pastilla>, la lògica de fer callar el sofriment humà i silenciar l'angoixa de la joventut, per prescripció mèdica. En Marc té un pas tènue i tremolós a causa d'una malaltia neurològica. Ingressa per consum de drogues. Difícil saber en aquell moment quant de consum real i quant de xulesc que li permet presumir. No importa, penso. L'important és el que ell diu: que no vol ser-hi, que no té cap problema i que la seva família passa d'ell. Era i és difícil encarnar una professió que diu treballar pel llaç social, per a la seva articulació i fer-ho des de la incomunicació més absoluta. Empresa inaudita encarregada a educadors. Per això, en aquest moment es pateix la tensió, l'encreuament, entre una ètica professional acumulada amb els anys i un encàrrec més que confús, pervers. És clar, que es tractava de tancar per curar. La qüestió aquí, d'ara, i d'aquell moment, insisteixo, era curar-lo. Però curar-lo de què? Drogues, vida marginal, fugida del domicili familiar, afany per un futur incert, desig per ser artista... És difícil saber-ho, però sí que sabia i sé el que en Marc desitjava. Més aviat, el que en Marc deia desitjar. Deia voler ser normal, referint-se a la seva discapacitat. Deia voler tornar amb els seus col·legues okupes. Deia voler ser artista, al carrer, a l'escenari, on sigui. El que ja s'intuïa en aquell moment era la seva recerca incessant d'un lloc en el món, lluny de la malaltia, que li permetés significar-se d'una altra manera. En Marc interpel·lava als metges, infermers i institució, des dels seus dibuixos, els seus comentaris, les seves actituds, la seva joventut, els seus desitjos. I encara que aquestes actituds eren provocadores, desprenien una infinita paciència. Paciència aconseguida en cadascun dels seus ingressos, en la seva biografia i historial hospitalari. Sorprenia, doncs, en aquell moment, tanta joventut i tanta saviesa en una mateixa persona. En Marc no es comportava com un boig, si és que els bojos existeixen. La seva desraó, si podem anomenar-la així, era molt raonable. Els seus actes més, encara. Tot i que es vulgui anomenar <malaltia> a una manera de ser, estar, patir i transitar pel món, en el seu cas i en molts altres que van passar per allà, el tancament no tenia justificació. En Marc feia un munt de coses per lligar-se a la vida social. Actes, a favor del seu benestar, que es veien interromputs en cadascun dels seus ingressos psiquiàtrics. Aquest temps de què parlava semblava únicament consentir-se com a temps de confinament. Cada ingrés: un lapsus, una mort del jo civil, una mena de trencament amb la vida social. S'acumulen les frustracions de cada un dels segrestos. Em preocupava, sabent o intuint això, la seva sortida. Què farà quan li donin l'alta? Tornarà a consumir, el tornaran a ingressar. Així doncs, em vaig preocupar i em vaig ocupar en passar-li el telèfon d’un recurs obert (club social) que coneixia. Però en Marc, anava als llocs només amb si mateix, cap agenda, cap carpeta, cap motxilla. Cap lligam doncs. Va anotar el telèfon en un paper arrugat, el va guardar a la butxaca dels seus pantalons estret i trencat. El perdrà vaig pensar, no trucarà... Aquest mateix dia vaig tornar a somiar:

“Estava tancada a la cinquena planta de l'hospital, era tot blanc i gris, monòton, diàfan, veig algunes portes però estan tancades. Poca cosa més. Al fons, una sala amb tele. Tot el dia deambulant de la sala de la TV, a l'habitació, de l'habitació al menjador, del menjador una altra vegada a la sala de la TV. Res més. Res més. Res més. Passen les hores, minuts, segons. Avorriment, tedi i desídia. Sense visites, amb els cigarrets comptats, sense sortir a l'exterior, dia rere dia, dia rere dia, durant 3 mesos. I això en nom de la salut!
Sento el meu nom: Asun! Asun !, em sacsegen, em tornen a sacsejar, per fi desperto, era un malson. No estic ingressada (penso), simplement treballo allà. Quin ensurt!”

Continuarà ....