Comiat


El cor em batega amb més rapidesa que de costum: us he de dir adéu.

Vosaltres ja hi esteu d’acostumats als comiats. Cada cert temps algun educador marxa del vostre costat. Si esteu institucionalitzats en qualsevol pis tutelat o centre de caire semblant, també vol dir que d’alguna manera heu deixat enrere una família: desconeguda, desestructurada, que us estimava o no, però que al cap i a la fi, no ha volgut/pogut fer-se càrrec del vostre acompanyament vital.

Les persones referents van apartant-se del vostre camí, i encara que vosaltres ja ho viviu com una situació normalitzada, l’abandonament es repeteix una i altra vegada com un símptoma irrevocable. Cadascú de vosaltres reacciona de forma diferent: Alguns us enfadeu molt per la pèrdua; altres ploreu i em feu saber que em trobareu a faltar; i un altre grup de persones simplement pregunteu al moment de rebre la notícia, “i ara qui vindrà per tu?”. És la normalització (o l’efecte) de l’abandonament continu.

Encara i tot, us veig feliços, molt feliços. Amb empenta per seguir compartint amb alegria i bogeria a parts iguals tot el que us passi d’ara en endavant. Com ja heu fet fins ara, sigui l’educador/a que sigui el que us acompanyi.

Us abandono. No sé fins quan, potser per sempre, però sé que tant vosaltres com jo seguirem el nostre propi camí amb altres persones que ens seguiran envoltant allà on estiguem. Us abandono, és cert, però també us encoratjo a seguir estimant la vida tant com ho heu fet fins ara, i així, ensenyar als altres a seguir estimant-la de la mateixa manera.

M’acompanyareu en els propers reptes com a persona, però també com a educador que sóc i seguiré sent. Empenyeu-me ben fort quan la feblesa vulgui instal·lar-se ben a dins meu. Gràcies per tot.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Víctor Mataró
1.

Un chico muy grande.

  • 3
  • 0

Comenta aquest article