Oliver Sacks

Benvolgut professor, he llegit el seu comiat. Gràcies per tota la seva vida i obra!

Des de Catalunya i en una llengua molt menys parlada que l’anglès, modestament em dirigeixo a vostè per confessar-li que el seu llibre Veig una veu, traduït per Margarida Trias, m’acompanyarà sempre. De la biblioteca de casa, aquest títol és el volum amb diferència que he guixat, subratllat i rellegit més cops. Gràcies a la seva lectura crec que he pogut entendre una mica el món de les persones sordes; jo que sóc oïdor.

En reprodueixo un passatge que m’agrada:

“El llenguatge sorgeix —biològicament— de sota, de la necessitat irreprimible que té l’ésser humà de pensar i de comunicar-se. Però també es genera i es transmet des de dalt —culturalment—, és una encarnació viva i urgent de la història, de la visió del món, de les imatges i de les passions d’un poble. Els signes són, per als sords, una adaptació única a una altra modalitat sensorial; però també són, alhora, l’encarnació de la seva identitat personal i cultural. Perquè, com diu Herder, en el llenguatge d’un poble ‘resideix tot el seu domini mental, la seva tradició, la seva història, la seva religió i la base mateixa de la seva vida, tot el seu cor i tota la seva ànima’. Això és especialment cert en el cas dels signes, perquè constitueixen la veu dels sords no solament en un sentit biològic, sinó també cultural i impossible de silenciar.”

Senyor Sacks, en aquest meu país petit tots els polítics s’omplen cada dia la boca parlant de llengua, cultura i d’identitat. Però no sempre tenen en compte les seves paraules sàvies que vostè ha escrit amb aquesta eloqüència. Les administracions s’obliden sovint de les necessitats d’interpretació per a les persones sordes.

Tant de bo que les universitats siguin més sensibles amb les demandes dels universitaris sords. Tant de bo que els experts que redactin la futura constitució catalana recordin que la Llengua de Signes Catalana (LSC), avui protegida pel nostre Estatut d’autonomia, és un patrimoni cultural col·lectiu. I que les lleis es fan per complir-se, no de cara a la galeria. Tant de bo que els periodistes no utilitzin més l’expressió diàleg de sords per descriure un debat en què la gent no s’escolta. I un llarg etcètera.

Gràcies, senyor Sacks, per escriure sobre llengua i no sobre discapacitat. Molta força!