Entre acomodar-se i desobeir: ètica i política del treball social


Tolkien diu per boca de Gandalf a 'El Senyor del anells', davant la desolació de la germandat de l’anell per l’avenç de la foscor: “No us lamenteu pel temps que us toca viure, pregunteu-vos què hem de fer en aquests temps que ens toca viure”.

Certament els temps que ens toca viure són complicats i la “foscor” sembla envair la nostra terra: les diferències socials s’aguditzen, l’empobriment de la població s’accentua i una reduïda minoria cada vegada més rica es blinda en l’exercici del poder. Tot i això, la resposta organitzada per a fer-hi front creix i guanya força, no només amb denúncia i indignació, sinó també amb propostes de canvi.

En aquest marc, els treballadors i les treballadores socials ens preguntem pel nostre paper i fa tot just uns dies, en una taula de debat organitzada pel Col·legi de Treball Social, el professor de la Universitat de Lleida, Xavier Pelegrí ,assenyalava la necessitat de ser conscients del significat del nostre treball en termes de poder, des de la perspectiva de Foucault i dels jocs de poder en les relacions. Hem constatat que som subjectes de poder (sabers, mètodes, sistemes organitzatius, actituds...) i objectes de poder (ordres, normes, pressions, mandats, protocols, burocràcia...), i sovint exercim un poder vicari procedent del mandat d’altres: limitacions en l’atenció segons es tinguin papers o no, fer complir determinades normes i requisits, etc.

En el moment que reconeixem aquest poder inherent al rol professional, sabem que la neutralitat ni existeix, ni és possible. Comptem amb capacitat d’anàlisi i recerca, comptem amb habilitats i capacitats per a intervenir en diferents marcs organitzatius; constituïm un recurs per a la transformació social. I es aquí que ens preguntem com orientar la nostra acció professional, quins són els posicionaments a adoptar des de la mateixa acció professional.

Per descomptat que el posicionament social i polític dels professionals té a veure amb l’orientació epistemològica de cadascú, i amb els valors que per a cadascú prenen significat en l’exercici del treball social. El professor emèrit de la Universidad Complutense de Madrid Tomás R. Villasante planteja tres grans línies d’orientació en les ciències socials: la línia “adaptativa-conservadora”, en la que s’intenta adaptar les persones al medi on viuen sense cap reflexió crítica; la línia “educativa-reformadora”, que consisteix a canviar coses sense tocar les estructures de fons; i les línies “transformadores” de caràcter crític, que partint d’una anàlisi global evidencien la interrelació entre els aspectes micro i macro i busquen que tots siguem capaços d’assumir cotes de poder sobre les nostres vides.

En aquesta última línia, Xavier Pelegrí apunta tres pilars en les metodologies d’ús del poder que actuen com a cercle virtuós: l’empoderament en sentit positiu (no disminuint el dels altres i relacionat amb el concepte de conscienciació de Paulo Freire), la participació (en molts graus diferents, en el sentit de fer “amb”) i l’organització com a manera efectiva d’aconseguir canvis productius.

Les dues experiències presentades a la taula de debat esmentada són una bona mostra de posicionament i exercici de pràctiques transformadores: l’Assemblea de Treballadors Socials de l’Ajuntament de Barcelona, per una banda, qüestiona el paper que se’ls fa jugar en els processos de desnonament –fruit dels acords entre el Departament de Justícia i l’Ajuntament, basat en que la seva presència suavitzi els llançaments judicials— i apunta a formes alternatives d’atenció i col·laboració en el context de la crisi habitacional existent. El Pla de Desenvolupament Comunitari del barri de Roquetes, per l’altra, compta ambla plena implicació dels tècnics dels Serveis Socials i es defineix com a “xarxa d’il·lusions, energies, propostes i actuacions” on es desenvolupa un treball col·laboratiu entre el veïnat, la plataforma d’entitats (totes!), els serveis públics (a través dels tècnics i les tècniques) i les institucions públiques (a través d’un pressupost). Cadascú té el seu paper, però el treball conjunt multiplica els resultats. És una sàvia combinació d’empoderament, participació i organització.

Una i altra experiència ens mostren que quan s’abandona la relació jeràrquica i s’estableixen models relacionals de proximitat on cadascú és reconegut i potenciat, on es busca un llenguatge cada vegada més comú, es donen les condicions per a la creativitat social i per fer front de manera conscient i política als temps que vivim.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article