Coeducar des d'una visió integral

Estem massa acostumats a entendre que l'educació dels infants correspon, principalment, a les escoles i, en determinats moments del dia, als pares. Fins i tot, amb certa freqüència, els mateixos pares claudiquen de les seves responsabilitats i deleguen l'educació dels seus fills, gairebé de manera exclusiva, a l'escola.

Però un nen, al llarg de la seva infància, va establint una sèrie de cercles de relació molt diversos, els quals incideixen de manera directa també en el seu procés educatiu: ludoteques, clubs esportius, grups d'esplai o escoltes, parròquies, grups d'amics, etc. No hi ha cap dubte que tots aquests grups, en major o menor mesura, incideixen en l'educació dels infants i adolescents. Caldrà tenir-los en compte, doncs, i valorar els diferents graus d'influència que poden exercir, tant en positiu com en negatiu.

Des de la Fundació Joan Salvador Gavina, entitat dedicada des de fa 35 anys a l'atenció socioeducativa de nens, adolescents i joves en situació de vulnerabilitat social al barri del Raval de Barcelona, ​​entenem -igual que altres entitats del sector- que juguem un paper significatiu en l'acompanyament de la infància i adolescència, i en el suport a les seves famílies, com a agents socialitzadors i agents educatius. La nostra experiència es basa en el suport a més de 7.000 menors i les seves respectives famílies.

La nostra acció es dirigeix ​​de manera prioritària als propis menors, des d'una perspectiva global i integradora, des de l'escolta, el diàleg i l'exigència, i amb la consciència que ells mateixos són els protagonistes de la seva pròpia educació tot i que, evidentment, necessiten suports i referents externs que els ajudin a descobrir i canalitzar les seves potencialitats en la construcció de la seva personalitat, que res té a veure amb la seva condició social. Però el menor viu en relació permanent amb el seu entorn i els seus semblants, sent la família un referent primordial, sobretot, en els anys de la infància. Per aquest motiu, entenem que hem de realitzar un treball amb la família facilitant als progenitors una sèrie d'eines per al desenvolupament d'una parentalitat positiva, és a dir, que els possibilitin responsabilitzar-se dels seus fills des d'una visió constructiva i potenciadora. Això que sembla tan senzill i evident, no ho és, sobretot quan l'entorn no és el més favorable. Per tant, als propis pares els suposa un sobreesforç digne de valorar.

En aquest camí de suport a la trajectòria vital, el primer que hem de garantir és la cobertura d'una sèrie de necessitats bàsiques als infants: alimentació, higiene, salut, medicines, transport, accés a activitats lúdiques i esportives, suport escolar ... La cobertura d'aquestes necessitats suposa un treball col·laboratiu en xarxa, amb les seves corresponents coordinacions entre entitats públiques i privades (escoles, entitats socials, serveis socials, Equips educatius -EAIA-, Equips d'assessorament i orientació pedagògica -EAP, Equips sanitaris, Equips de salut mental, etc.), amb l'objectiu de complementar-nos en les nostres actuacions i plantejar-nos uns objectius comuns en l'acompanyament de cada menor i de cada família. Anar tots a una, suposa renunciar als nostres propis protagonismes i interessos, ja que el nen o adolescent és al centre de la nostra acció, per construir junts. Aquesta tasca requereix moltes hores de dedicació i esforços.

Un problema afegit amb el qual ens hem d'enfrontar és la compartimentació a l'hora d'intervenir amb els infants. Aquesta segmentació ens allunya de la visió integral de l'infant, al qual cal donar una resposta global a cadascuna de les seves necessitats. Les mancances socials repercuteixen en els dèficits educatius. Els problemes econòmics incideixen en les dificultats motivacionals ... Per tant, només des d'una visió integral es pot donar una resposta efectiva a cadascuna de les necessitats detectades.

Un altre element amb el qual hem de lluitar és el de la immediatesa de resultats. En general, tots volem veure l'impacte de la nostra intervenció a curt termini i les mateixes administracions públiques ens demanen resultats immediats. Per contra, el nostre treball es mesura en el llarg termini, que és el que ens permet veure l'eficàcia de la intervenció socioeducativa. D'una banda tenim el repte de saber transmetre a la ciutadania i, especialment als polítics, que la prevenció és molt més eficaç i econòmica que l'atenció quan ja han sorgit els problemes. D'altra banda, tenim el repte com a entitat, d'explicar els èxits aconseguits pels propis nens i adolescents als quals estem acompanyant. De fet, la nostra vida diària de suport a aquestes persones està plena de petits èxits. Quan un nen o una família acudeix a nosaltres demanant ajuda, com habitualment la seva situació global és tan complexa, millorar-la en alguns aspectes costa relativament poc.

No obstant això, el gran repte és consolidar aquests èxits des de les diferents vessants personals i familiars. Les persones necessiten el seu propi ritme per agafar les regnes de la seva vida i aprofitar les oportunitats que se'ls presenten. També és cert que en les situacions de risc d'exclusió social, s'ha de potenciar una discriminació positiva cap a les persones que tenen menys recursos i menys oportunitats.

No voldria acabar sense fer una menció especial a la gran contribució que, des del punt de vista socioeducatiu i humà, fan els voluntaris i voluntàries que col·laboren en les entitats socials. Són capaços de compartir la seva vida de manera desinteressada perquè altres persones puguin créixer i compartir uns valors que es transmeten des de la gratuïtat. Són capaços de convertir en realitat les utopies realitzables.