Conceptes i propostes sobre vida independent a Barcelona


Ara, que som a les portes de les eleccions municipals i que els partits polítics presenten els seus programes per a la millora de la ciutat i la dels seus ciutadans i ciutadanes, veiem com en els seus objectius hi ha conceptes com la inclusió, la vida independent, la igualtat d’oportunitats, entre altres. Precisament la incorporació d'aquests conceptes manifesta i recorda que encara hi ha exclusió i dependència de les persones amb diversitat funcional.   

Però, els polítics, i també l'administració i els professionals,que  s'afanyen a fer servir els conceptes d’inclusió, vida independent, igualtat d'oportunitats i qualitat de vida en els seus programes, ho fan, moltes vegades, d'una manera formal, buits del seu contingut, principis i filosofia.
Avui és urgent un canvi estructural, un canvi de paradigma, perquè les persones amb diversitat funcional puguem viure com a individus de ple dret.
La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat -ratificada pel nostre país l'any 2008- obliga, en l'article 19, a reconèixer, assegurar i promoure la realització del Dret a la Vida Independent i a l'Assistència Personal que necessitem les Persones amb Diversitat Funcional.

Malgrat el compromís i l'obligatorietat que té Espanya de complir la Convenció, les persones amb diversitat funcional seguim vivint en una situació de dependència, discriminades, abandonades, institucionalitzades, sense els drets que corresponen a cada ciutadà/ciutadana.

Davant el fet que cada vegada hi ha més projectes i programes que fan servir els conceptes de vida independent, ENIL, la xarxa europea per a la vida independent, ha publicat un breu article on explica què és viure de manera independent i quin són els seus principis i la seva filosofia per tal que no hi hagi confusió i no es facin servir aquests conceptes en situacions contraries als seus principis. A continuació us exposem un breu resum d’aquests principis:

Vida Independent. És la manifestació diària dels drets humans basada en polítiques de diversitat funcional.
La Vida Independent és possible per la combinació d’un conjunt de factors ambientals i individuals que permeten que totes les persones amb diversitat funcional tinguem el màxim control de les nostres vides, amb l’oportunitat per escollir i decidir on, amb qui  i com viure. L’accés als serveis ha de ser sempre en igualtat d’oportunitats, permetent que les persones puguem  escollir l’organització de la nostra vida diària. A més, per poder gaudir d’una Vida Independent es requereixen elements clau com l’accessibilitat de l’entorn: el transport accessible, la disponibilitat d’ajudes tècniques, l’assistència personal, entre altres.

Assistència Personal (AP). És una eina per a la vida independent. L’AP és una prestació econòmica destinada a la persona amb diversitat funcional per tal que pugui pagar la seva assistència. S’ha de proporcionar sobre la base de l’avaluació de les necessitats individuals, depenent de la situació de vida de cada persona i en coherència amb el mercat laboral. Les persones amb diversitat funcional hem de poder contractar i gestionar els nostres assistents personals, i també hem de poder escollir el tipus de contractació. La prestació d’AP ha de cobrir els sous dels APs i altres despeses de funcionament, com totes les contribucions dels treballadors, els costos d’administració i el suport entre iguals.

La Desinstitucionalització és un procés polític i social que preveu el canvi de l’assistència institucional a l’assistència personal, perquè cada persona amb diversitat funcional pugui fer una vida independent. La desinstitucionalització és possible quan a una persona, que està en una institució, se li dóna l’oportunitat de convertir-se en ciutadana de ple dret i prendre el control de la seva vida. Això ha de ser possible per mitjà de la provisió d’habitatges socials i accessibles a la comunitat, l’accés als serveis públics, l’assistència personal i el suport entre iguals.

Els serveis comunitaris són un enfocament polític i social, així com les mesures de política per a la construcció de tots els serveis públics, com l’habitatge, educació, transport, assistència sanitària i altres, disponibles i accessibles per a les persones amb diversitat funcional.
Els serveis comunitaris és la provisió d’adaptacions apropiades que garanteixin l’accés de les persones als serveis bàsics, perquè tinguem les oportunitats de viure com a ciutadanes en igualtat de condicions. Els serveis comunitaris eliminen la necessitat de serveis paral·lels, com les institucions, residències, escoles especials, llocs especials de treball..

Sortir de la dependència és possible i és viable econòmicament. És hora de passar de les paraules i conceptes a la realitat. S’ha d’acabar amb la institucionalització de les persones amb diversitat funcional. S’han de desenvolupar sistemes de suport i finançament individual, perquè les persones visquem a la comunitat. Viure a la comunitat és un dret civil per a totes les persones i no una qüestió de grau de diversitat o del grau de suport que una persona necessita.

Per exemple, a la ciutat de Barcelona:
- Es preocupa per ser accessible. Els autobusos són adaptats i moltes estacions del metro també. Però, de què li serveix a una persona tenir un autobús adaptat a prop de casa, si no té cap assistent personal que la pugui aixecar? I, de què li serveix a una altra persona tenir el metro adaptat al costat de casa, si no pot sortir al carrer, perquè no té ascensor?
    
- Té en marxa un programa d’assistència personal. Però, no podem parlar d’assistència personal, quan aquesta no s’adequa a les hores que cadascú necessita i té un topall de 5 o 6 hores al dia. Què passa amb les persones que necessiten 12 o més hores d’assistència al dia?
La persona té dret a rebre les hores que necessita . El límit pressupostari hauria de ser global, no individual (com passa en el sistema de salut).

- No disposa de cap llistat ni cap oferta de pisos accessibles de lloguer social (segons els ingressos de la persona). L’habitatge social i accessible més l’assistència personal és la clau per a la vida independent. Com poden sortir les persones de les residències i viure incloses a la comunitat, si no hi ha pisos accessibles de lloguer, per a persones amb pocs recursos econòmics? I com poden viure independent si no tenen dret a l’assistència personal que necessiten?

Barcelona segueix sent una ciutat on la majoria de les persones amb necessitat d’assistència viuen segregades i excloses en institucions –residències o família-. Per tant, falten aquestes polítiques mencionades, que treballin de manera transversal i que ofereixin tots els recursos per poder dur a terme la vida independent.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article