Cada dia és '20 de Novembre'. Un pensament per a la infància.

És molt curiós com els "calendaris", més enllà de senyalar els dies festius, també ens marquen de forma simbòlica les dates destinades a l'hiperconsumisme, a l’amor, a la mare o el pare, al terror i a la solidaritat, entre moltes altres.

Totes les grans causes, tenen el seu gran dia reservat, com ara el Dia de la Infància. Però amb 24 hores no n’hi ha prou. D'aquí el títol 'Cada dia és "20 de Novembre"', un pensament per als infants d’ahir, d’avui i de demà.

Des de la pedagogia i la psicologia s’ha escrit molt sobre la infància —que no és ni més ni menys que la construcció que els adults fem del que significa ser un nen o una nena. La infància és una construcció social que s’ha anat articulant al llarg del temps en la nostra cultura occidental. Tal com diu Lloyd DeMause (1982), la història de la infància és un malson del qual hem començat a despertar fa molt poc: com més enrere anem en el temps, més exposats trobem els infants a morts violentes, abandonament, terror i abusos sexuals. Segons Ariès (1987), el concepte d’infància no va aparèixer fins al segle XVII; abans d’aquest període el terme infància no existia. La durada de la infantesa es reduïa al període de màxima fragilitat, a partir del qual, aquest infant es convertia ràpidament en un home jove, sense passar per altres etapes com l’adolescència o la joventut. Generalment s’ha vist la infància com una etapa sense valor en si mateixa o un període passiu de la vida caracteritzat per la dependència fins que es dóna una transició cap a la vida adulta.

Aportacions més recents ens parlen d’un infant actiu que va construint les seves percepcions, valors, coneixements i sentiments en estreta vinculació amb els espais i ambients amb què es relaciona. Segons Funes (2008), entre els elements necessaris per a una mirada respectuosa de la infància caldrà considerar el nen o la nena com una persona en construcció, tenint en compte que la seva manera de ser dependrà de les experiències que pugui arribar a viure o bé de les que es vegi obligat a viure.

Francesco Tonucci (1997), en el clàssic llibre 'La ciutat dels infants', ens aporta la idea de l’infant com a indicador i paràmetre de qualitat de vida en un món urbà. De la mateixa manera que els infants necessiten la ciutat per a créixer sans, la ciutat també els necessita a ells perquè són realment un espai de llibertat i d’oportunitat. El pedagog italià ha generat tot un corrent on la participació i l’autonomia dels infants es converteixen en els pilars més importants.

També és interessant la perspectiva d’Honoré (2008), el qual va passar dos anys de la seva vida viatjant pel món amb l’objectiu de realitzar diverses entrevistes a investigadors, terapeutes, pares, educadors, etc. Les seves conclusions són que els adults tendim a infantilitzar, dirigir i sobreprotegir els infants i a controlar les seves vides. En aquest sentit, sorgeix una perspectiva d’educació lenta (Honoré 2005; Domènech, 2009) que parteix de la necessitat de desaccelerar els ritmes educatius que hi ha a l’entorn i adaptar-los a les peculiaritats de cada infant.