Educació Social en estat pur

Dia de retrobament al ben mig de la ciutat. Feia temps -podien ser mesos, però també anys - que alguns de nosaltres somiàvem amb el que avui hem viscut.

Poc abans d’acabar el curs del 2002, els responsables del CRAE on treballava ens anunciaven el seu tancament. De la millor manera possible, la meva parella educativa i jo ho vam traslladar als 7 menors que en aquell moment vivien a la llar. Durant aquests més de 12 anys que han passat, han destacat més els records que han sobrevolat en el nostre imaginari, que no pas el contacte real, tret d’algunes excepcions. La sortida dels menors inevitablement va ser dolorosa, diversa, complexa, com la mateixa essència de cada persona. Canvi de CRAE, retorn amb la família o autonomia són els termes i les formes que millor definirien el destí d’aquests menors.

Avui, i gràcies també a les noves tecnologies, hem complert el somni de la retrobada amb la majoria dels i les que van passar alguna etapa de la seva vida per allà.

En aquest llarg període de temps han passat moltes coses i s’han gestat molts guions de pel·lícula. “La buena vida” o “Les vides de Grace” tenen molt a envejar a les històries de vida que avui hem pogut escoltat al menjador d’aquell restaurant, mentre compartíem el dinar. ‘Estem tots bé’ era el que s’escoltava com a melodia de fons. Estar vius era el que es respirava a la trobada i el que constantment ens impregnava i retro-alimentava.

Educació social en estat pur és la millor manera de definir la jornada. Aquelles intervencions d’uns joves educadors, ara emmirallats i caracteritzats en primera persona a través dels testimonis d’uns menors que ara ja ronden la trentena. L’experiència de la travessia pel desert d’uns joves amb el vent en contra i les cartes marcades, amb molt a perdre i la resiliència amagada. Els ningú d’en Galeano, ara convertits en pares responsables, treballadors estables o aturats amb prestacions de llarga durada, com la realitat mateixa. Quan l’important no és guanyar o perdre, sinó ser.

Avui hem après a donar-li més sentit a la vida. Segurament remoguts, però emocionalment més vius que mai. Amb les piles carregades i les mirades entrecreuades. Contrastos al llarg dels camins i Davids en lluita constant contra Goliats. I al final, l'‘estem tots bé’, es continua respirant en l’ambient. I no ho hem fet tan malament pensaríem uns i altres. Horitzontalitat sobre la taula per definir l’encontre. Lliçó.

A tots i totes vosaltres, gràcies per compartir i gràcies per l’oportunitat viscuda.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article