Els nens de l’Artur Mas (VI): Tornar a començar

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

A la Sara mai no li ha agradat la llet. Quan era petita i estava amb la seva mare, abans d’haver d’anar a viure en un centre, recorda que hi havia molts crits a casa per aquest motiu. Havia deixat de donar-li importància perquè la mare també la renyava i la cridava per moltes altres coses: per cantar, per jugar en veu alta, per ballar pels passadissos. Aleshores devia tenir quatre anys.

Quan va arribar al centre d’acollida ja en tenia sis i va haver de tornar a explicar a tothom que no li agradava la llet. "Només una mica", li deien les educadores. En té un bon record, perquè les coses allà eren diferents. Hi havia altres nens i nenes com ella i se sentia estimada. Però no va durar.

Als pocs mesos la van dur a un altre centre. Li van explicar que el centre d’acollida on havia estat era només per un temps breu fins que li trobessin un lloc en un centre més definitiu.

Al nou centre les coses eren una mica diferents. Hi havia nens més grans i això al principi li va fer una mica de por. Una nit, mentre xerrava amb la Carla, la companya de la llitera de dalt, aquesta li va explicar que portava quatre anys esperant una família que l’acollís. En aquell moment tenia nou anys i havia perdut l’esperança. Deia la Carla que segurament s’estaria al centre fins els divuit, és a dir, que encara li quedaven nou anys d’estar allà. "Les famílies busquen nens més petits i jo ja tinc nou anys - explicava - ja sóc massa gran".

La Sara tenia una tutora al centre que es deia Maribel i que li agradava molt. Era molt tendra amb ella i l’ajudava en tot el que necessitava. S’encarregava que no li faltés res: la duia al metge quan era necessari, li comprava la roba, parlava amb els seus mestres i l’acompanyava en aquells dies difícils en que no sabia perquè no podia deixar de plorar.

Passat un temps la Maribel va parlar amb ella. Marxava del centre i ja no seria més la seva tutora. Li havien ofert una feina en un centre al costat de casa seva i havia decidit acceptar-la. La Sara li va preguntar si podia marxar amb ella a l’altre centre, però això no era possible, li va dir gairebé amb llàgrimes als ulls.

Ara tindria una nova tutora i, encara que ja la coneixia, no seria el mateix. Se li feia molt feixuc haver-se d'obrir a algú altre, a parlar-li de les seves coses personals o del que sent. I tot i que sabia que la Maribel li explicaria les coses importants de la seva família, de la seva escola o dels seus metges, temia que les petites coses caiguessin en l’oblit. Es perdria pel camí que li agrada que li facin pessigolles als peus, que li piquin l’ullet mentre li somriuen en un gest de complicitat, o que la despertin fent-li carícies al front. Li va costar una mica, però finalment es va adaptar.

Però malauradament no és així en tots els casos. Tot i que en els centres es fan importants esforços per garantir l’estabilitat i la continuïtat, això no és sempre possible. Viure en un entorn residencial implica per definició un cert grau d’inestabilitat que, lluny de poder ser eliminat per complet, només pot ser minimitzat. Absències dels referents educatius per períodes de vacances, baixes mèdiques, permisos per malalties familiar, o en alguns casos, fins i tot, una precarització en les condicions de treball que porta a una excessiva rotació de professionals. Sovint encabir els drets laborals amb les necessitats dels infants es converteix en un trencaclosques de difícil encaix.

Per pal·liar aquesta situació s’intenten introduir figures coreferents, però de vegades es perd de vista que malgrat els esforços per afavorir que els infants es vinculin són finalment ells qui decideixen a qui es volen vincular i en quin grau. Són ells els qui en última instància trien l’interlocutor per les seves qüestions més personals, per parlar dels seus patiments, les seves il·lusions i els seus neguits.

Quan va fer els dotze anys va tornar a passar. La seva tutora la va cridar per explicar-li que ara era la Sara qui havia de marxar. Havia crescut i havia de passar al grup de grans.

La Sara sabia que tard o d’hora aquell dia arribaria però esperava, com qui tanca els ulls i espera que les coses que no agraden no arribin mai, que això no passés mai. Només la separaven uns vint metres del grup dels grans, en el mateix edifici. Ella passaria al grup d’adolescents i possiblement una nena nova ocuparia ara el seu lloc.

Els educadors d’allà els coneixia de vista, i amb alguns hi tenia bona relació. Alguns dels companys, a més, també havien estat temps enrere, igual que ella, en el grup de petits. Tot i així no podia deixar de pensar que permanentment havia de fer un esforç per adaptar-se als canvis. Era com si se sentís atrapada en aquella pel·lícula que tothom coneix amb el nom de “El dia de la marmota”. Adaptar-se als canvis una vegada, i una altra, i una altra. Això l’esgotava. Coneixia algun company del centre que havia tirat la tovallola. "Perquè m’he d’adaptar si tot és temporal?" deia, "Ja estic cansat, feu el que vulgueu amb mi".

Ha passat un temps i ara, ja amb 13 anys, ha tingut la sort de trobar un família que l’aculli. Sap que és una cosa força extraordinària perquè a aquestes edats difícilment algú acull un infant. Es tracta dels pares d’una bona amiga de l’escola, i a base de trobar-se cada dia a la sortida de classe, i anar-se coneixent, sembla que han pres aquesta decisió.

Ara la Sara està molt contenta, perquè sap que té una oportunitat que molt pocs en les seves circumstàncies tenen. S’enfronta amb il·lusió i temor a una nova etapa, coneixedora de que no serà fàcil. Tira la vista enrere i veu amb certa distància el seu recorregut: a casa, al centre d’acollida, al nou centre, les escoles per les que ha passat, la Maribel, el canvi de tutora, el canvi de grup, nous educadors, nous companys... Ara ha de tornar a conèixer les persones que tindran cura d’ella. Seran el Marcel i l’Emma. Semblen bona gent, però se sent una mica cansada d’haver d’explicar novament que no li agrada la llet, que el seu color preferit és el groc, que li agrada dormir amb el seu peluix, caminar amb mitjons per la casa a l’hivern o estar sola quan alguna cosa l’angoixa.

Potser, simplement, està cansada de tornar a començar i es pregunta, preocupada, si s’acabaran abans els canvis o les seves energies per adaptar-se.

Per saber més:

• Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció
• Associació de Famílies Acollidores de Barcelona
• Sistema de Protecció a la Infància i l’Adolescència