Centres d’acollida com a termòmetre social

Fa pocs dies acabem de celebrar una d’aquelles dates institucionals que el calendari dicta i ens recorda, any darrere any, en benefici de la conscienciació. Parlo del dia mundial de les persones sense llar. El passat 26 de novembre, diferents ciutats de l’estat espanyol celebraven una acció col·lectiva, emmarcada en la campanya cap persona sense llar, amb l’objectiu de cridar l’atenció de la ciutadania a través d’un flashmob. És sobre aquest tema que m’agradaria parlar i reflexionar.

El dia a dia com a educador social en un centre d’acollida per a persones en situació d’exclusió social, majoritàriament sense llar i sense sostre, m’ha fet arribar a diferents conclusions, algunes de les quals voldria compartir en aquest espai.

Els centres esdevenen termòmetres de la societat actual i de l’estat de les coses en qüestió de pobresa i situacions d’emergència, però també en qüestió del que anomenaríem fluxos migratoris. Així, a principis de la passada dècada era habitual veure arribar als centres d’acollida o albergs persones d’origen llatinoamericà, amb especial incidència d’argentins o colombians, per sobre d’equatorians o bolivians que arribaren poc després. En canvi, a finals de la passada dècada i en ple impacte de la crisi eren persones d’origen asiàtic les que picaven a la porta, després que les seves pròpies comunitats que fins llavors els acompanyaven o sustentaven fessin fallida i deixessin de fer-ho. Parlem de països com Pakistan o Índia, però fins i tot de la Xina, quan en el nostre imaginari encara ens costa veure una persona d’origen xinès vivint al carrer. Aquestes situacions s’han produït i es produeixen encara. Som testimonis actualment de l’arribada de persones de països en guerra o que han patit o pateixen greus crisis internes, parlem de països tan dispars com ara Ucraïna o Mali, però actualment l’impacte de les persones provinents de països de l’est són les que predominen i, en canvi, les persones d’origen llatinoamericà són anecdòtiques i, si hi són, acostumen a estar nacionalitzades.

En qualsevol cas, aquestes escenes són les que més impacten i necessiten una atenció més especial. Donat que al repte comú d’aconseguir que la persona deixi el carrer, hi sumem la dificultat que implica regularitzar una situació irregular pel que fa a documentació legal.

Una altra de les conclusions que voldria compartir és l’evidència que les situacions de carrer ens fan igual de vulnerables a tots i totes, davant la possibilitat de veure-s’hi abocat. Ni existeixen varetes màgiques ni ningú està al carrer perquè vol. El nostre dia a dia ens convida a conèixer el testimoni de persones de totes les edats i condicions, classes i cultures, orígens, religions i creences. Com més temps passen en situació de carrer, més difícil és sortir-se’n i a la inversa.

Entre els nous perfils de persones amb poca experiència de vida al carrer, ens trobem a la persona separada, amb o sense fills, que ha abandonat el domicili conjugal, el que ha perdut la feina no fa gaire, el que va treballar per a un altre amb qui, casualment, coincideix anys més tard a la mateixa habitació del centre d’acollida, el que va donar classes de batxillerat a l’actual president en funcions de la Generalitat allà pel 74, al pintor que, mentre dorm al carrer, té una exposició en marxa o a la persona desnonada pels seus propis amics d’infància -ara en qualitat de propietaris i hereus legítims- de la finca on plegats van néixer i es van criar i créixer, uns com a propietaris i l’altre com a llogater de renda antiga.

En definitiva, tot un ventall de possibilitats per seguir alerta i sensibilitzar davant una realitat encara massa invisible. Si són termòmetres, posem-los en marxa. Recordem que també són instruments de prevenció.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article