Exclusió per funcionament

La visió que es té de nosaltres, els "tontets" - segons Celia Villalobos-, no és l'òptima. I tot i que la vicepresidenta del Congrés dels Diputats, la inefable Cèlia, ens considerés així; malgrat que el cofundador de Ciutadans, Arcadi Espada, també publiqués al diari El Mundo paraules contra nosaltres i les nostres mares; i encara que el pintoresc i ara imputat Alfonso Rus digués en una ocasió que als minusvàlids calia baixar-los i pujar-los de les noves instal·lacions mitjançant cordes en lloc de rampes i ascensors, la cosa més preocupant és que aquestes opinions han calat en la població espanyola provocant que les persones discriminades pel nostre funcionament ho seguim sent encara més.

L'important no és tant el que es digui sinó el que es pensi, i per descomptat, les accions que això generi. Per dir-ho de manera 'castissa': "Dóna'm pa i diga'm ximple". O si es prefereix: "Més fets i no paraules". O ja que hi som: "No per molt matinar clareja més d'hora" (aquest no té res a veure amb res però sempre m'ha agradat).

Els últims esdeveniments no contribueixen a assolir la inclusió, i a sobre, les paraules amb les quals se'ns qualifica o desqualifica no ajuden. Potser allò que més mal fa és que ni tan sols amb l'aprovació de l'ONU i la ratificació del govern d'Espanya de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, cal que el món de la discriminació per funcionament arribi de debò, d'una vegada per totes, al sistema de Drets Humans que vam crear a partir de la meitat del segle XX. Sens dubte el més negatiu no ve ni dels partits polítics de diversa índole ni d'entitats tan reconegudes com Amnistia Internacional, sinó dels nostres congèneres, els plebeus.

Parlant d'Amnistia Internacional, a mi almenys m'ha resultat depriment escoltar recentment que havien demanat treure d'una institució on les condicions eren infrahumanes a un pres polític d'algun país d'aquests deixats de la mà de Déu. Les comparacions resulten odioses, però és que jo sóc odiós: per ventura les condicions infrahumanes de la institució-residència a la qual mantenien a aquest pres no eren les mateixes condicions infrahumanes dels seus aproximadament mil conciutadans 'aïllats pel seu funcionament'? Si aquesta és la idea d'ésser humà que diferents entitats de renom tenen de nosaltres, no podem esperar res de bo de les nostres autoritats polítiques. Deixem ja de pretendre-ho d'una vegada i admeteu-ho, admetem-ho: sobrem. Ja podem plegar.

Bé, bé, va haver de venir una altra organització a esmenar-li la plana a aquesta gent tan "amnistiosa". Amb tot, la sensació de desarrelament total i falta de pertinença no desapareix per molta intervenció benigna que es produeixi. Arribat a aquest punt, no m'estranya en absolut que, una i altra vegada, es respongui a les demandes de les persones discriminades pel seu funcionament que "ara no és el moment" i coses similars. No és estrany el sentiment de soledat i aïllament. El que sí que és més estrany és que nosaltres, els que estem fets pols, seguim intentant jugar una partida al tauler on no es desitja que hi apareguem.