Què ens passa amb la vulnerabilitat? A propòsit del Projecte VULNUS

El projecte VULNUS habilita un espai d’experimentació sobre dos temes molt poc populars que ningú vol mirar. La vulnerabilitat i el sofriment. Aquest és un projecte de creació teatral que posa al centre una reflexió amplia sobre aquestes qüestions i explora les imatges socials que suscita la vulnerabilitat, la seva ubicació, les reaccions socials que construïm cada dia, el què ens passa i el què fem amb el què ens passa.


(Foto: Toni Pié Balaguer)

Si bé la nostra època no vol saber res d’aquests temes i s’esforça en silenciar-los a cop de pastilla i venta d’estàndards ideals d’independència i fortalesa, nosaltres pretenem interrogar-nos sobre el que som realment com a humans; sobre el que ens interpel·la èticament davant la vulnerabilitat.

Byung-Chul Han ja ens advertia que estem en una societat caracteritzada per la violència de la positivitat. Vivim en una saturació radical del que és positiu de manera exhaustiva i sistèmica. Estem en un moment de massificació d’aquesta positivitat. S’ha negat rotundament allò que no ens agrada de la vida, la seva part obscura, la que ens costa d’entendre i acceptar, la que ens desborda. El Yes we can contemporani ha eliminat els límits i les dificultats, fins al punt que podem caure esgotats en els intents-d’intentar, sense voler veure que, en ocasions, no és possible ni sa, negar les limitacions. Sense voler donar-nos un descans, una aturada. Sense voler transitar les febleses i patiments amb el temps que aquestes requereixen, sense voler veure i acceptar el que som: éssers vulnerables que necessiten dels altres. Negar-ho té conseqüències personals i socials. Ho veiem cada dia a la premsa. Ho patim a la nostra pell. Haver de ser sempre competitius, forts, independents i no poder presentar-nos al món com el que som: incoherents, fràgils, insegures, sensibles i dependents.

Però a qui li convé que persisteixi aquesta negació? Ser empresaris de nosaltres mateixos és el mandat social que tenim, i aquest mandat concilia molt malament amb l’acceptació dels límits i les vulnerabilitats. Fins on col·laborem tots i totes perquè persisteixi aquesta negació? No tinc dubtes que la producció massiva de positivitat mata la vida perquè en nega una part. Abraçar-la tal com és, amb les seves ombres i llums, ens pot fer més resistents a les erosions humanes que produeix el neoliberalisme.

VULNUS presenta aquestes reflexions. Pretén problematitzar la vulnerabilitat i el sofriment com a eixos de la nostra humanitat. I pretén, particularment, fer-ho des de l’experiència de posar el cos a l’escenari i escoltar-lo. Des d’aquí, és possible interrogar-nos i construir coneixement col·lectiu sobre un tema que no és privat, és comú i polític. La pretensió no és altra que reflexionar sobre allò que la societat (i nosaltres en ella) neguem permanentment: què em passa amb la vulnerabilitat? Què ens passa? De què està feta aquesta? On s’ubica? Son vulnerables nomes alguns altres, algunes altres? O ja va bé que ho pensem així? Per a qui? I per a què? Què fem amb el que ens passa? I si la comprensió de la nostre vulnerabilitat és el que pot salvar-nos de la destrucció permanent i sistemàtica que viu el nostre món? I si depèn? De què depèn?

Aquestes i moltes altres qüestions es treballen als tallers de VULNUS. Sota la direcció de la companyia TransFormas, de la mà de Thomas Louvat, construïm col·lectivament art i pensament. L’art ens serveix de combustible per produir experiències i generar nous coneixements sobre nosaltres mateixes. La qüestió resideix en posar de manifest costums i realitats que ens inquieten per poder situar, d’una manera o altra, el moment en el que ens trobem. Treure’ns la pell, despullar-nos i ser honestes amb nosaltres mateixes. En definitiva, ens ressona la pregunta una i altra vegada de:

I si hi ha quelcom de la vulnerabilitat pot mostrar-nos altres camins per organitzar-nos col·lectivament? D’una manera més sostenible, més ètica, més humana?
 

---