Marcians

Hi ha extraterrestres que em persegueixen a les nits i amb els quals em moro de riure. Era estiu i estava fosquejant. Com era dissabte en tot el nostre sistema solar, els extraterrestres no van tenir res millor que fer que apropar-se al planeta Terra a veure com anaven les coses per aquí. De tot el planeta, van tenir la gran idea d'aproximar-se a la Costa del Sol, i curiosament van anar a parar al Passeig Marítim de la ciutat de Màlaga, on multitud de gent sol posar-se les seves malles i i fa veure que corre, o passeja, o va amb bicicleta o practica qualsevol altre tipus d'esport.

La gent observava l'actitud dels terrestres que anaven sense motiu aparent d'un extrem del passeig a l'altre, donaven mitja volta i continuaven la seva improductiva tasca. Els extraterrestes, per la seva banda, reflexionaven sobre l'anomenada “vida intel·ligent” del nostre territori. La conseqüència dels seus estudis els va conduir a deixar al seu antull a aquests estranys éssers i tornar immediatament al seu planeta d'origen (l'ús aquí de “marcià” s'ha d'entendre com una al·lusió genèrica a tot ens extraterrestre).

I és que vist des de fora, amb una mirada més objectiva, els éssers humans som realment rars i dignes d'estudi amb lupa. Jo m'imagino, encara que no m'agrada fer-ho, a un grup d'éssers de qualsevol altre planeta aterrant, no a la platja de la meva ciutat sinó a un centre residencial per a persones excloses de la societat per la nostra manera de funcionar. De no ser perquè aquests llocs existeixen, em partiria de riure en exclamar: “Però mira que són ximples en aquest planeta!”

De vegades és per ficar-nos en un tub d'assaig, o per conservar-nos en formol com a bestioles rares. Perquè consideren que si ens desplacem amb cadira de reodres el millor es apartar-nos dels carrers. Si tenim problemes per expressar els nostres pensaments, els nostres desitjos, les nostres sensacions, els nostres sentiments,  se'ns reclou en un lloc com més recòndit millor i santes pasqües.

No obstant això, com que estem en una època en la qual preval la recepció, si percebem la realitat de forma poc habitual per als nostres congèneres, els marcians veuran que tenim la solució: ens segregaran en una tomba blanquejada amb calç. S'adonaran que en el nostre terreny, al que necessita més suports se li dóna una puntada en la boca. Per això els marcians tenen antenes en comptes d'orelles, però això segur que ho sabien vostès.

Després que els marcians (o selenites, que per al cas és el mateix) hagin vist els nostres mecanismes de suport, que exclouen l'assistència personal i condonen el nostre tancament en llocs desasosegatss, agafaran la seva nau (que l'agafaran és pur simbolisme, perquè les naus pesen molt) i tornaran espaordits al seu planeta o satèl·lit d'origen. Mentrestant, jo em posaré els meus millors vestits i sortiré al passeig marítim a fer una mica de fúting.