Josep Maria Planes, 80 anys després

Un assassinat, qualsevol assassinat, és sempre un acte criminal de gran maldat humana. Quan la víctima és un periodista que algú mata per silenciar-lo, el fet és socialment encara més greu perquè atempta contra la llibertat d’expressió i contra el dret a la informació que té la ciutadania. És un atac al cor de la societat, a un dels pilars socials de la democràcia: el dret a disposar d’una premsa lliure i compromesa amb la veritat.

La llista de periodistes silenciats amb la seva desaparició física és, per desgràcia, molt llarga, en totes les èpoques històriques i als cinc continents del món.  Per exemple, entre els més mítics recordem Anna Politkóvskaia, que va caure l’any 2006 després de treure a la llum els abusos a Txetxènia de la Rússia de Putin; o bé el periodista Don Bolles, mort el 1976 als EUA quan va explotar-li una bomba al seu cotxe en un moment que estava investigant un tema de màfies a Arizona; o bé el columnista Manuel Buendía, assassinat l’any 1984 a Mèxic quan comptava amb informació que relacionava alts funcionaris del govern del seu país amb el narcotràfic.

Si mirem cap a l’Àfrica i cap a l’Àsia són molts —moltíssim més!— els morts i en circumstàncies encara més lamentables. Per citar alguns dels casos més recordats a la xarxa podríem esmentar els radiofonistes Rubylita García i Soleil Balanga, morts a Filipines i al Congo, respectivament, els anys 2014 i 2015. En alguns països del món, els periodistes morts es compten per desenes. Segons Reporters Sense Fronteres, l’any 2015 van ser assassinats 67 periodistes a causa de la seva feina. Encapçalen el rànquing de baixes l’Iraq, Síria, França (per l’atemptat de Charlie Hebdo), el Iemen, Sudan, l’Índia i Mèxic, per aquest ordre.
¿I a Catalunya? Els catalans també tenim el nostre periodista màrtir. Considerat el pioner del periodisme d’investigació a Catalunya, Josep Maria Planes va morir el 25 d’agost de 1936, tirotejat amb set trets de pistola. Segons detalla la seva biografia publicada pel periodista Jordi Finestres, una patrulla d’incontrolats vinculats a la FAI van anar a buscar-lo al pis de Barcelona on s’amagava i el van portar fins a la carretera de la Rabassada on van matar-lo. Només tenia 29 anys quan va perdre la vida.
Catalanista i republicà, Josep Maria Planes va ser un periodista valent que no es va mossegar la llengua, tant per denunciar l’alçament militar contra la legalitat republicana com el terrorisme anarquista lligat a la FAI i a la CNT. Els seus articles al diari La Publicitat, en què atribuïa a pistolers vinculats a l’anarquisme la mort dels germans Josep i Miquel Badia —cap, aquest últim, de les Joventuts d’Estat Català—, no van agradar els seus botxins.

Aquest estiu es compliran 80 anys de la seva mort. Coincidint amb l’efemèride, una sèrie d’entitats i bona gent de Manresa han volgut treure de l’oblit Josep Maria Planes a la ciutat. És la commemoració de l’Any Planes, en memòria al periodista nascut a la capital del Bages l’any 1907 que, tot i la seva curta vida, ja va destacar pel seu talent com a reporter, cronista, articulista i autor teatral.

Des de la Universitat de Vic i en qualitat de professor i investigador també m’he compromès a participar en aquest record. És la reivindicació d’una figura interessantíssima, escapçada per un final injust i molt trist. En un context de fortes convulsions socials, durant la Segona República, Catalunya va viure, com avui, moments de forta incertesa, il·lusions, risc d’involució i polarització política. Enmig d’aquest ambient social agitat, Planes va ser un home d’esperit lliure que va exercir el periodisme des de la gosadia i ben compromès en la defensa de la pau i la llibertat de Catalunya.