#ElUltimoDiaDeLaGuerra


Després de cinquanta anys de guerra, s’ha anunciat l'acord de pau entre el govern de Colòmbia i les FARC. Amb dos-cents mil morts, quaranta-cinc mil desapareguts i sis milions de desplaçats es tracta de l’enfrontament armat més llarg a l’Amèrica Llatina.

Just el passat mes de maig vaig poder participar en un màster organitzat per la Universidad Pedagógica y Tecnológica de Colombia (UPTC) sobre la problemàtica dels que anomenen “desplaçats”. Es tracta d’aquelles poblacions que han hagut de fugir o han estat expulsades de casa seva, del seu poble. Vaig poder parlar amb nombrosos estudiants molt preocupats pel futur del seu país i amb ganes de capgirar una situació que havia esdevingut endèmica.

Tothom a Colòmbia fa referència a aquest escenari del postconflicte. Es plantegen aplicar la justícia restaurativa, és a dir impulsar programes de compensació a les víctimes però que no siguin excloents sinó que també s’adrecin als excombatents desmobilitzats per tal que refacin pacíficament les seves vides. Es parla de programes especials de salut mental, de democratització, d’educació, de formació tècnica i laboral, etc. En definitiva, podríem dir que es tracta de fer del procés de pau una pràctica democràtica, de construcció de la ciutadania.

El que vaig aprendre és que per poder impulsar aquests programes cal tenir en compte un fet fonamental: un des-plaçat és una persona que ha perdut el “seu lloc”, “la seva plaça”, el seu modus de vida. I el problema és que per a poder realment “perdre”, hom ha de poder “sostenir-se” en una altra cosa. Si no, la pèrdua en realitat esdevé fixació i la persona queda “enganxada” a allò que ja no té. Sense possibilitats de canvi. Victimitzat.

Vam adonar-nos que el problema dels “desplaçats” en realitat era dos problemes. Per una banda: ¿Què significa socialment ser un desplaçat? I per l’altra: ¿Com habita cadascú en aquesta categoria?

Des del reconeixement d’aquest enigma sí és possible inventar noves apertures individuals i col·lectives. Potser a nosaltres, a Catalunya, davant d’aquest escenari de postcrisi en que ens trobem, també ens caldria acceptar algunes pèrdues i obrir-nos nous interrogants sobre com volem habitar en aquest nou lloc que es dibuixa per al ciutadà.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article